D'un temps, d'un pais

Els Sants Innocents

La setmana passada, per unanimitat, l´Ajuntament de Santander, va votar per fi, treure la estàtua de Franco.

El que no se sabiem és que també es va aprovar retirar, amb els vots dels regidors d´esquerra, un escut de la República en compensació. No companys, no; no és això!

Assimilar la dictadura franquista al règim democràtic republicà no us valdrà la caritat. És un acord inic que denota el país on encara vivim.

Un país a no donar en exemple és l’Iran, el segon desprès de la China on van haver més execucions durant l´any 2007. Aquests dies hi han hagut nou execucions en un sol dia, huit homes i una dona i el govern ha tancat el Centre per la Protecció dels Drets Humans liderat per Shirin Ebadi, la premi Nobel de la Pau, la qual va patir detenció.

La ironia és que és l´Amèrica de Bush i de Guantànamo la que surt en defensa del tancament d´una de les organitzacions humanitàries i exigeix que puguin operar “lliures d´opressió”.

No m´estranyaria que les autoritats Iranianes li fessin cas. Total, pels resultats que obtenen les oenegés americanes quan treballen “lliures d´opressió”.

Pensem sincerament que ha arribat l´hora de parlar clar davant la suficiència i la inconsistència de les declaracions dels màxims representants de les autonomies espanyoles, tant governades pel PP com pel PSOE, sobre el tema del finançament de Catalunya.

Potser calgui deixar de banda la reserva i la bona educació que tradicionalment sempre han prevalgut a la societat catalana, per recordar alguns fets. Llegint els diaris de cada dia entren ganes de cridar: “Però què s´han cregut?”

Primerament si Espanya té avui 17 autonomies no és perquè ho hagi volgut el poble espanyol. És perquè a la sortida del franquisme els catalans van reivindicar els seus drets històrics, no tant els perduts el segle divuit, com els de la Generalitat republicana que van ser també abolits per la força de les armes.

I als inicis de la transició democràtica, que podia haver estat l´ocasió de la configuració definitiva d’un Estat plurinacional, els dirigents espanyols reaccionaren amb un patriotisme visceral en lloc d´atendre´s a la situació real secular de l´Estat espanyol i satisfer les reivindicacions solament d´aquells territoris que les plantegessin. Preferiren imposar sense preguntar, “el cafè per a tots” amb el sol objectiu de salvar, en aquelles circumstàncies, l´Espanya unitària. I encara hi som.

Quan Catalunya ha defensat els seus drets com a nació han sorgit sempre d´Espanya les mateixes veus, a dreta i esquerra, volent donar lliçons de democràcia als qui sempre -sempre, com a societat- han anat un pas endavant. Aquesta gent, en nom dels drets individuals -d’altra banda inalienables- no ha dubtat en atacar els drets territorials, mai els seus, sempre els dels altres.

I quan es demostra la barbaritat econòmica i social i la injustícia de que Catalunya sigui dels territoris que menys rebin de l´Estat per càpita, aleshores aquestes mateixes veus no reparen en contradir-se, fan seu el concepte de territori, i llancen un altre crit més demagògic, si cap, que l´anterior: “Territoris rics contra territoris pobres!” I no dubten en fer el ridícul, i caure en el contrasentit, des del punt de vista del mateix nacionalisme espanyol que sempre han defensat a creu i espasa -mai tan ben dit- amb el “si Catalunya ho té, jo també ho vull!”, vingui a compte o no.

Siguem coherents; o el tema és el dret de pertànyer a un grup humà, una societat, una nació -bé sigui la catalana, la basca, la valenciana, la gallega o l´espanyola- o bé es tracta simplement de la “pela”, de la defensa aferrissada dels interessos econòmics de cadascú. Ho diu el mateix president d´Extremadura, Guillermo Fernández Vara: “Extremadura no la representa ningú més que jo. Chaves em representa al PSOE; no com extremeny”. Això és doncs vàlid per a tots, com Esperanza Aguirre ho acaba de demostrar acceptant una formula de finançament que sembla que li convingui. La realitat és que tots defensen uns principis, unes essències més o menys contrastades, a la vegada que uns interessos materials que sembla que només siguin sòrdids quan els defensa Catalunya.

I en aquest sentit encara no he comprès i espero que algú m´ho expliqui -bé sí, alguna cosa ha de tenir a veure el fonamentalisme clerical carlí i la persistència de la unitat de religió- com és que Catalunya que ha contribuït com ningú a la prosperitat de tots -però lliberal- rebi en contrapartida la reprovació i desconsideració unànime de l´Espanya profunda, i altres, sense despendre´s d´un euro i sense poder controlar la pròpia violència, obtenen com a mínim, simpatia i una benvolent neutralitat. Entenent-nos. No és que reclami jo ara res contra bascos i navarresos, al contrari; el que reclamo és més justícia per Catalunya en tots els sentits, en el tracte econòmic i en el polític. Sempre i a totes les latituds, ja sigui entre Estats o a l´interior dels Estats, ja sigui just o injust, la influència política ha anat de parella amb la econòmica. Sempre i arreu, menys a Espanya.

Mentre sigui inconcebible, com ho és per tots, un president del govern espanyol català, tindran raó de ser aquells que opten per l´independentisme. Vam pensar un moment que “l´encaix” de Catalunya amb l´Estat espanyol podia ser una realitat. El president Maragall va ser la primera víctima del que cada vegada més, apareix com una utopia.

Segons com vagin les coses no m´estranyaria que el president Montilla, amb el tripartit, en fos la segona.

Hi ha unanimitat absoluta a Catalunya -això sí per motius diversos- sobre la necessitat del nou finançament. També la líder del PP -com no!- troba reprovable la prudència del PSC. El govern tripartit ha donat la cara en el pols que manté amb el govern central i el president Montilla s´ha posat al davant d´aquesta justa i necessària reivindicació.

Catalunya s´ha armat de paciència i de raó. Ha cedit en varies ocasions en els terminis fixats per les dues administracions per arribar a l´acord. El PSC acaba de votar sí als pressupostos de l´Estat. Algú que no vulgui jugar demagògicament, en podia dubtar? Qué no ho va fer CiU el 1993 per sentit de la responsabilitat? El límit per l´acord està fixat al primer de gener i Miquel Iceta ha fet unes declaracions en les que diu “si s´evidenciés que el Govern d´Espanya no té voluntat de complir l´Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornaran a ser iguals”.

S´especula en quines mesures podrien prendre els socialistes catalans per intentar salvar la situació en la que els han posat els seus companys de Madrid. No és una qüestió de vida o mort però sí de credibilitat.

En cas de l’incompliment greu de l’Estatut, la resposta global de la societat catalana -de la que és impensable que poguéssin quedar-ne exclosos els socialistes- no seria suficient, al nostre entendre, per mantenir la imatge del PSC. De les eventualitats que es barallen a la premsa pel que fa a la seva actitud, una és la revisió de l´acord de fusió del 1978 i l”˜altra la de recuperar el grup propi al Congrés.

La primera alternativa tindria com a resultat entrar en un procés de durada il·limitada en el que no solament sortirien vencedors els adversaris polítics, sinó que les conseqüències per la cohesió de la societat catalana serien incalculables i nefastes. Arribar a aquest punt, al nostre entendre, seria fer prova d´una irresponsabilitat total.

La segona alternativa, la de recuperar el grup propi, a més d´aparèixer als ulls de la ciutadania una resposta amb la contundència necessària, té l´avantatge de que es poden controlar els seus efectes els quals no deixaran de ser modulables, com per exemple continuar votant amb el PSOE, si així es considera necessari. L´objecció de que el reglament no permet al PSC tenir grup propi al Congrés per haver fet llistes comunes amb el PSOE a Catalunya no impediria trobar una solució de compromís, com seria passar-se els 25 diputats al grup mixt.

Tenint en consideració que actualment el grup mixt compta amb 7 diputats que quedarien “invadits” per la massa dels 25, alguna solució s´hauria de trobar. I no ens cap el menor dubte que es trobaria en benefici de tots.