D'un temps, d'un pais

Crec que el primer que cal dir sobre el manifest dels intel·lectuals espanyols  sobre el federalisme no és que arribi tard, però sí, que s’ha fet massa d’esperar!

S’hi pot llegir, i és evident, que “durant la guerra, els catalans, a l’igual que la resta dels espanyols, es van dividir entre els diferents bàndols”. No és honest ni correcte tanmateix no afegir  que el cop d’Estat va anar dirigit contra los “rojos-separatistas” i pensant sobretot en Catalunya, majoritàriament roja i amb un sentiment també ja majoritàriament catalanista tant per part de partits burgesos i classes mitges (Unió i ERC) com obrers ( PSUC i  POUM).

Té raó el manifest  quan reconeix que “sense l’aportació solidària de Catalunya, no pot entendre’s l’Espanya democràtica”. Tot i així s’hauria de reconèixer que és Catalunya la víctima, entenent-nos, res de victisme; l’Estat i totes les corretges de l’Estat són espanyoles.Catalunya pot controlar les despeses però no els ingressos, i les competències no són blindades; i el poder i les decisions de calat polític són a Madrid, sense la suficient influència per part d’una societat industrialitzada i avançada com la catalana, cosa que no passa arreu en el món. És un contrasentit per la mateixa Espanya des del punt de vista econòmic com queda palès en la política duta a terme en infraestructures de comunicacions. Si la societat catalana consultada es manifestés de manera majoritària contraria de manera irreductible i permanent al manteniment de les institucions que entre tots ens vam donar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols diu el manifest, a prendre-ho en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa.

Davant l’excés de paraules contradictòries que ens envaeix, desitjaria per la meva part, que  tot quedés molt clar: Difícilment votaré alguna vegada per Convergència i Unió per la senzilla raó que em considero -perdoneu l’expressió que reconec una mica antiquada- “’adversari de classe” com assalariat de fet i ideològic-.

Això no m’impedeix reconèixer la coherència de Mas pel que fa a Catalunya -encara que sigui per amagar les retallades socials que ha realizat i que són un altre tema.

–  La trampa està servida quan la decisió  d’una part recau sobre el conjunt. Per tant el sentit democràtic està del costat de consultar la nació catalana quan defensa:

1-  Votar una llei catalana de consulta

2- Traslladar-la a les Corts de l’Estat,

3- En cas de negativa, internacionalitzar el problema, que com a simple  ciutadà sense cap responsabilitat, considero  que una de les millors maneres d’internacionalitzar el problema és realitzar la consulta  de totes totes. Catalunya té la paella pel mànec del punt de vista democràtic. I Espanya només pot recórrer a la por i a unes argúcies jurídiques de les seves Institucions, les quals, sense necessitat d’anar molt lluny (el nou Estatut), s’invaliden  com a models de democràcia.

La segona volta del 25-N pot ser la mateixa consulta on cadascú podrà votar en consciència en funció de la pregunta. Si l’Estat no accepta  negociacions prèvies, la lògica voldria una sola pregunta, independència sí o no; amb  negociacions, la pregunta podria ser l’acordada  amb l’Estat i els diferents partits catalans.

Tota la resta són paraules i el que han de fer els polítics , és estar preparats i no haver d’improvisar  quina serà la seva actitud en funció dels diferents resultats possibles de les eleccions del 25 de novembre.

Si en un punt  no hi ha democràticament dubte, és que no es pot deixar de  consultar la societat catalana, i no retardar la consulta a les calendes gregues  quan aquesta ha demostrat que vol que la consultin. Com i quan? La decisió correspon al Parlament de  Catalunya! Cadascú és lliure del seu vot. Jo anuncio que per votar al meu partit el 25-N demano el compromís ferm dels seus diputats de votar per la consulta de la societat catalana, al  Parlament català i a les Corts espanyoles, com es fa a tots els països civilitzats.

La mare de Déu del Patrocini, patrona de Foios, el meu poble, i que es venera també a Catalunya, a la parroquial de de Sant Miquel i de Sant Vicenç a Cardona, resulta que és francesa, o millor dit  provençala,  originària de Marsella tal com  resulta dels goigs que li són dedicats, escrits (o modificats) a primeries del segle XX, :

Si per temps foreu francesa

i aixopluc de bergantins,

ja’nfa més que sou princesa

de la llar dels cardonins…

…Quan retuda veu Marsella

Nostre gran senyor feudal,

Li semblareu una estrella…

… ja de França vos allunya

Folch I en son vaixell

Però us porta a Catalunya

I en redós de son castell…

Dels Cardones que floriren

Foreu sempre ric tresor,

Tots els comptes vos ofriren

Bons guerrers, espasa i cor..

Si qui us aima arreu blasona

De ser vostra esclau fidel:

Patrocini de Cardona

Siau nostre blau estel!

Aquesta és la interpretació poètica dels seus orígens, la història real més prosaïca  n’és una altra:

Filla dels feus dels comtes de Provença, regits en aquell moment per Violant d’Aragó, aquesta Verge com les cadenes del port vell de Marsella que protegien la ciutat o les restes mortals de Sant Lluís, bisbe de Tolosa o patró de la ciutat de Marsella i que trobem exposades al Miquelet de València formen part dels tresors que foren emportats (robats) en el curs de l’atac a Marsella per les forces d’Alfons el Magnàmin Rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília , de Sardenya (1416-1458) i de Nàpols (1442-1458); Comte de Barcelona, el 23 de novembre de 1423 i del conseqüent saqueig que durà tres dies i tres nits. Hi ha constància que s’emportaren moltes més coses en el curs del saqueig: joies, diners, etc. També s’emportaren els arxius de la ciutat. En aquells temps  no tenien massa escrúpols a l’hora d’anar per feina.

Per a alguns al meu poble que la seua patrona siga provençala i que la veneren també a Catalunya és com si per a d’altres, ara resultara  que La Moreneta és espanyola! Com diem a Foios: només vivim per a “disgustos”!

( Notícia de Francesc Pallenya del Cercle Català de Marsella). Com diem a Foios, vivim per a disgustis21

En aquests moments en que la Història sembla accelerar-se per Catalunya, trobem a faltar un cop més al País Valencià, alguns  escrits d’exili de la generació valencianista de la guerra. Aquest que publiquem avui és de Josep Castanyer i Fons i l’escriu el 1944, a la sortida del camp de concentració de Buarfa on va estar internat durant quatre anys i  de les conseqüècies dels quals va morir el 1951 a París als 51 anys.  Cadascú avui en pot treure les conclusions que consideri  més oportunes. Però una cosa és innegable, la claretat d’aquella gent -de la que n’és una mostra l’escrit de Josep Castanyer-  en conceptes com nacionalisme, valencianisme , federalisme  o internacionalisme.  I si el publiquem avui, és perquè estem convençuts que el temps i els esdeveniments històrics intervinguts fins  a la data no solament no han vingut a infirmar els critèris exposats, sinó tot el contrari.

.A.C.R.

Josep Castanyer i Fons ( Orà, 1944)

Són moltes les vegades que a través de la nostra correspondència, he deixat escapar expressions o conceptes d’una manera isolada- i sobre tot inconnexa- que poden donar lloc a interpretacions estranyes al ver pensament que les ha motivat. Es per això que he cregut de conveniència a la garantia més absoluta del meu pensament, recollir en un  sol escrit aquelles idees que, isolades podien esser germen de discrepància, i, juntes, poden servir a la lleial exposició d’unes inquietuds fonamentades en la preocupació patriòtica d’un valencianista.

 Es mol possible que esta exposició clara i concreta del meu pensament , em distancie no solament del nucli dirigent del valencianisme, sinó, també, d’aquelles masses valencianes que, influenciades per corrents palmítiques de base dogmàtica, o estranyes a tota disciplina de criteri o acció valencianista, troben en la meua exposició de principis, punts de concordança amb certes filosofies socials amb nomenclatura de curs obligat per a la « classificació » partidistica. Altres trobaran a sacrilegi certes afirmacions en discrepància amb la mística dels dogmes en oposició. Altres, per contra, es creuran en dret d’obsequiar-me amb l’anatema del « anti », formula negativa d’una verdadera definició política.

El meu desig, (ho dic amb tota lleialtat) seria arribar a una coincidència amb aquells quin esperit estiga obert a totes les possibilitats honestes d’un redreçament polític i social del nostre país ; però si, la realitat fora altra que esta unitat revolucionaria del valencianisme polític, ningú podrà acusar-me d’aguardar en el possibilitalisme de la cuqueria, el torrent més caudalós per a l’oportunisme individual.

