D'un temps, d'un pais

Tot i no compartir amb Miquel  Iceta la seva concepció del que ha de ser  el Partit dels socialistes de Catalunya sempre he reconegut la seva vàlua. D’aquí la meva sorpresa  al llegir el seu article publicat a El Periódico sota el títol El verdader debat socialista. Per començar no entenc  que en plena crisis mundial, on tothom va despistat i mostra la seva impotència , consideri que la carència més gran i urgent del PSC sigui renovar els seus plantejaments econòmics. Menuda responsabilitat! Al meu entendre el que li ha faltat  al partit dels socialistes catalans, més  que “claredat en la definició d’un projecte de progrès i rotunditat en la seva defensa dins i fora de Catalunya, assegurant el creixement econòmic  i la cohesió social, és,  a la vista dels resultats de les eleccions, un projecte de país, i per si de cas, preciso quan dic país , de Catalunya. Perquè de tota la resta  de que parla al seu article i sobretot d’impulsar l’autogovern en una Espanya federal, és de suposar que és el que ha vingut fent el PSC fins l’últim dia abansdel veredicte de les urnes. O no? I no fa falta molta imaginació per arribar a la conclusió de “borrón i cuenta nueva”   és a dir, a partir d’ara,  més del mateix, sense treure’n cap conclusió!  Llegint algunes   frases fetes que conté l’article,mai  he tingut tant una  impressió de”déjà vu”.És el discurs per excel·lència d’un polític.Un discurs del qual els ciutadans n’estan tips,  car diu solament el què, el que   tothom sap que caldria fer, però mai expliquen el com.     A l’article hi ha tanmateix una frase  que sembla detectar  prou bé d’on vé el problema:  “No és fàcil construir identitats i lleialtats fixes en un món tan canviant”. Però aquí l’autor tampoc treu cap conclusió perquè on vol arribar és a la tesis social i no identitària que , “sols genera tensions” com si les conquestes socials no en generessin .Han passat els anys, la societat catalana ha evolucionat i el seu partit socialista no ha canviat, els seus dirigents encara parlen  però als mileuristes  “dels nostres principis d’igualtat  i justícia social” com una lliçó apresa i desinteressant-se dels sentiments de la gent.

Fa uns dies vaig veure una entrevista  que TV3  feia al duo Estopa. Entre moltes coses interessants i sensates aquests dos germans cantants van dir precisaren que mai  han tigut problemes per parlar castellà a Catalunya,  i que quan van de gira ho expliquen per tota Espanya. Parlen el català però la seva llengua materna és el castellà i si fessin cançons en català com alguns els demanen consideren amb molt bon critèri  que perdrien “espontaneïtat”. Es van declarar socialistes; de corazón va dir un d’ells.

Doncs  aquests dos  cantants, nascuts a Catalunya fills d’immigrants, sense que els preguntés res l’entrevistador   van parlar del referèndum per la independència i van dir Que ells s votarien no, però  que estarien d’acord que es celebrés. Que no s’oposarien per sentit democràtic a que tingués lloc. Aquesta és la Catalunya d’avui que troba lògic i democràtic el dret a decidir, independentment de la resposta que cadascú personalment  hi vulgui donar.  No sé si Estopa són representatius  de la ciutadania actual de Catalunya però en tot cas  és malaguanyat que el partit dels socialistes vagi un pas darrere i no un pas endavant    en els drets col·lectius dels catalans.

I pel que fa  a  l’article de Miquel Iceta no veiem  enlloc les idees i el nou llenguatge que necessita  un PSC renovat, capdavanter  i veritable impulsor  d’un Estat federal.

L’Organització per  la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha  avaluat el nivell educatiu dels estudiants de 15 anys en  65 països i acaba d’entregar el seu informe.  Espanya en el seu conjunt, es situa  per sota de la mitjana de la OCDE en les tres matèries que comporta l’ avaluació , comprensió lectora,  competència matemàtica i competència científica. Catalunya supera  la mitjana en cada un dels els tres cassos i pel que fa a comprensió lectora  ocupa la tercera posició en el conjunt de les  comunitats de l’Estat. Per cert desconeixem  per què no hi figuren les dades del País Valencià. Estan més preocupats en sabotejar Educació per la ciutadania  impartint-la en angles  que de participar en aquesta avaluació internacional.

D’aquestes dades   el diari ELPaís també destaca  que Catalunya supera  la mitja espanyola i iguala els resultats de la OCDE situant-se just darrere països com Alemanya, Suècia o  EUA però però davant  Irlanda França o Dinamarca.  Nosaltres només senyalarem un fet molt important a Catalunya  . L’informe Pisa demostra   -cosa que no fa la premsa- que la immersió lingüística no solament no penalitza els alumnes a Catalunya   sinó que la pràctica de les dues llengües pot constituir àdhuc un plus. Aquells ciutadans o partits contraris  a la immersió  només ho poden  justificar pel seu dret de conquesta sobre el territori català. El seu nacionalisme espanyol els impedeix valorar que la seva llengua no corre cap perill, al contrari del català que solament amb la imersió a l’escola   es pot defensar i evitar de desaparèixer.

Però  a la veritat és que cansa a aquestes alçades el haver d’estar defensant-se de constants atacs a a la llengua i d’una infinitat de d’actituds de la societat i la premsa espspanyola en general amb detalls insignificants tan intranscendents  com la pilota d’or a Xavi o a   Iniesta. la societat catalana  cada cop n’és més conscient i  poc disposada a continuar aguantar-ho . L’explicació dels resultats de les darreres eleccions autonòmiques pot ser fruit d’aquest cansament que no han sabut o pogut veure els dirigents d’un partit com el PSC més atents a comptar els vots dels militants a les seves agrupacions que escoltar la evolució que es constata en els seus votants.

He rebut d’una corresponsal un correu amb un comunicat titulat Good Bye PSOE que ha publicat Angel Gimeno Marín, autoproclamat candidat per la FSM per a competir amb Tomás Gómes i Trinidad Jiménez a la candidatura a les autonòmiques madrilenyes, però que no va obtenir els avals necessàris.

Aquesta és la meva resposta al seu correu de  la meva corresponsal, simpatitzant del PP.

Benvolguda amiga, suposo que deus aplaudir  el comunicat que m’envies i que circula per la xarxa. No ho dic per tu, però pel que veig  el treball de  propaganda i militància de les dretes li dona cent tombs al de les d’esquerres que al seu costat són uns escolanets. Com canvien els temps!  No tinc el gust de conèixer  aqueste señor Gimeno Marín però pel que veig està que molt emprenyat amb els seus companys socialistes madrilenys de no haver pogut presentar-se coma candidat  a les eleccions a la Comunitat de Madrid.

pel que diu sobre els francmaçons “En la peor crisis económica el PSOE se ha dedicado a desarrollar un programa económico impuesto por los mercados financieros, que ha complementado con un programa social y de cambio de nuestras costumbres calcado del Libro Blanco del Gran Oriente Francés, imagino que ha de ser un socialista catòlic (n’hi han) que paradoxalment   pretén enyorar, indistintivament ,  comunisme i lanarquisme! Aquest senyor sembla, com el PP, que acabi de descubrir les manifestacions! “Hace falta salir a todas las calles en manifestaciones pacíficas a lo Gandhi, con un fin claro: acabar con métodos democráticos con el Sistema Político que nos dimos en la Transición y empezar de nuevo a Regenerar España.  El Sistema Político Español no puede sostenerse al haber entrado en quiebra todas y cada una de sus instituciones. Nos hemos cargado el modelo productivo (suposo que parla de la cultura del totxo!)así como  el Estado de las Autonomías,y  la educación tiene perfiles tercermundistas (aquí segurament enyora l’ensenyament d’aquells temps del franquisme confiat a  la professionalitat pedagógica  de mogetes i capellans. Allò si que era educació,  universal i i gens sectària!).  Però això no és tot; diu també que”el Estado del Bienestar corre serio peligro amb Zapatero, como  el Sistema Político que nos dimos en la Transición y habrá que empezar de nuevo a Regenerar España.La partitocracia se ha convertido en el peor enemigo de los españoles.

(Com Franco que solia dir: faci com jo, no es fiqui en política! I va suprimir els partits!) . Ell també va voler regenerar Espanya i ens va costar una guerra civil i 70 anys de dictadura!  I no continuarem  citant més el comunicat d’aquest senyor per  no fer-li més propaganda.  L’escàndol no és el que diu, és pensar que aquesta persona  hagi pogut  militar trenta anys al partit socialista  espanyol amb  les idees que demostra tenir.

Des de Catalunya estant cada vegada estic més convençut de que Espanya no té remei!

Però tranquila,  benvolgua amiga , que ara vé el Partit Popular i ho arregla tot!  S’afrontarà als mercats financers i  a la corrupció a  les Illes Balears, a Murcia, Alacant, Canaries i al Gürtel de Madrid i València, i posarà ordre  a les Institucions començant per la renovació per fi dels magistrats del TC que fa temps  té  bloquejada.

EL ROTO

En un article de reflexions sobre la Sagrada Família , Oriol Bohigas arribava l’altre dia a la conclusió que l’obra de gaudí deu ser l’església més voluminosa construïda al llarg de l’últim segle. Però  també moltes esglésies més discretes que ofereixen immensos espais construïts que no s’acaben mai d’omplir. I deplora que mentre l’ús massiu de les esglésies va disminuint per manca d’assistents, cada vegada hi ha més construccions de gran capacitat sense usos continus i significants. Pensa que algun dia caldrà fixar uns criteris de reutilització d’aquests espais, i resulta que hi ha al món una tendència a fer-los servir de sales de concerts o de reunions, d’instal·lacions museístiques d’entitats tan hibrides com les oficines d’informació turística, les discoteques, els centres de joventut, etc. Però Bohigas va més lluny i pensa en plans més radicals com llocs residencials i assistencials, llocs de producció, tallers d’artesania, centres d’integració social, ampliacions escolars i universitàries  tal com ja s’ha plantejat en algun país nòrdic on s’han reutilitzat molts temples,  capelles i capelletes que ara acullen altes activitats. Bohigas considera que per raons culturals,  socials i econòmiques cal  flexibilitzar els grans espais ja siguin moderns o antics.

Vist sota aquest angle, per la meva part deixaria de considerar  absurd que encara s’estiguessm construint catedrals en plè segle XXI sota el pretext d’acabar una obra impossible de continuar desprès de la mort del mestre Gaudí per,  tal com diu Bohigas dificultats operatives i en la impossibilitat de fidelitat  a un gaudinisme que no era implícit en els documents de què es disposava.