D'un temps, d'un pais

L´Associació de Teòlegs Juan XXIII acaba de celebrar el seu 29è congrés a Madrid organitzat des de 1981 pel seu secretari general, Juan José Tamayo. El lema era El cristianisme front a la crisi mundial. Deixeu-me recollir de la crònica que en fa El País algunes de les coses que s´hi han dit.

– “Denunciem l´apatia i la falta de compromís social de les confessions religioses que es preocupen més per qüestions de poder i privilegi que per denunciar les injustícies d´un sistema que castiga els sectors més necessitats”.

– “La il·lusió del capitalisme pocavergonya es la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues” (Arcadi Oliveres, professor d´Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona).

– “La crisi no és originàriament economico-tècnica, sinó un problema ètic, econòmic i polític. Al seu origen es troba l´actual sistema social i econòmic neoliberal -la gran blasfèmia del nostre temps segons el bisbe Casaldáliga-, que legitima i generalitza la corrupció en les seves diverses modalitats: desfalcs, fraus, extorsions, balafiament, cobdícia, abusos de poder i engany a la ciutadania.” (Juan José Tamayo).

– “Totes aquestes pràctiques tenen el suport de la majoria dels Estats i dels seus governs, també el d´Espanya, a través de polítiques d´alliberament de la economia, que generen empobriment de la majoria de la població i constitueixen un retrocés en la defensa del bé comú i dels drets humans, reduïts al dret de propietat. El neoliberalisme és intrínsicament immoral, ja que genera discriminacions econòmiques, culturals, ètniques, sexistes, injustícies estructurals i violència institucional.” (Juan José Tamayo).

– “L´actitud de la jerarquia està més a prop del capellà i del levita de la paràbola evangèlica, més preocupats per atendre el culte que per atendre a la persona malferida, que la del Bon Samarità, solidari amb el germà que pateix. La jerarquia hauria d´haver-se mobilitzat com institució i haver fet una campanya de conscienciació entre els cristians, i inclús entre la ciutadania, al tractar-se d´un problema que va més enllà de les creences i de les pràctiques religioses”.

– “El responsable de la crisi és el sistema capitalista, que permet que uns pocs s´enriqueixin a costa de l´empobriment de les majories populars, però s´han d´activar les millors tradicions de justícia, igualtat i solidaritat de totes les religions i moviments espirituals”.

Aquest és el verdader esperit religiós, la frontera del qual amb la dels valors de l´esquerra seria a penes perceptible. Malauradament les “Esglésies” s´ocupen de marcar les fronteres i no tots els que es reclamen de l´un o l´altre costat són suficientment conseqüents; solament unes minories.

Cada vegada tinc més la impressió que Espanya -la gran majoria de l´establishment, social, polític i intel·lectual- té el convenciment, com en temps de Franco, que “todo està atado y bien atado” i es comporta en conseqüència.

Quan dic “atado” estic parlant de la “indestructible unidad española”. La Constitució la garanteix i com la Constitució és “sagrada”, aquesta Espanya, digna hereva de “los Reyes Católicos”, unitària i essencialista en esperit, també ho és. I queda fora de la llei tot referèndum no autoritzat dintre del marc constitucional, tota vel·leïtat d’autodeterminació d’una de les nacions que la composen.

Que un grup de ciutadans vulgui comptar els partidaris de la autodeterminació que hi ha al seu poble? Prohibit! Aquesta consulta -les coses estan com estan- no aniria més lluny de fer fer el ridícul -en funció dels resultats- a la causa dels seus promotors o de treure la conclusió, donat que el consistori municipal dona suport a l´iniciativa ciutadana, que hi ha una majoria favorable a l´autodeterminació… a Arenys de Munt. La sacrosanta unitat d´Espanya no corre cap perill a suposar que la iniciativa s´estengués per tot el territori espanyol, perquè en aquest cas els resultats, ja se sap, són faves comptades. Òbviament, caldria treure´n democràticament altres conclusions si es tractés del conjunt del territori català. D´aquí la reacció contrària preventiva enregistrada.

Aleshores què? Es pot prohibir alegrement en nom de la democràcia una consulta popular tingui el caràcter que tingui? Sí, perquè diuen alguns, no es fa en nom d´un respecte escrupolós de l´ordenament jurídic vigent. Ho diu, entre d´altres, una personalitat com Gregorio Peces-Barba, eminent jurista d´esquerres i un dels pares destacats de la Constitució.

