D'un temps, d'un pais

El cas Millet ha tret a la palestra el funcionament de les Fundacions lligades a partits polítics. Com un dibuix val més que cent discursos, hem volgut il·lustrar el fet que -com tot- el mal no està sempre en els conceptes sinó en la mala actuació de responsables o -podríem dir- d’irresponsables. Per tant una mala actuació no ha de perjudicar als que actuen correctament. Tampoc ha de recaure sobre el conjunt de partits ni sobre la concepció mateix d’aquest tipus de Fundacions que compleixen tasques útils.

El que estem dient són evidències però, pels temps que corren no està de més recordar-les.

Fa un temps que m’estic posant una sèrie d’interrogants sobre els mitjans de comunicació, del tipus, què és primer l’ou o la gallina?

M’explico. Exposa la premsa amb exactitud l’estat d’ànim de l’opinió pública o el que llegim als diaris és el que aquest quart poder desitja que acabi pensant la societat? I no es tracta de la premsa i televisions de sempre, Antena 3, La Cope, El Mundo, La Razon, ABC, etc.

D’un temps ençà, de quan en quan, també hi trobem mitjans del grup Prisa. Iñaki Gabilondo un dels millors periodistes del país sinó el millor, en les seves notícies combina televisió i Internet. Durant Noticias Cuatro, a través Internet, es fan preguntes en directe i els internautes les responen.

A que no imagineu la pregunta que va escollir NCuatro, el 12 d’octubre, informant de la visita de Zapatero als Estats-Units? Fou aquesta:  “¿Crees que Zapatero se alineará con Obama como Aznar se alineó con Bush?”

Homeeeee! -com diria el crític de televisió Ferran Monégal– no es podien suggerir d’una altra manera les coincidències polítiques dels dos mandataris?

La consulta popular d’Arenys de Munt a iniciativa de les plataformes ciutadanes del Dret a Decidir és en democràcia una acció perfectament acceptable perquè lícita. No faltaria més! És com si es pretengués prohibir el dret de manifestació.

Han errat tots aquells –individus i partits- que se’n han escandalitzat i han volgut dramatitzar el tema. És simptomàtic per part d’aquesta gent arribar a aquests extrems. Només s’explica perquè estan moguts per un nacionalisme (el seu) excloent de tots els altres.

Però apuntant-se a  aquest tipus de consulta s’equivoquen també els partits catalans que acabats de sortir d’una llarguíssima negociació per un nou Estatut amenaçat i que a penes ha començat a aplicar-se, intenten agafar el tren en marxa. Donen a la ciutadania la imatge d’aquells gossets joves que van a per totes les pilotes a l’hora que passen al seu abast, sense parar-se a pensar que seria més profitós fer-ho una per una i començar per la que tenen més accessible.

Qui millor ha descrit aquesta manera d‘actuar ha estat el president Montilla que, cada dia que passa està demostrant que de sentit comú no li’n falta. Desprès de senyalar que primer s’ha de treure partit del nou Estatut, conclou que el país corre el risc d’«assemblar-se a les criatures malcriades que demanen amb insistència una joguina magnífica i, quan la tenen, l’abandonen sense ni tan sols obrir la caixa per reclamar-ne una altra vegada una de nova». També ha dit una sèrie de frases contundents que el comprometen:

“No tornarem a negociar allò que ja vam negociar i que tant ens va costar a tots. No acceptarem renúncies. No ens frenarem i molt menys farem marxa enrere.”

“Jo també vull arribar lluny, però amb tots a la vegada i a temps. No a deshora i sense la majoria”.

Finalment al seu soci de govern Joan Puigcercós li ha llençat: “Vostè a mi no em farà independentista, ni jo a vostè federalista.”

Doncs bé president. De federalisme, des del “centre” se’n parla cada vegada menys, i des d’aquí, es treu quan es pensa que fa falta i desprès es torna a guardar a la butxaca. Ja sé, també heu dit que en temps de crisi “no estem per invents”.

Potser president; però no prenem el risc de, com deia el poeta parlant de la pau, deixar el federalisme al racó “de les paraules buides, toves, foradades” i de fer-ne “només una paraula com tantes d’altres”, de fer-ne “tan sols una paraula sense sentit.”*

*Poemes. Coloma LLeal. Edicions Catalanes de París 1967.

No, no és la foto del casament de la filla de José Maria Aznar a El Escorial; és el de la filla de Felix Millet al Palau de la Música, el 22 de setembre del 2000!