« Per agradable que siga la vida i dolça la pau, podríem comprar-la al preu de la esclavitut ? » Assó deia Henry Patrick, en la segona convenció revolucionaria d’Amèrica l’any 1775. I si això és un principi moral per a interpretar el sentit autèntic de la  dignitat humana, nosaltres no podem entendre la dignitat individual, condicionant-la a la dependència de criteris quina síntesis estiguera en pugna a la més pura disciplina de les conviccions.

Es innegable que la humanitat està debatint-se en la creuera d’unes corrents socials d’impossible coexistència i, nosaltres, valencianistes, no podem esguardar a que la crisis es resolga sense que el problema viu de la lluita que ha de marcar noves dreceres al concepte de Justícia i Llibertat.

Miol Perlins, deia que els xinos escriuen la paraula « crisis » en dos caràcters diferents, dels que l’u significa « perill » i l’altre « oportunitat ». El valencianisme deu interpretar la seua posició front a la crisis actual, amb la màxima amplitud d’esta doble definició, entenent que el perill mes greu per al valencianisme radica en l’estatisme i la oportunitat radica en agranar l’oportunisme, establint d’avant mà  les normes socials en les que fonamente l’imperatiu de la seua existència.

Estem absolutament d’acord amb Flores Estrada quan diu » Per a constituir d’una manera solida i ordena les societats humanes, es indispensable establir, abans que tot, les reformes polítiques i fixar les bases socials ». Per a que el valencianisme siga una força, es innegable que deu esser, abans que tot, una solució político-social per a la realitat històrica del País Valencià.

Carles Marx diu que la violència es una categoria econòmica i nosaltres hem de començar per ser violents amb tot allò que signifique un gra d’arena en l’engranatge de les accions pròpies, per a tindre dret a combatre contra resistències estranyes. Es pes ressò, que he volgut fixar en la breu extensió d’estes quartelles,  un pensament, un criteri, amb la modesta pretensió de que el criteri d’un valencianista servixca, al menys, per a fer aflorar altres criteris i donar lloc a que el treball i la polèmica cristal·litzen en aquelles conclusions d’ordre doctrinal a les puga responsabilitzar-se amb el títol de « CRITERI VALENCIANISTA ». Ara be ; sentades les bases fonamentals de la comunitat valenciana, el valencianisme ha d’ésser una força de propulsió progressista, revolucionaria, tenint en compte que « la defensiva és la mort de la insurrecció » segons De Gaulle.

CONCEPCIÓ FEDERALISTA DEL VALENCIANISME

Si tenim en compte que el desig d’independència sols té sentit real en estat de rebel·lia contra una dependència no admesa, vindrem en convindre que la paraula no es justa quan s’aplique als principis normals de les relacions entre els individus o entre els pobles, car que, en este cas, l’esperit que anima els límits morals d’estes relacions és el de « Interindependència ». És puix dins el marc dignament igualitari de la interindependència, que, nosaltres, (Final pàgina 3 de l’original… (Hi manca la pàgina 4)

…(Inici pàgina 5 de l’original)  Vinatea, el gran patrici valencià, parla al rei en nom del poble i li diu : “Cada ù de nosaltres val tant com vos, i tots junts, mes que vos”. Nosaltres diem : Cada país, cada regió ibèrica val tant com qualsevol altra i totes juntes, mes que totes les corones amuntonades en la testa d’un Ferran VII, un Alfonso XIII, un Primo de Ribera o un Franco. Però no som els valencianistes els únics a dir això, ni aspirem sisquera a la paternitat del sentiment lliberalista del poble. Els valencianistes solament som els únics valencians que no volem fer demagògia dels principis i és per això que anteposem a tota reivindicació circumstancial, la llibertat del poble valencià dins una federació Ibèrica de pobles igualment lliures. Lincoln deia : “El món no pot viure mitat lliure i mitat esclau”. La proporció aritmètica no pot fonamentar la moral. Per això nosaltres diem que el món no serà lliure mentre hi hatja un sol esclau. Nosaltres pensem con Chamfort al sintetitzar certes interpretacions unitaristes, amb una deformació monstruosa de la Fraternitat, que no és just el criteri de « sigues mon germà o te mate”. No. Els valencianistes pensem que la organització natural de la península Ibèrica deu ésser aquella que l’ànima popular manté desperta malgrat quatre segles de cesarisme. Carles V destruí les llibertats castellanes; Felip II les de Aragó; Felip IV intenta la destrucció de les llibertats portugueses i catalanes, sense altre resultat que produir el crit d’independència en Portugal. Felip V, inicià la dinastia borbònica, esclavitzant a Catalunya i València, coronant l’obra destructora de les llibertats ibèriques, amb aquell decret quina sola raó moral es concreta dient : “Por mi solo derecho de conquista”…

