D'un temps, d'un pais

La política sembla complicada per qui vol que ho sigui o per qui la vol complicar perquè creu beneficiar d´aquesta manera els seus interessos. En realitat la política és l´activitat que més sentit comú demana al mateix temps que el sentit comú és la qualitat humana més ben repartida del món, probablement si s’esclou gran part de la classe política. I si això és així no caldria anar a buscar molt més lluny el divorci que se sol constatar a vegades entre la ciutadania i els polítics.

Potser l’excepció que confirma la regla la trobem a l’entrevista que el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla ha acordat aquests dies a El País.

El diari retreu al president no haver complert l´amenaça de no votar el Pressupost de l´Estat sense abans no haver obtingut l’acord sobre el finançament. La resposta de José Montilla és d´una lògica digna d’elogis.

P. (…) en el PSC se escucharon voces que amenazaban con no votar el Presupuesto del Estado. ¿Llegó a planteárselo?
R. Al negociar, todos miran de utilizar elementos que les ayuden a avanzar posiciones.
P. Pero llegó el Presupuesto sin la financiación, y el PSC lo apoyó.
R. ¿Es que si no se hubiera votado el Presupuesto tendríamos financiación?

És una manera d´entendre i de fer política que cal remarcar perquè malauradamernt no es massa freqüent.

Vicent Parpal, al seu Mail Obert fa un excel·lent article -com quasi sempre; tanmateix, aquest cop, sobre el finançament pense que es precipita. El periodista no es fia de Rodríguez Zapatero que, segons ell, ha enganyat tothom, i fa una pregunta recurrent al conseller Castells i a la ministra Salgado. El que Zapatero ha enganyat tothom -i no que fa el que pot com pensen altres- de tant repetir-ho en alguns sectors, sembla que prengua ja categoria de consigna.

Pregunta Parpal: “Per què el govern espanyol no vol donar cap dada? Hi ha raons tècniques, diuen; però aquestes, dic jo, haurien d’afectar tothom i tots els governs. Hi ha raons polítiques, diuen. No faltaria sinó que no n’hi haguera. Però cap d’aquests arguments no em sembla ni convincent ni recomanable per a justificar tanta opacitat en un sistema democràtic.”

Tot apunta que les necessitats de finançament de Catalunya, donades les circumstàncies, no surten mal parades de la negociació, i la reacció del PP en podria ser una prova. Paciència. Si resulta que no és així, temps tindrem de parlar-ne. Per mi, aquesta precipitació és suspecta. Tot i que el director de Vilaweb trepitja democràticament terreny ferm, considere que la seua exigència de transparència toca fer-la al PP, a l´oposició, que li convé desgastar el govern socialista intentant, en aquest cas, suscitar greuges comparatius entre territoris. De moment, amb aquesta actitud de voler xifres i passar comptes, tot el que s´aconsegueix és no facilitar-li les coses al Govern pel que fa als altres territoris.

És això el que es pretén? Perquè si és això, aleshores, el director de Vilaweb va per bon camí.

A Honduras el president Manuel Zelaya “les salió rana”. Les mesures que anava prenent indisposaven els estaments de dreta del país. El passat 28 de Juny, militars a les ordres del Cap d´Estat Major el van arrestar al seu domicili, i amb un avió militar el van expulsar del país. L´Organizació dels Estats Americans (OEA), l´opinió internacional i els mateixos Estats Units han condemnat el que no deixa de ser un colp d´Estat.

Davant d´aquesta situació s´aixeca una veu que no podia ser altra que la del cardenal Oscar Rodríguez (del que es va parlar per a Papa a la mort de Juan Pablo II) acusant per endavant al president deposat, de les eventuals morts que es poguessin produir si tornava al país i que han acabat produint-se tot i no haver deixat aterrar l’avió del president!

“Sé que usted ama la vida, sé que usted respeta la vida, hasta el día de hoy no ha muerto un solo hondureño, por favor medite porque después sería demasiado tarde”.

A més, no té el menor inconvenient en mostrar la poca consideració que li mereixen les urnes:

“Si el sistema interamericano se limita a proteger la democracia en las urnas pero no le da seguimiento a un buen gobierno, a la prevención de las crisis políticas, económica y sociales, de nada servirá reaccionar tardiamente frente a ellas”.

I per acabar, els colpistes, magnànimes, “ofereixen” noves eleccions!

No us recorda res tot això? Totes proporcions guardades, a la Comunidad de Madrid també va passar quelcom de semblant. L´exèrcit no va intervenir (ho va poder fer en altres èpoques) però aquesta mateixa gent compraren dos infausts personatges, organitzaren noves eleccions, i Esparanza Aguirre i el PP encara hi són.

A l´anterior escrit feia unes preguntes de sentit comú sobre economia que volien demostrar que les mesures econòmiques que aplica un govern determinen si la política que fa és de dretes o d’esquerres. Karl Marx ja va descobrir la relació, però en fi…

En El País-Catalunya de dissabte passat Joan Majó es fa una pregunta: ¿Subir (o bajar) impuestos? que situa com a titular d´un article on defineix amb claredat -sense ser el seu propòsit- què és una política de dreta o d´esquerra. L´ex ministre Majó no sempre m´ha convençut però en aquesta ocasió trobo que resulta molt entenedor.

Amb menors ingressos i més despeses degut a la crisi, els governs -considera- s´han d´endeutar -això sí, fins a uns límits- i la única solució que queda amb la moneda única on no valen devaluacions, és la pujada d´impostos. El problema no és doncs, com ens vol fer creure Rajoy, si impostos sí o impostos no, la qüestió és “quins impostos pujar i a qui”. I ens recorda Majó, molt a propòsit, la raó de ser dels impostos que sovint la gent vol ignorar: “permetre que existeixin serveis públics (escoles, hospitals, carreteres, policies, jutjats…). Però a més, també ens recorda una altra finalitat importantíssima: “disminuir les desigualtats gravant més als que més guanyen i transferint rendes o serveis gratuïts als que menys”.

I desprès de dir això, reblada el clau constatant que “els anys de precrisi han permès enriquiments importants en amplis sectors (…) amb un impost molt baix degut a l´invent de la doble escala per a les plusvàlues.” I dona xifres: un salari mig arriba a pagar entre un 25% i un 35 % mentre una plusvàlua “fruit de comprar avui i de vendre més car la setmana següent” no paga mai més del 18%!
Això pel que fa a Espanya; arreu ha de ser igual o pitjor. Quan es parla de sistema financer mundial, i que cal posar-hi ordre i afavorir la economia productiva sobre la especulativa, una de les primeres mesures la tenim doncs a l´abast de la ma.

Un país sol, probablement, no la pugui aplicar -sinó és que vulgui provocar una fugida de capitals- però només caldria harmonitzar els sistemes fiscals entre els diferents països començant per la Unió Europea i els Estats-Units, de manera a afavorir l´economia productiva (capital i treball!) sobre la especulativa. Pot no ser la única, però ja seria una bona mesura, clara precisa, concreta i, si es fiem del que existeix… revolucionària! De moment però, Europa ha revalidad la seva majoria conservadora!

Ara bé, si no es fa, com a mínim, que se´n parli i que se´ns expliqui perquè no es fa. Potser que hi ha raons tècniques que se’ns escapen…