Doncs bé, aquest home d´esquerres, eminent jurista insubornable, arropant per endavant el futur pronunciament del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, es va permetre posar en dubte, en una entrevista a la cadena SER, la significació del vot del poble català en el referèndum sobre l´Estatut, al·ludint la poca participació! Ara resulta que una consulta de la ciutadania és menys o més vàlida jurídicament en funció del percentatge de l´abstensió enregistrada! O sigui, que compta el vot d´aquells que el dia d´eleccions prefereixen anar-se’n a pescar! I això s´ho permet insinuar, frivolitzant els resultats del referèndum català sobre l´Estatut, l´imminent jurista i home d´esquerres Gregorio Peces Barba!

I parlant de pescar… el peix per la boca mor. S´hagués atrevit el demòcrata i imminent jurista Gregorio Peces-Barba la mateixa actitud despectiva envers el referèndum sobre l´Estatut de Catalunya, si s´hagués tracta d´una consulta favorable als interessos de la seva concepció unitària d’Espanya?

Per un nacionalista espanyol, fins i tot d’esquerres, els nacionalistes -com l´infern- sempre són els altres.

Xile està portant als tribunals els col·laboradors del general Pinochet. Aquí, Iniciativa i ERC registren avui al Congrés de Diputats una proposta de llei per revocar tots els honors i condecoracions reconeguts per l´Estat a Franco, a la seva família i als seus còmplices, els generals Mola -sí, aquell que ordenà al seu exercit: “Hay que sembrar el terror (…) eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosostros”- Moscardó, Queipo de Llano, Yagüe, com a José Antonio Primo de Rivera, Onésimo Redondo i Luis Carrero Blanco.

L´Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica que també ho ha sol·licitat fa uns mesos declara “incomprensible” que “aquells que van destruir la democràcia durant quatre dècades i els seus descendents rebin honors d´Estat”, mentre que els que la defensaren encara es troben a les cunetes”.

No es pot expresar amb més concisió la injustícia que representat la permanència d´aquesta situació.

José Muñoz Castanyer, “el meu corresponsal a França”, m’envia aquesta foto. Desprès d’això, per a dubtar del cartesianisme i racionalisme francès!

Un matí de Festes al poble, prenent una cervesa amb dos natius que solament conec de vista i un castellà, casat ací i vivint-hi des de fa més de trenta anys, que només parla la seua llengua però entén perfectament el valencià.

Un dels valencians diu ser de Coalició/n Valenciana, l´altre, més reservat, comparteix les idees d´aquest, participa activament à la conversa però a cap moment declara pertinència o afinitats à un partit. La discussió s´inicia per la utilització per part meva de la denominació País Valencià.

Resulta que no la puc utilitzar; vetada! I al emprar-la, pel que es veu, això em delata. El nom legal és Comunitat Valenciana i deixar de ferr-lo servir pel de País Valencià, és segons la concepció democràtica dels meus tertulians ocasionals posar-se fora de la llei! Un poc més, i em sento com un terrorista! Al de Coalició/n, la paraula País li desencadena una espècie de reflex com de Pavlov i es llença frenèticament en un discurs “d´exaltació patriòtica”. A ell ningú li guanya en “amor a la terreta”, “la terra més bonica del món”, per ella “és capaç de tot”, “és el que més estima al món”, “amb l´amor i la defensa de València, ningú li guanyarà!”. Sense altres parts del seu discurs i el del seu amic més polític, hagués arribat a la conclusió que estàvem en ple sainet valencià, que era una paròdia, que feien comèdia.

A un moment donat el “sense partit” amb un posat molt solemne afirma que el valencià és una persona educada i si li parla en la seua llengua a un castellà que ha viscut tota la vida ací és per respecte. A cap moment li ve al pensament el respecte que ell com a valencià també es mereix.

El de Coalició/n torna a la càrrega amb lo de Comunitat, torna a vetar País però admet, si l´apures, “Reine” perquè “València no és un País, és un “Reine!”.

– “Qué cojones de Reinos -diu el castellà que s´havia mantingut callat fins aquell moment. En España solo hay un Reino, el Reino de España!”

I el defensor de “la terra més bonica del món” s´aixeca, il·luminat, li dona la mà i s´exclama: “Eso! España! España!

M´agradaria haver-m´ho inventat… però és la trista realitat.