D'un temps, d'un pais

Girona-Salt i Perpinyà es preparen, amb 8,3 milions d´euros de fons de la Unió Europea, a impulsar un eix teatral transfronterer. L´objectiu és crear una doble “capital escènica” del sur d´Europa i impulsar i difondre la llengua que ens és comuna, el català.

El projecte Escèna-Catalana transfronterera, ens diuen els diaris, “es desenvoluparà al centre Coma-Cros que es dotarà de sales d´assaig i representació, a les sales La Planeta, La Mirona, i la Mercè, als teatres municipals de Salt i Girona, i a l´Auditori de la capital gironina. Perpinyà hi aportarà el teatre municipal, el flamant centre de creació i producció Arxipel, cinc sales perifèriques i un teatre a l´aire lliure al Campo Santo.”

I mentre això està passant, a cavall entre dos Estats, al País Valencià s´ha de lluitar per evitar que un govern “vestit de Milano” tanque uns repetidors per impedir que els valencians puguem vore la televisió dels veïns que parlen la mateixa llengua que nosaltres.

Fins a quan aquesta gent del Partit Popular que manté un president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que es burla de tot Cristo, començant per la Justícia, ens farà caure la cara de vergonya?

Mentre Europa, França i Catalunya són països als quals se´n afegeixen d´altres com Andorra i les Illes per dinamitzar culturalment i econòmica les seues societats, el govern de Francisco Camps i els seus amics de la “modernor” de la boda d´El Escorial, successors d´Eduardo Zaplana, es recreen “en obres faraòniques i esdeveniments fastuosos com Terra Mítica, Mundo Ilusión, la visita del papa, la Formula I, la Copa d´Amèrica”… I amb les infraestructures que van heretar, IVAM, Ciutat de les Ciències i de les Arts i Palau de la Música, practiquen, com escriu Juli Capilla[1] “la política de carcassa buida”; d´aquestes instal·lacions n´han fet “uns contenidors amb programacions d´escassos continguts”.

Catalunya sempre ha estat la porta natural, econòmica i cultural del País Valencià a Europa, i Madrid el trampolí personal individual.

No sé si està en mans de la societat valenciana poder acabar amb els valors d´un espanyolisme d´altres èpoques del PP que impregna el País Valencià i que el socialisme valencià, per un sucursalisme latent també d´altres èpoques, malauradament, no s´atreveix o no l’interessa combatre amb la contundència que caldria.

[1] País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. Quaderns d´orientació valencianista 2009. Publicacions Universitat de València.

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. BLASCO IBAÑEZ. SU IDEA SOBRE EL PROBLEMA AUTONÓMICO. SU INFLUENCIA SOCIAL EN LA POLÍTICA VALENCIANA-

D´aquest escrit de 1933, no exactament d´exili, es desprèn l´opinió que tenia un home autènticament d´esquerres y nacionalista convençut com era Angelí Castanyer i Fons sobre l´home polític Blasco Ibañez, una opinió oposada a la indiferència -quan no menyspreu- d´un cert nacionalisme de la postguerra, dominat a Catalunya per un moviment d´orígen i d´inspiració catòlica i unes actituds i posicions personals d’esquerra al País Valencià.

El nacionalisme d´esquerres anterior a la guerra civil al País Valencià era -com no podia ser altrament degut a un ben entès ordre de prioritats- militantment republicà i federal i com a tal, no podia no reivindicar la gran figura de Blasco i intentava fer-la seva. El nacionalista Castanyer, en aquells temps -si no de primers balbucejos renaixentistes sí nacionalistes- “excusa”, “justifica” l´actitud de Blasco, vol recuparar-lo: “Blasco Ibáñez se asomó al valencianismo; pero su gran intuición política le hizo recoger sin duda del autonomismo estas sencillas conclusiones: que no era posible llevar un pueblo al retorno de su sustantividad nacional para el establecimiento de una nueva organización política, sin antes no haberle aplicado el germen de renovación civil, el ansia de superación por la conciencia libre del individuo, lógica, precisa, indispensable para que el movimiento autonomista del País Valenciano no pudiera derivar nunca de un localismo miserable, ni en un imperialismo ególatra y perturbador. (“¦) “se dio perfectamente cuenta de que el valencianismo era también un problema de cultura, de recuperación sustantiva de nuestra personalidad, y que no era posible sustraerse al sentido reaccionario que forzosamente habrían de imprimir a la obra de reconstrucción espiritual los elementos intelectuales llamados a crear la ortodoxia valencianista” i cita la proclama federalista del polític: “Ojalá en el futuro, toda la Península, desde los Pirineos al Estrecho, del Mediterráneo al Atlántico, sea una confederación de Estados autónomos con vida propia, un conjunto de organismos robustos, en admirable equilibrio, sin sobreponerse unos a otros, que unan para la gloria de una patria común las diversas lenguas, los múltiples caracteres, las variadas crónicas de riqueza histórica, y ostenten, con noble orgullo, su título de “Estados Unidos Hispano-Lusitanos, gran República Federal de Iberia”.