Cada matí, el primer treball que faig és llegir-me la premsa. No recordo haver vist aquesta foto. En tot cas, si en el seu moment es va parlar del banquet del casament es va fer sense escandalitzar-se’n i amb una discreció sorprenent. I si és així, on estaven aquells periodistes superbiosos, paladins de la seva independència i defensors de la deontologia professional que tractaven bé el govern de Jordi Pujol a TV3 i continuen tractant bé… l’oposició d’Artur Mas? A cas una ocupació del Palau, a més d’indeguda “‘hortera”, no era “notícia”? Què feien?

Segurament tapar-se el nas -els més delicats- i mirant cap un altre costat tots; vellant pel seu estatus com molta més gent de la “bona” societat.

Cada dia que passa ens assabentem d’una indecència més de l’il·lustre Fèlix Millet. El fet, no més important monetàriament parlant però sí el més significatiu èticament, és el de la subscripció popular que aquest individuo organitzà per la restauració de l’orgue del Palau. En aquest cas ha estat capaç d’embutxacar-se 126.000 euros de les aportacions de 50 euros, una xifra probablement important per alguns dels amants de la musica que hi van contribuir.

Poc a poc es descobreix que el que passava al Palau era un secret de Polichinella. Segons els diaris, una veterana especialista musical va afirmar: “No vaig participar mai en res del Palau perquè tothom sabia que (Millet) era un corrupte”; i un destacat expert diu: “Tothom sabia com actuava Millet des de feia anys, fins i tot els polítics. Si ningú va parlar és perquè estava protegit per molta gent.”

I aquest és el tema; aquestes coses poden passar més o menys en determinats contexts. I en aquest cas el context vé de lluny. És obvi que el pecat dels pares no el poden pagar els fills; ni al revés, el dels pares els fills. Però no em puc resistir a reproduir una carta del malaguanyat Romà Planas responent, com a secretari dels Jocs Florals de l’exili celebrats a París el 1965, a Miquel Guinart, delegat del patronat dels Jocs a França. Guinart li havia fet part de la inquietud manifestada per “significats catalans” a propòsit dels premis de temàtica nacionalista patrocinats i finançats per Jordi Arquer, antic militant del P.O.U.M. Planas li va exposar sense embuts el fons del seu pensament:

“Ja pensava que els premis Arquer devien fer tremolar tot els tèrbols traficants de la terra catalana. M’ho confirmeu. Quina mala consciència tenen tots plegats… Això de “significats” ho deuen ésser per llur domesticitat davant el diner. I avui, naturalment el diner el tenen els excombatents de Burgos: l’Opus Dei –m’he equivocat- volia apuntar “l’Omnium Cultural” dels Millets i demés oficials de Franco.

M’agrada ésser franc: poc m’importa que s’esvaeixin els recels de certa gent contra el jurat d’enguany. Si haguéssim, com diuen, estat confabulats amb Jordi Arquer, també us ho diria francament. Car sapigueu que, personalment, de la gent que els premis Jordi Arquer feien tremolar, val més i prefereixo ésser criticat que elogiat. També ho prefereixo per part dels falsos nacionalistes catalans que per raons partidistes sabotegen uns Jocs Florals.

És aquesta actitud nostra la que provocà l’èxit de la Festa. El poble, exiliat o no, mai no s’equivoca en conjunt. Per primera vegada, el poble català exiliat es desplaçà per uns Jocs Florals car no hi trobà els habituals “significats catalans” i demés “personalitats” inoperants que no li mereixen la més mínima confiança, ans el contrari: tots plegats representen pel món obrer català l’adversari de classe.

Res més sobre aquest tema. Si calia, crec haver-vos aclarit quin és el meu pensament sobre els que un dia lluitaren contra la Cultura Catalana i llurs lacais, de París i de Barcelona, sense oblidar els d’Anglaterra que també s’han mostrat, gràcies siguin donades a aquests Jocs Florals… Les caretes van caient… (…)

També vull esmentar a part, la presència a la Sorbona de Josep Rovira. Disminuït físicament, Josep Rovira, un dels pocs homes valents de Catalunya, s’arrastrà més que no vingué a la Sorbona i allí el vaig veure plorar.

És la lliçó d’aquests Jocs Florals que dedico a tots els falsos nacionalistes que ens boicotejaren…”

La corrupció és un fenomen transversal. El fet que poden haver individus indesitjables a tot arreu però, no treu que existeixen dos mons: un que se’n avergonyeix, combat i denúncia els indesitjables, i un món –el seu motiu tindrà- que els admira secretament, els encobreix, els empara i els excusa.

El Concert Paz sin Fronteras a Cuba on ha participat un grup de cantants, el colombià Juanes, promotor del concert i els espanyols Miguel Bosé, Luis Eduardo Aute i Victor Manuel, entre d’altres, és, no cal dir-ho, una excel·lent notícia. Corren, com diuen els diaris, vents d’obertura; i això sempre és bo.

I l’obertura va en els dos sentits. