D'un temps, d'un pais

En general la gent  que és d’esquerres,–Ep! en general- ho és perquè a més de pensar en  ells mateixos pensen en els altres . I quan, a més de ser d’esquerra, estimen la seua terra i la seua llengua i  són –no m’agrada malgrat el titular, ni la paraula ni el concepte, nacionalistes- resulta que continuen pensant, amb raó o sense,  amb els demés; en aquest cas amb els drets dels immigrants, ja siguin vinguts d’altres terres de l’Estat  espanyol o de territoris més llunyants.

Bé, tpotser sigui just de reconèixer -ningú és perfecte- que el nacionalisme del que parle no deixa de ser  un nacionalisme interessat en la mesura que és  concient que la força de Catalunya, sobretot a partir del franquisme  resideix en la unitat ciutadana aconseguida pel seu poble, autòctons i immigrats i fills d’imigrats,  i que segons com, es corre el perill de que es trenqui taquesta unitat  i en lloc d’avançar, es reculi!

Cada cop peró, s’axequen més veus  que pensen que això és una espècie de xantatge i que les responsabilitats d’un eventual trencament, d’existir,  seria cosa de dos i les conseqüències negatives també compartides. I les responsabilitats serien d’aquells que  s’ampararien en  lleis discutibles per traïr els principis i la justícia.

Passen els anys i un  va veient com canvia la qüestió social davant l’amplitut d’escala dels problemes que semblen cada cop més llunyants i inaccessibles per la ciutadania i els seus representants amb la mundialització. En la qüestió nacional, és a dir en el dret de les nacions a disposar d’elles mateix, al contràri, un ho veu més a prop , no que sigui més fàcil actuar en qüestions identitàries, però sí amb més possibilitats  d’intervenció.

I  davant les ofensives repetides i els atacs a les llengues minoritàries per part del nacionalisme espanyol, la llegua  del qual  no corre cap perill, cada vegada un es va fent més preguntes, i la primera d’aquestes preguntes és la següent:

_ A veure, tenim el dret els catalanoparlants, no solament a a utilitzar, sinó , vist les circumstàncies, a  defensar la la nostra  llengua minoritària en aquells territoris on es parla, amb tots els mitjans posibles i en particular amb una discriminació positiva i una immersió longüística ?

_ I una segon pregunta:  perquè els nostres drets nacionals i ligüistics han d’estar supeditats a la voluntat dels altres?  A una societat amb la qui compartim l’Estat i  que cada cop  exerceix més el seu poder i imposa el seu nacionalisme.

I finalment arrivem a la tercera pregunta: No està la gent d’aquesta societat que no es priva de donar lliçons de  valors  humans i democràtics i inclús reconeix el dret dels pobles a determinar el que volen ser,  no està profitant oncient o inconcientment una victòria  militar dels seus avant passats  sobre els meus? I si això és així, no es tracta, per part seva d’un simple abus de confiança en els temps en que vivim?

Sí, ja ho sé! No pretenec de refer la Història  i es tracta de política , i de política d ‘avui, de la convivència de la gent ad’avui i en les circumstàncies actuals d’una nació i una gent que se sent dicriminada pel poder espanyol. La llengua cespanyola, avasalladora a Catalunya i no parlem del País Valencià, té els seus drets  reconeguts i els individuals dels castellano parlants, garantits;  (sobre 7 milions  d’habitants, a Catalunya solament s’han interposat  5 demandes d’ensenyament en castellà!). La resta és agitació política del nacionalime espanyol.

I justament, parlant de convivència,  la ciutadania d’esquerres de la que parlem  i que s’està fent, tant a Catalunya com al País Valencià la sèrie de preguntes que hem esmentat, ha donat en el passat llunyà  i més  recentment durant la transició democràtica, més proves de cordura,  de tolerància i esperit democràtic que tota “la nació” espanyola en tots els seus segles d’existència!

I hem de trobar el moment i la forma de resoldre civica i políticament  d’una vegada per totes, un problema enquistat en aquest malaguanyat Estat que no vol deixar de ser allò que ja no pot ser.

Traducció de l’artricle de François Musseau, enviat especial  del setmanari conservador francés Le Point  al País Valencià.

 “En la Rumania de Ceaucescu o una república bananera, aquestes coses  m’imagino que no sorprendrien massa. Però tenir-ho ací davant dels meus ulls, cada dia, és surrealista”. El motiu de la de sorpresa indignada del guarda de seguretat és un aeroport acabat d’estrenar al mig de no res, a 40 km de Castelló de la Plana, la principal ciutat del nord del País Valencià. Inaugurat fa un any i previst per rebre 600.000 turistes anuals de sol i platja, tot està al seu lloc, la rotonda de la carretera, la senyalització vial, la torre de control, les sales de marbre de la terminal, la pista d’aterratge concebuda per a Airbus, un parking gegantesc bordejat de fanals de disseny… Només falta una sola cosa: els avions.

No  hi ha  probabilitats  de veure’n aviat, car “per manca de mitjans financers”, la direcció encara no ha sol·licitat les autoritzacions necessàries ni han pres contacte amb cap companyia d’aviació.  La factura no és cap broma: 150 milions d’euros gastats en la construcció, 30 milions en publicitat, 300.000 per plantar a l’entrada una estàtuaque fa pensar al culte de la personalitat nord-coreà –representa Carlos Fabra, el cacic provincial inspirador del projecte. Tota aquesta suma de diner, públic sobretot, i ni un sol avió. Des de fa un any la direcció prohibeix l’entrada de l’aeroport als mitjans de comunicació, no autoritzant-ne que unes quantes visites a gent de l’entorn,  sorpresos de deambular sobre una pista envaïda per colònies de conills. A Castelló l’han batejat irònicament el “primer aeroport peà tonal del món”.

 El paradís del “eventos”.

La ubuesca i estèril desmesura del lloc il·lustra tan l’actual ressaca d’una regió exsangüe com la borratxera dels anys xampany que l’han precedit. Quan fa uns deu anys, Carlos Fabra llaça aquest projecte, té la idea de construir a l’entorn unes macro urbanitzacions- que finalment no es faran. Fins el 2007 aquestes extravagàncies es portaven molt a València. Quan els taronjars del litoral deixaven lloc a urbanitzacions que brotaven com a bolets per estiuejants amb camises a flors, la regió valenciana gastava encara més que totes les altres. Havia esdevingut l’aparador del “miracle espanyol” quan el crèdit fàcil afavoria una construcció galopant. Constructors valencians (Bañuelos, Roig, Ger…) feien irrupció en les llistes de Forbes, figures envejades del Spanish dream.

Res era prou gran per a dirigents sense complexes presumint de rivalitzar amb la veïna Catalunya: la organització de l’America’s Cup, un circuit de formula 1 pels carrers de València, la fastuosa visita del Papa Benet XVI en 2006, la Ciutat de la Llum a Alacant, Terra Mítica a Benidorm… El País és el paradís dels eventos, congrés del turisme, fires internacionals, masters de tenis… El revolucionat president, Francisco Camps apareixia com l’icona del nous rics espanyols, no dubtant en festejar cada evento exibint-se en Ferrari sota una pluja de confetis . “ València és el millor del millor”, clamava fervorosament. A Madrid, el Partit popular (PP, centre dreta) citava en exemple l’èxit regional degut a la “extraordinària gestió” de Camps. “Viviem tots sota una borratxera general”, recorda Vicent Boluda, president dels  empresaris valencians.

La regió passa avui la ressaca una ruina tan moral com financera. Francisco Camps “demissionat” en 2011 està perseguit per la justícia per haver acceptat regals en el marc d’un enorme escàndol de corrupció que ha tacat la imatge de la regió. “El rei és nu” bromeja un restaurador. València s’ha tornat “el pitjor del pitjor”segons el diari econòmic Cinco Dias; les caixes públiques estan buides, i entre les disset comunitats autònomes el seu deute és el més gran -21,5%  del PIB just davant de Catalunya.