Front a esta política catastròfica de l’unitarisme absorbent, naix el sentiment separatista de les colònies. El cesarisme fon el dissolvent de l’imperi i amputa la unitat Ibèrica.

Parodiant a Felip V, Gimenez Caballero, el teoritzant de la Falange espanyola, escrivia uns mesos desprès d’acabada la guerra titulada cínicament guerra civil espanyola : “Que tinguen en compte Catalunya i Vasconia, que esta vegada no les han guanyat en unes eleccions democràtiques i saragateres, sinó amb esperons i botes de montar …” Perquè Catalunya i Vasconia? Per què no la resta de la península? A nosaltres els primers en parlar de «  los burgos podridos », però tampoc volem que estos burgos « podridos », animadors de caserna i sagristia, ens donen permís per a caminar de cara a les realitats històriques, i guiats per l’afany d’imposar la voluntat i els drets dels pobles.

No som nosaltres, valencianistes, els que hem inspirat al socialisme espanyol, quan senyala com un principi basic del programa socialista, « La llibertat de les nacionalitats ibèriques », ni som nosaltres valencianistes, els que alcem la bandera Staliniana, amb totes les conseqüències del federalisme rus ; ni li hem dictat al senyor Alvaro de Albornoz estes paraules pronunciades dos anys abans de proclamar-se la República del 31 «  Espanya deu estar organitzada en un Estat capaç de ressuscitar les possibilitats perdudes per la desastrosa violència de Carles V i Felip II. Un Estat erigit, no sobre províncies arbitràriament traçades sobre el mapa, sinó sobre « regions » que tenen una historia, un esperit, una sensibilitat i algunes d’elles una bella llengua, quina gloria realça la de la comuna cultura nacional.

Un estat que substituixca a la unitat fixa i estèril, la veritat lliure, harmoniosa i fecunda, en la que l’autoritat s’articule en voluntats múltiples i sobiranes, expressades per els òrgans legals corresponents. » Ni som nosaltres, valencianistes, els que li hem fet dir a Teofilo Braga, expresident del govern provisional de la República Portuguesa : «  Quan la República hatja dividit Espanya en Estats autònoms de Galícia, Astúries, Biscaia, Navarra, Catalunya, Aragó, València, Murcia, Andalusia, Extremadura, Nova i Vella Castelles i León, Portugal podrà formar amb ella una federació, car que la seua independència estarà garantitzada contra tota anexió Ibèrica. Llavors, podrà constituir-se sense obstacles, el Pacte Federal dels Estats lliures peninsulars Ibèrics. I adreçant-se als republicans espanyols, afegia el mateix Braga : «  Gracies a la República, Espanya serà emancipada d’este unitarisme polític que l’asfixia ; Una sàvia nova circularà per les diverses parts de son organisme ; les seues energies heroïques, capacitats artístiques i científiques i  economia, prendran un nou esclat ».

Ni som nosaltres els valencianistes, qui hem inspirat la revolució americana del segle XVIII, que ha donat per resultat els estats Units d’Amèrica, ni som nosaltres que primer férem senyalar que la revolució francesa de 1792 a 1798, cada departament, cada comuna, gojava d’una autonomia completa. És Engels primer i més tard Lenin, els que senyalen el parangó entre la primera República francesa i l’Amèrica del Nord, que com el Canadà, Austràlia i altres colònies angleses, marquen el progrés indiscutible de les llibertats. Un socialista espanyol, diu : » El cesarisme napoleònic, desvirtua l’esperit revolucionari de les comunes i departaments de França, i el centralisme burocràtic de la tercera República, crea l’imperi sense emperador.