En front o al costat d´aquesta actitud i d´aquest possible camí –avui probablement desfasat– que la República no va recollir i les circumstàncies de la dictadura van interrompre, va sorgir un altre discurs, a més, tergiversat pel franqusime. Un discurs que no podia arribar a una opinió pública amordaçada, i que per força no era redactat en termes polítics pel que fa a l´aspecte social i confús en l´aspecte nacional, deixant entendre uns màxims que mai han estat definits políticament; un discurs que a Catalunya va triomfar a la transició i va tenir la seva màxima expressió, per l’essencial, en el pujolisme, i al País Valencià ha desembocat en la situació en que ens trobem avui: amb una base lndiscutiblement molt més sòlida culturalment i un dèficit polític evident.

A.C.R.

Imagines que vostè i jo volem generar uns fons que ens voldríem repartir. Aleshores emetem factures falses en concepte de vestuari a nom… de qui? Del president Montilla, Maragall o Pujol, per què no? Uns vestits que mai rebran. Així de fàcil! Em direu que abans d´implicar tan rellevants personatges, hi han altres maneres més discretes de repartir-se diners. Sí, d´acord però ens agrada la complicació i el risc. Què hi farem?

Aquesta abracadabrant justificació és la que està en el fons de la querella que el Partit Popular valencià pretén interposar tant pel que fa als vestits regalats a Francisco Camps, president de la Comunidad Valenciana, com en el del finançament il·legal del PP.

Pel que es desprèn d´aquesta informació que dona el diari valencià Las Províncias, el sastre de Forever Young, José Tomás y el president d´Orange Market, Álvaro Pérez “el bigotes”, de tota evidència, ja deuen haver assegurat al PP que subscriuran l’explicació i es menjaran el “marró” com a darrer favor per intentar salvar el partit que governa les Comunidades de Madrid i València, entre d´altres.

Per poc que el president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa, amic íntim de Francisco Camps no tingui l´honorabilitat d´abstenir-se en tot el que concerneix el cas, es corre el risc que tot el pes de la Justícia recaigui solament, a més de Francisco Correa, en aquests dos individus que sembla -a la força et pengen- que hi estiguin disposats.

L´Església menys carca, quan busca el diàleg arriba fins a admetre la laïcitat que el diccionari de la llengua catalana de l´IEC defineix com ·”Actitud que reconeix la independència de la política i de l´ensenyament respecte de les diverses confessions religioses”, però rebutja el laïcisme que l´IEC defineix, al meu entendre amb una connotació negativa, com “Actitud que vol preservar els individus i la societat de tota influència religiosa”. No entenc per què l´IEC no defineix el laïcisme com ·doctrina o conjunt d´idees -i a partir d’aquí els mateixos termes que per la laïcitat– que defensa la independència de la política i de l´ensenyament respecte de les diverses confessions religioses”.

Aquests dies el Vaticà ha obert un debat per intentar conciliar Charles Darwin i Déu. El promotor del congrés, Gianfranco Ravasi, ha declarat que “Darwin no és el problema. El problema sorgeix quan Darwin es converteix en darwinisme, és a dir, una interpretació filosòfica de la història i de la realitat amb una base científica.” Som a les mateixes, Darwin sí, darwinisme, no.

D´altra part, el cardenal William Levada declara “absurda” la creença que l´evolució nega l´existència de Déu.

L´Església intenta fer ara amb Darwin el que ha pretengut amb la laïcitat o Galileu. Ja s´estan preparant -i mitjans i cervells no en mancaran- per acceptar el que fins ara han negat, és a dir fer seu Darwin, i la seva llei de la evolució transformar-la a la glòria de Déu!

No sé francament per què s´esforcen tant. Si fins i tot les cèl·lules mares -per no parlar dels preservatius- existeixen i es descobreixen gràcies a Déu, ara que el dimoni ja no existeix segons paraules de Joan Pau II. Unes paraules, això sí, aprovades pel papa actual quan es deia Raitzinger, i esmenades fa poc, ara sota el nom de Benet XVI.