La cura d’austeritat ha congelat les obres  públiques, ha fet baixar els sous dels funcionaris, ha multiplicat per deu les taxes universitàries. L’amenaça de manca plana. Feliçment,el deute serà mutualitzat amb Espanya mitjançant els “ hispanobons”. Sense això el País Valencià no hagués pogut honorar els 5.000 milions que ha de tornar des d’ara fins  a final de 2012. Inversors estrangers el tenen en el punt de mira: haurà de pagar a un rèdit  rop del 7%, pitjor que el de Portugal. Si fóssim una empresa o una nació independent, admet un dirigent local del PP, fa temps que hauríem quebrat.

Si Espanya ha ensopegat ,València ha caigut. La regió és un condensat del miratge de prosperitat que fou la febre immobiliària. Ningú podia imaginar que això podia parar, era massa bonic, diagnostica Josep Torrent, del diari El País.

En 1995 Aznar reforma la llei del sol: des d’aleshores tot terreny esdevé constructible. A València, la perla del Mediterrani que vivia aleshores de l’agricultura, la voracitat immobiliària és especialment intensa: de la monocultura de la taronja es passa en una dècada a la monocultura del totxo. En el bord de mar o a l’interior broten les urbanitzacions de segona residència per jubilats britànics o espanyols de classe mitja.

Cimentació sense fre. Els crèdits bancaris es donen sense esme, la connivència entre promotors i regidors facilita la cimentació sense fre, no hi ha límits per aquests castells de sorra. Avui, passada l’explosió de la bombolla immobiliària en 2007es pot fer el compte: sobre el milió de pisos buits en Espanya, un quart es troben en les costes valencianes. Sense els actius mobiliaris dits tòxics les dues caixes històriques han estat rescatades per l’Estat (CAM, 99%de crèdits lligats a la construcció immobiliària!; Bancaixa, nacionalitzada), i el Banc de València naufragat. “impossible fer pitjor: en menys d’un any el nostre sistema financer ha volat en mil pedaços, s’indigna Ximo Puig, president del PSPV-PSOE. Tot això perquè s’ha apostat tot sobre un sol sector; mentre les nostres industries tradicionals, joguets, ceràmica, calçat, han passat al segon pla i els falta competitivitat”. Resultat, hem passat de quasi la plena ocupació a un paro arrivant al 28%!

La disbauxa de mitjans  és tal que sovint hom es pregunta  si els qui concibien aquests projectes faraònics  -una nebulosa de polítics i de constructors- no se’ls havien fos els plombs. Bojos, no ho estaven completament bromeja Ximo Puig.  Han gastat com xeics del Golf, però sense apostar un cèntim de la seva butxaca, recorrent sempre al diner públic via caixes d’estalvi”. El primer fiasco en 1995: el parc temàtic Terra Mítica, a Benidorm; ha costat 377 milions d’euros, saldat recentment al grup privat Aqualandia per sis vegades enys que el seu cost. A Alacant la Ciutat de la Llum agonitzant, els estudiós de cine s’enfonsen en el mar, s’ha tragat 300 milions d’euros, per l’essencial de fons europeus.

Desprès de tal desastre , en qualsevol lloc es cauria en la depressió més profunda. Ací no. “Estan un poc tristos” com a molt, aquests mediterranis alegres vividors: Que me quiten lo bailao. Els sis milions d’habitants del País semblen moguts per la inconsciència. Maria Carmen, advocada resident des de fa 12 anys a Alacant però d’origen navarresa té aquesta explicació: “És un poble de Falles.” Les Falles la festa dionisíaca anual són unes figures de cartó que preparen durant mesos, que exposen uns dies, i que cremen en uns minuts. “ fa soroll, és híper colorat, espectacular, buit a l’interior; i pfffuit! S’ha acabat, no queda traça. Els hi agrada com bojos.

Falsa brillantor i fardatge.

No és estrany ací subscriure un crèdit bancari per oferir-se un viatge a Nova York o a les Illes Caraïbes . “ Amb l’únic objecte diu Maria Carmen, de poder contar el viatge!I mireu els regals en tots els assumtes de corrupció en la regió, Rolex,vestits de luxe, prostitutes, travessies en get. Falsa brillantor i fardatge!”

Ni tan sols l’enriquiment il·lícit i  el diner negre escandalitzen algú.

De retorn a Castelló, direcció al litoral. Al costat del poble de pescadors prop d’Oropesa del Mar s’axeca, cara al mar, el complex residencial Marina d’Or amb els seus hotels spas, els seus arbres esculptats, els seus restaurants kitsch i jardins d’infants amb figures mitològiques. Un somni de classes mitjanes endeutades fins al coll. Dintre del que sembla un monumental Temple Indi, la maqueta de la urbanització intenta seduir nous compradors. Pena perduda. Malgrat tot, a Castelló, polítics, constructors, comerciants, estan absolutament convençuts “que això reprendrà”.Es parla d’un pròxim desembarcament de Russes, de Turcs, d’Escandinaues…”És una simple qüestió de paciència.I aleshores l’aeroport tindrà per fi avions!” assegura José Roca, representant dels empresaris locals. No gaire lluny d’allí, Marina d’Or espera la seva hipotètica clientela, un macro projecte de 40.000 apartaments, 12 terrenys de golf, una plèiade d’hotels , i un parc temàtic (un més!), sobre el tema del circ. Es diu Diset anys d’un món d’il·lusions. Això no és possible inventar-s’ho….

Traducció A.C.

En un article, un militant socialista deia  que l’Àngel Ros, alcalde de Lleida  era de “missa diària”, una expressió pejorativa que no crec que sigui del mateix Ros. A l’Àngel Ros l’he conegut  als inicis dels anys 80, quan amb l’Ernest Maragall recorríem Catalunya per ajudar a la informatització de l’administració local. A més del que diu el titular que encapçala aquest escrit, l’Àgel Ros és un excel·lent professional i un home assenyat. Aquests dies acaba d’escriure a El Periódico un article titulat Fiscalitat i Església.

.

Parlant d’església  he tingut la sort o la desgràcia d’haver hagut de passar  mitja vida a França i mitja vida al catòlic, apostòlic i romà (sí, tot això!) Estat espanyol. A la laica França à l’època de la guerra d’Argèlia i de  l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète) vaig poder  fer-me amic fins i tot d’un capellà, el de Residència universitària de Bouffémont.  A les meves memòries en parlo d’aquesta manera: “A Bouffémont el capellà venia a les xerrades que organitzàvem els d’Esquerra i nosaltres  assistíem a les seves. A més, com que a la residència no havia  capella i la missa la feia a la sala d’actes  i es trobava prou sol, cada diumenge al matí, no -no li fèiem d’escolanets!- l’ajudàvem simplement a preparar l’altar a “plantar el decorat” com dèiem nosaltres amistosament. Els d’esquerra ajudàvem el pobre mossèn a plantar l’altar  i els de dreta assistien a la missa!

Quan les reunions del mossèn no resultaven prou animades jo hi intervenia plantejant el paper de l’Església catòlica espanyola en la Guerra Civil. El primer dia el mossèn va considerar la meva intervenció com un cop baix, una espècie de torpede a la línia de flotació de la seva reunió, i en efecte, si aquesta no era la meva intensió si que ho va resultar per la desorientació del mossèn. Però això solament es va produir la primera vegada car un cop que el mossèn va venir previngut, tots contents, perquè a ell les meves intervencions li animaven les xerrades i a més li donaven peu per definir què era el cristianisme i que no havia de ser; i jo perquè obtenia, d’una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l’actitud de l’Església espanyola, abans, durant i desprès de la guerra civil, i de retruc,  el que havia estat al llarg dels darrers segles, sense haver de remuntar-se a la Inquisició!

Àngel Ros en el seu article parla el el militant socialista: “quan l’Església està al centre del debat polític  no negaré mai que alguna cosa deu haver fet malament l’Església per ser gratuït( o rendible) políticament l’atac”. Parla també -com no- el creient, defensor de la seva Església amb la fiscalitat com a tema central de l’article. I finalment,   parla també el catalanista: “Té tota la lògica que des del PSC sorgeixin veus discrepants de les veus formulades a nivell estatal. El paper de l’Església a Catalunya no ha estat el mateix en la història recent que el paper de l’Església a nivell d’Espanya com tampoc la Conferència Tarraconense és igual que la conferència episcopal espanyola . La contribució de l’Església catalana en els àmbits social, educatiu, de salut, del lleure i en l’identitari, han estat  i són molt importants en el nostre país.

Ja he dit  que considero Àngel Ros una persona assenyada, però, i no és la primera vegada que ho escric, no arribo a comprendre que homes assenyats i políticament conscients -n’hi han molts com ell- no s’adonin que les religions amb les seves veritats absolutes són un dels factors més importants d’intolerància en el món (i en aquest aspecte, amb l’Estat espanyol  estem servits!)  I amb aquesta ceguesa sobre les religions de les èlites culturals i sobretot polítiques, jo veig , en els sincers com Ros, el veritable mistèri de la fe;  i solament oportunisme en molts altres!

.I pel que fa concretament a l’Església Catòlica, amb la potència i influència social que té en el món, resulta estranya la seva impotència davant   les injustícies.

Més valdria –i no és una “boutade”-  que tota la seva influència li servis per evitar aquestes injustícies més que a  intentar lloablement a pal·liar-les!

Al Casal Català de París vaig conèixer un vell anarquista  exiliat que contava  anecdotes de la guerra, i una en particular que mai he sabut si la contava en broma o seriosament, vist que la història és terrible i que el vell anarquista  era una bellissima persona): explicava que durant la guerra quan entraven en un poble  preguntaven com era el capellà. Si era un bon vividor a qui li agrava  el bon menjar i   les dones, el deixaven tranquil per  què continués desprestigiant l’Esglesia!  Ara bé -deia- si el capellà era una bona persona, aquell  “el pelavem” per què  no continués donant un exemple del que segons ell no representava  l’Església!Seria interessant  preguntar-se  d’on pot venir aquest anticlericalime visceral que trobem en el poble espanyol i que paradoxalment no existeix   a França, potser degut   a que allà sí que des de la revolució van fer  una veritable separació de l’Església i de l’Estat suprimint les ordres religioses , i votant el 1905 , a iniciativa del diputat socialista Aristide Briand la separació de totes les Esglésies!

Al contrari de la  història  del vell anarquista sempre he apreciat i estimat les persones correctes, consequents amb el que pensen o creuen. Com en el cas del teòleg  JM. Castillo i el seu article que em vas enviar, o el darrer exemple vist a la televisió on una monja que desprès de 30 anys a l’Africa curant malalts, indignada, acaba d’ escriure una carta a Rajoy, per haver deixat sense assistència mèdica els sense papers.No ho accepta com tanta gent,  i farà tot per continuar ajudant els desemparats com feia a Àfrica. Els exemples personals, per mi, solament redimien a les mateixes persones i no les Institucions que serveixen.

Benvolgut amic, t’adraeixo els papers que m’envies -no renunció mai, en la mesura del possible, a estar ben infirmat-.Però no t’estranyis si veus que no els faig servir o  bé si ho faig serà per contrarestar d’alguna manera el que s’hi diu. Estic  fortament convençut que les religions fa temps han exhaurit el seu temps de ser un factor de civiltzació, i encara més, crec que avui en dia són un fre  -com sempre ho han estat a partir dels enciclopedistes- al progrogrès,  a la   tolerància,  la diversitat i al respecte que s’ha de tenir a a tothom, valors  que considero que encarna el laïcisme. La Història demostra que les religions  amb les seves Esglésies (i l’Església espanyola històricament se’n du la palma!) han servit i serveixen per mantenir l’ordre establert del qual elles mateixes en en formen  una part essencial per la influència preponderant que exerceixen sobre la gent.  En conseqüència és comprensible amb aquestes “creences meves” que intenti evitar de fer propaganda afavorint a unes institucions que d’una banda considero tot el contrari de ser d’innòcues ,  i d’altra banda  ue disposent d’una enorme quantitat de mitjans  mediàtics i de portantveus. En aquest país fa poc  que de manera professional i políticament  plural  es va elaborar uns continguts de l’Educació per la ciutadania; aquests dies  el govern del Partit Popular  Popular, des de la seva majoria absoluta, es disposa  a canviar-la -com no!- amb la benedicció de  l’Església que sembla no voler renunciar a monopoli espiritual del temps de la dictadura.

*Il·lustració: La decol·lació de Sant Cugat (Aine Bru). Fixeu-vos amb la impassibilitat del poder representat pels personatges de la dreta amb vestits contemporanis  del pintor.

Acabo de rebre un llibret titulat En defensa del marxisme   editat pel Moviment de Defensa de la Terra. El més important no és que l’opuscle sigui editat pel MDT, moviment format pel PSAN i Independentistes dels Països Catalans, sinó per l’excel·lent resum que presenta del marxisme i per l’encert també d’haver pensat editar-lo en plena crisi. Una crisi que si el sistema no ho tingués tot tan dominat i controlat, els mitjans de comunicació  no la nomenarien simplement crisi, sinó que

hi afigirien,  una i altra vegada, el nom del seu responsable   i la batejarien de crisi del sistema capitalista.

El llibret comença per considerar que “la defensa del socialisme i fins i tot de la democràcia suposa defensar la visió materialista del món i combatre sense escrúpols de cap mena interpretacions idealistes (especialment les religions” les quals,  diu, “tenen per per finalitat distreure l’atenció sobre les arrels dels probemes socials per mantenir l’Ordre establert”.

Sobre el tema de la qüestió nacional, explica que “La nació no és un ens abstracte, etern i immutable sinó una determinada forma de vida humana, formada a través la història, unes relacions econòmiques, un territori, una llengua, i unes formes de vida compartides. Si la lluita nacional està mancada d’una anàlisi materialista -diu- pot tenir també expressions basades en idees reaccionàries (racisme, etnicisme,etc) o en simples crides a la bona voluntat de la gent, sense considerar que, per interessos socials i econòmics de classe, sectors importants de la burgesia, per exemple, siguin poc propensos a la defensa conseqüent de la llibertat nacional.

I també recorda  allò que no és una nació: “ no és una ètnia ni un conjunt d’ètnies   una religió o un conjunt de religions…) és una col·lectivitat organitzada sobre una base territorial i uns paràmetres culturals compartits”. I més filosòficament considera que “el món no és com un conjunt d’objectes acabats sinó com un conjunt de processos” i cita  el que deia Engels a Marx: “en els grans processos històrics, 20 anys igual a 1 dia i a vegades dies en que es condensin 20 anys”.

Recorda també els principis elementals del marxisme: no s’ha de confondre “capital amb diners” i “preu” amb “valor”. El capital permet posseir mitjans de producció  i comprar força de treball i mercaderies. Si el valor d’un objecte depèn de la quantitat de treball necessària per crear-lo, el preu integra més factors, necessàriament costos i la necessitat d’obtenir beneficis, resultat que  s’obté a través de la “plusvàlua”; una part de la plusvàlua  permet el manteniment de l’eina de producció, sempre en mans del capital, i a acumular capital per continuar mantenint l’eina i ampliar-ne la proprietat. En conseqüència i lògicament el capitalisme mesura l’economia en termes de plus vàlua i no en termes de necessitats socials; no s’organitza per cobrir les necessitats de la comunitat sinó en augmentar els beneficis al capital.

Hi ha dues maneres de disminuir la plusvàlua, rebaixant la part variable dels costos, és a dir la massa salarial i la part del capital per invertir, capital que difícilment podrà disminuir aplicant la lògica capitalista d’acumulació de capital; per tant, en el sistema capitalista per baixar els costos sols resta disminuir la massa salarial. En l’equilibri entre interessos oposats, entre la voluntat  d’una banda dels “capitalistes” de conservar, amb el sistema productiu, el poder, i d’altra banda les necessitats socials, entren en joc -sempre dintre del sistema econòmic capitalista- les ideologies, la política, i els polítics. Uns, en particular la dreta, són partidaris d’acumular capital, cosa que afavoreix els inversors i els altres,  les esquerres, es decanten generalment per afavorir les necessitats socials.

Però el que no fan ni els uns ni els altres –o no en tenen la capacitat!-és poder controlar un repartiment equitable entre capital i treball en el si dels Consells d’administració  a causa  del sacrosant principi de la propietat (on són els límits?) que tothom ha acceptat. Poder controlar internament les empreses aniria contra les lleis del capitalisme i en benefici d’augmentar la transparència és a dir la democràcia. En aquestes condicions, respectant el secretisme en  la gestió empresarial (asense  uns consells d’administració paritaris, capital treball per exemple) estem a la mercè del capitalisme salvatge car  la lògica del mateix  sistema capitalista impedeix la transparència, la fa impossible; o respectes la democràcia, els interessos de la immensa majoria  o bé les lleis del capitalisme, que cada cop està més concentrat en poques mans.

I en això estem.

 Per acabar sobre la qüestió de la nació catalana independent, el llibret  diu que el partit comunista ha de ser “l’intel·lectual orgànic de la classe obrera” (no podia ser altrament!)  si bé conclou que la lluita per la societat socialista “serà del conjunt de les classes populars”.

Pel que fa a la independència i amb menys recursos filosòfics, úniquement amb la sola experiència de l’observació de la vida política, nosaltres  ja hem tingut ocasió d’escriure: No m’interessa un país de dreta, per la simple raó, que tant a Catalunya com al País Valencià, la independència la guanyarà l’esquerra o no la tindrem.

.

No m’ he perdut la roda de premsa de Guardiola. I abans de tot, cal reconèixer  la intel·ligència de marxar en el moment en que està al zenit de la glòria; òbviament en la seva carrera no podia anar més enllà, solament podia mantenir-se i el més probable recular. De la seva intel·ligència Guardiola n’ha donat altres proves però aquesta n’és una; també és de remarcar el saber fer i la pasta humana del basc  Zubizarreta. I per què no dir-ho, del club en el seu conjunt representat per Sandro Rosell. Anunciar el successor al mateix temps que la renuncia de Guardiola també ha estat tot un encert: matitzava pels culés la decepció de perdre Guardiola i a més tallava totes les especulacions davant els partits que queden per jugar! I que l’entrenador escollit sigui el Tito Vilanova no podia ser millor des de tots els punts de

vista: qualitats humanes, tècniques, filosofia de joc, criat a la casa, etc… I un detall més per part de tots els protagonistes, deixar a Zubizarreta, el qui es queda, l’avantatge d’haver-lo triat.

Arribat a aquestes conclusions on tot apareix racional, perfecte i engrassat, em venen al cap unes idees que estic segur que molts també tindran, però que pocs prendran el risc, com jo, de vorejar el ridícul expressant-les ja que assimilen un joc com el futbol a la política, o fins i tot més enllà, a la idiosincràsia de dues societats, barrejant “peras con manzanas” a la manera d’Ana Botella l’avui alcaldessa de Madrid. Car en efecte, m’estic preguntant  si és el barça que ha près els valors de la societat de la  que forma part, o és la societat en la que viu que no pot engendrar un club que no tingui les caractèrístiques que té el Barça. I dit això, ens podem fer les mateixes reflexions pel que fa al Real Madrid i la societat espanyola. Per mi no hi ha dubte que el Madrid, un equip fet a cops de talonari, amb el portugués Mourinho o sense el portugués, respon a la manera de ser espanyola, en la que constatem improvisació, frivolitat superba i prepotència. Avui tocava parlar de futbol í òbviament no és una matèria per treure segons quines conclusions definitives però sí revelador, inclús pels que seguim al dia dia la política, de que Espanya i Catalunya són dues nacions totalment diferenciades i no únicament pel fet de la llengua.