En la península Ibèrica, les dretes seguien al Lluís XIV en son concepte unitarista de “l’Estat soc jo », i el republicanisme parlava de la convenció mentre seguia al bonapartisme, arrastrant-se inconscientment per les mateixes dreceres de la monarquia absoluta. Ara bé : Els valencianistes, no podem acordar a la llibertat política dels pobles ibèrics, base indiscutible de la verdadera unitat peninsular, la concepció de Pi i Margall que dient-se federalista combatia el moviment cantonal, al mateix temps que el primer intent de constitució del primer Estat de Catalunya, per la sola raó de que portaven en origen un germen revolucionari que rebassava els límits puerils d’una simple i senzilla rectificació de la geografia oficial. Nosaltres no podem seguir les conveniències « tàctiques » dels grups polítics, que es reserven el dret d’enarborar a « tour de rol », totes les banderes de captació que desemboquen en el mar de les turmentes electorals, o en les altures inaccessibles del burocratisme estatal.

Els valencianistes som federalistes – com s’ho diuen els demes partits peninsulars- però no volem jugar en el problema basic de la constitució de l’Estat, el paper poc airós de les posicions ambigües. Sense la intervenció d’Alcalà Zamora en les corts Constituents de l’any 1931 i sense la manca de conviccions en els doctes confeccionadors de la carta constitucional, Espanya haguera segut una República Federal « quins poders emanaven del poble ». República Federal i revolució agrària, eren els pilars sobre els que anava a edificar-se el nou Estat ; però la reacció intervingué a temps de salvar la continuïtat de les classes privilegiades, i aprofitant tot quan les mateixes Corts Constituents els donaren de fàcil i assequible, convertiren la República Federal en « federable » i la revolució agrària, en la pobra « reforma » de Marcelino Domingo. Involuntàriament, estúpidament, els partits majoritaris de la República, caigueren en la trampa de la « pacificación dels espiritus », encara que aquells esperits als que Azaña es referia quan digué « que se pacifiquen ellos », anara ordint la gran tragèdia que en nom de Espanya, una grande i libre; es va desencadenar contra los « rojo-separatistas »…

°

°       °

Però heus ací, que nous « reclams » tractaran d’apartar l’atenció de les masses del problema fonamental de la constitució de l’Estat, en nom de concepcions que els jocs de la política de partit prostituix i deforma, i és per això que no creguem oportú apartar de nostres meditacions, l’importància d’uns fets històrics; quina influencia considerem decisiva en la gestació del present i en les realitats immediates;

INTERNACIONALISME : Si analitzem els antecedents i les conseqüències del conflicte armat que ompli el període històric de 1914 a 1918, ens trobàrem davant la evidencia de que el nom de guerra europea, sols té justificació en la ment imperialista de les potencies occidentals car que la Rússia i el Japó, Amèrica i les indies, Àfrica i Turquia, no solsament féren la guerra amb totes les conseqüències, sinó que és en la majoria d’estos paises, on la guerra engendra les convulsions de més ampla ressonància. Nou milions d’obrers parats en Amèrica amb l’imperatiu immediat de noves concepcions a la solució del problema ; crisis econòmica mundial ; revolució Russa, que commou d’edifici internacional del gran capitalisme, quina contraofensiva immediata sembla vincular-se en els països de tendència totalitària, però en realitat, s’encuba i alimenta allà on els interessos de classe, casta o privilegi, es senten amenaçats. Turquia, europeïtzada a força d’amputacions geogràfiques, trenca amb llur pròpia tradició i es pot afirmar que si be sembla que la política turca peregrina més cap a Londres que cap a la meca, no és menys cert que tot lo que va perdent d’esplendor la mitja lluna ho guanya en sentit i força l’estel solitari de les cinc puntes…La Xina i les Indies, perfilen llur redreçament nacional amb una voluntat tan ferma, que llur independència primer i la interdependència desprès, seran una realitat, no com a resultat immediat de la present guerra, sinó com a conseqüència de la que s’ha donat en dir guerra Europea.

Si la Revolució Francesa, significa l’abolició del feudalisme de casta, el Tractat de Versalles inicia la decadència dels Estats feudals, dits imperialistes. De la Revolució Francesa naixen els drets de l’home i de la guerra actual, els drets dels pobles, car que a l’igual que ninguna casta pot reivindicar drets excepcionals de privilegi, ningun Estat pot pretendre imposar sistemes polítics o socials, normes jurídiques o concepcions filosòfiques, sempre que esta « imposició » signifique atemptar a la lliure autodeterminació de cada poble, dins el respecte a que obliga l’humana convivència.

Diem això, perquè l’internacionalisme predicat i practicat en tot lo que va de segle, ha donat exemples prou dolorosos de la manca de sinceritat en els nuclis rectors de cada interpretació internacionalista. No oblidem tampoc, que l’internacionalisme no ha estat representat pels principis incontrovertibles d’un criteri uniforme basat en la justícia universal, sinó per nuclis d’interessos en espècie francament eliminatòria. Així hem vist nàixer i combatre les diverses interpretacions « tàctiques » de l’obrerisme, les diverses confabulacions internacionals del capitalisme, i dins de cada nucli, la pretensió exclusivista dels grups, en franca lluita –tant només enconada, quan més afins apareixien llurs concepcions socials. Un fet paradoxal salta a la vista entre la denominació i els actes, en lo que respecta als nuclis dits internacionalistes i els que han actuat baix l’aparent exaltació d’un supernacionalisme. El fet  d’Abissínia, marca el començament d’una política d’expansió internacional del feixisme italià, amb la complicitat dels demés Estats ultranacionalistes i l’abstenció real dels titulats organismes internacionals acomodats al simbolisme d’unes sancions de moral molt hipotètica. El colp de força en Espanya afirma la existència d’un complot internacional quina acció correspon als nous estats totalitaris i quina complicitat troba justificacions vergonyoses per banda de les diverses internacionals, al voler resoldre el problema « localitzant-lo » dins els límits « nacionals ». El Comitè de No Intervenció, escriu la pagina més “bochornosa” del Codi Internacional i l’obrerisme dona prova de llur combativitat, amb el simbolisme d’uns pots de llet ; uns cigarros, o uns missatges de plorona condolença. Excepcions isolades, tant més honroses quan mes espontànies, no rectifiquen el tràgic realisme del panorama internacional.

Sabem la reacció que hauran de produir estes paraules en la mentalitat uniformada de certes masses i sobre tot, entre aquelles quin internacionalisme consistix amb un canvi de nacionalitat. La etiqueta de procedència dona patent de infal·libilitat i valor de cotització en la llonja política, sobre tot quan la marca d’origen « Made in London, trade Mark, Moscou, o simplement Ciudad del Vaticano ».

Nosaltres possiblement hem comès la monstruositat de creure que l’internacionalisme era un principi moral per a possibilitar la intel·ligència «  entre las naciones » (Internacionalisme), però mai hem pensat que poguera significar la negació de les nacionalitats i menys encara, la creació d’una pàtria universal, car que el sol significat de pàtria negaria tot sentit a esta segona interpretació. Tampoc podem acceptar que esta intel·ligència « entre nacions », siga el resultat de pactes, tractats o convenis entre estats o grups car que això implicaria el monopoli de principis que per ésser universals, no poden tindre limitació de fronteres, races o castes. L’internacionalisme és el compendi moral que tendix a possibilitar el principi igualitari de la ciutadania, el dret inalienable de l’individuo a la vida i a la llibertat, a la salut i a la cultura, sense que ninguna barrera política puga interposar-se entre este dret i les concepcions circumstancials de cada grup d’interessos.

Per això nosaltres contemplem amb alegria la desintegració dels principis reaccionaris i la destrucció de les castes monopolitzadores, amb una guerra en la que, per primera vegada en l’historia, cada poble es reserva el dret d’interpretació, sense que ningun « compromís » de la diplomàcia tinga garanties de sobreviure al primer símptoma de condemnació popular. I és Grècia i Iugoslàvia, i és França i Polònia, és l’Irak i l’Iran, el Canadà i l’Austràlia, on la voluntat nacional no és contraria al dret inalienable dels pobles respectius a organitzar llur llibertat, i a valorar per si sols drets i deures en vers la comunitat internacional.

Mentre, nosaltres, aparentment oblidats en l’exili forçós a que ens ha conduit el complot internacional dels ultranacionalistes i el ultranacionalisme, contemplem en el silenci de doloroses meditacions, l’espectacle d’una persistència suïcida en la desintegració dels nuclis polítics espanyols, a conseqüència , d’una irreflexiva lleialtat a normes, consells u ordres, que s’afanen en dictar forces estranyes al control pur i net de la voluntat sobirana del poble espanyol. Mentre tots els pobles lluiten per conquerir el dret i l’exercici de llur autodeterminació els nuclis rectors de la política espanyola semblen afanyar-se – en jornades intensives- cap a la troballa d’un « amo » afectuós i simpàtic que ens garantitze la vida i la ficció constitucional, a base d’una servitud ideològica que paralitza l’impuls generós de les masses espanyoles. Si Espanya vol recobrar la legitimitat de la seua sobirania, deu crear la unitat espiritual a base de trencar el simulacre d’unitat política, adaptant-se a les realitats federalistes de la diversitat Ibèrica i afrontar els problemes socials amb la resolució creadora d’una veritable revolució nacional.

La República de 1873 al igual que la de 1931, han desaparegut abans de remuntar el cicle dels teoritzants per a entrar en el període de les realitzacions. A la decepció de les masses progressistes i revolucionaries, els queda el consol d’uns meravellosos discursos i una Constitució « Impecable i inèdita »…

La tercera República Espanyola, deu esser realista, destruint tot vestigi de la vella armadura estatal, transformant completament la burocràcia hereditària dels règims desapareguts, el concepte de la propietat valoritzant l’esforç i la producció, destruint per a sempre el fatalisme religiós de la permanència inamovible de les classes i vinculant el sentit de llibertat a l’autonomia econòmica de l’individuo, dins un sistema igualitari de responsabilitat i una sola font d’autoritat ; el Poble.

En el que respecta al País Valencià, estan, estos principis en pugna amb l’esperit lliberal i generós del poble valencià ? Podem assegurar que no. Quina força pot frenar o impedir la realització d’estes fins ? Una sola ; la reacció, bé siga en forma de mística religiosa, bé en grups d’interessos, o bé amb la cega servitud dels grups actuants a normes exteriors de disciplina dogmàtica, que impedixen la flexibilitat d’interpretacions tan diverses com meravelloses de la diversitat ibèrica. Quina deu ésser nostra conducta ? Acció, Acció, i Acció.

Acció interna en la formació tècnica dels quadros i defensa intransigent, però exigint el compliment i l’acció del criteri majoritari.

Acció de cara a las realitzacions immediates d’un programa basic dins els principis humans que garantitzen la justícia.

Acció permanent en la valoració política i social d’estos principis, que asseguren la continuïtat històrica de l’esforç valencianista i del País Valencià.

Orà setembre 1944

****

Llegint aquesta gent, quí es pot estranyar que desprès  de 40 anys de franquisme i passats 75 anys,   que avui, a Catalunya, l’ordre del dia del poble més que dels partits, es situ-hi entre el federalisme i la independència ?

Antoni Castells acaba de  publicar un article al diari ARA que cap ciutadà, i si a més és votant del PSC, no pot deixar de llegir abans de les eleccions. Ens identifiquem  totalment amb el que s’hi diu perquè per primera vegada trobem en una veu autoritzada d’un polític com Castells el que hem anat dient i escrivint una sèrie de simples ciutadans entre els que tenim la satisfacció de encontrar-nos. Per a Castells,  “ara, la prioritat immediata (crisi a part naturalment) és aconseguir que al Parlament de Catalunya hi hagi una àmplia, una inqüestionable majoria que es pronunciï a favor de  la celebració d’un referèndum, d’una consulta o com se n’hagi de dir, en que els ciutadans de Catalunya ens puguem expressar sobre el nostre futur en relació amb Espanya. Aquesta és la prioritat i aquest és l’objectiu immediat. No cal confondre’ns ni confondre”. I això va dirigit tan  a Pere Navarro que a Artur Mas a qui Castells reprotxa “d’haver comès un error infantil i  lamentable de dir que el referèndum es faria dins o fora de la legalitat”,. “Una legalitat  que, s’hauria de modificar si calgués per fer possible la solució dels problemes i no utilitzar-la per fer-la impossible”, Aquestes no poden ser considera  Castells, “unes eleccions plebiscitàries a favor d’una persona , ni a favor d’un partit que tracti de monopolitzar la voluntat d’afirmació nacional del nostre poble” (…)

D’altra banda  Castells emplaça al PSC  a situar-se a on ha d’estar i que no pot ser a cap altre lloc que “entre la majoria dels ciutadans de Catalunya que volen expressar-se lliurement sobre la relació de Catalunya amb Espanya. Aquest lloc és, diu, “ el lloc que correspon al PSC de Joan Reventós i deMontilla. Al PSC que va fer del seu compromís amb la causa nacional de Catalunya i amb la llibertat i igualtat de tots els seus ciutadans la seva raó de ser (….) El PSC ha de ser capaç de recuperar la centralitat que mai hauria d’haver perdut. (…) la direcció del PSC no pot anar a aquestes eleccions sense pronunciar-se explícitament sobre el tema fonamental que està en joc en aquestes eleccions de saber si estarà entre aquells que al Parlament de Catalunya votaran de manera favorable a aquesta consulta.”

I  Castells acaba el seu article dient “emplaço a Pere Navarro i invito a amics i companys que pensin com jo a fer el mateix, a pronunciar-se clarament i favorablement  sobre aquesta qüestió. Per poder votar per ell.”

No voldríem ser grandiloqüents però amb aquest article i l’opció que brida al PSC d’esmenar el seu error d’haver-se situat fora dels partits favorables al dret a decidir de Catalunya, Castells possibilita a molts dels electors socialistes l’ocasió de continuar votant socialista. El compromís per part del PSC de votar al Parlament  amb els partits favorables a un referèndum s’haurà de formalitzar inequívocament i de manera solemne.

Que el govern espanyol no l’autoritzi o el català no faci el pas, serà qüestió dels dos governs i del poble de Catalunya com ha de ser.

Anava  a respondre al comentari que  José Vicente ha fet sobre  el vídeo que he cregut convenient  per la meua part de fer conèixer al meu Facebook. I ho havia començat a escriure en aquests termes que no van contra ningú i menys encara contra ell com ben bé sap: “Espanyolitzar els xiquets catalans! Quina ocurrència del senyor Ministre! A nosaltres valencians no ens fa falta, s’estalviarà diners senyor ministre.  Som nosaltres mateixos els qui ens espanyolitzem  i espanyolitzem  també parlant-los   en castellà als que venen de fora. I ho fem, no perquè tenim complexos, nooo… ni perquè hàgim abandonat la llenga dels nostres pares, a l’orígen per  una qüestió de supervivència o simplement per acostar-se als qui manaven o porqué hacia  más fino (que de tot hi ha a la vinya del Senyor!). Però no li podem garantir senyor Ministre, que això continue molt de temps; anem poc a poc recuperant la nostra autoestima; és una qüestió de temps.

José Vicente felicitats per la teua reacció sobre el vídeo. Si hi hagués més gent com tu al País Valencià i sobretot a Espanya, El Partit Popular no hauria tret les majories absolutes que ha tret.

Has reaccionat  emocionalment però has detectat racionalment les possibles febleses  argumentals, paradoxalment de tipus econòmic, que hi pot haver en el vídeo. Tens raó, no són els territoris que paguen, com no deixen de repetir  tots els tertulians espanyols, però tampoc és el territori que va eixir al carrer, va ser la gent que va sortir a cridar “volem decidir” i “Independència!”. Però el més important: has detectat que el vídeo sembla ser un encàrrec i t’has informat sobre el periodista. Bons punts!  Jo no ho faré, però tu podries respondre xifres en mà a cada un dels arguments econòmics com veig que ha començat a fer Jordi. Dic que no ho faré perquè sempre he considerat el tema identitari com un sentiment i no com una qüestió econòmica (per això ja estava bé a França!). I també,  si has tingut l’ocasió de seguir-me en els meus escrits hauràs vist que he passat d’un federalisme que m’ha adonat que ningú vol a Espanya a una independència negociada i pactada  com se sol fer en els Paísos civilitzats (sí, civilitzats! com Canada i Gran Bretanya. I aquesta evolució és fruit de diferents motius…”

Però com he trobat  un article del catedràtic  Vicenç Navarro que s’expressa millor que ho puga fer jo sobre  un problema  -que més de Catalunya és  d’Espanya- invite a tothom a llegir-lo: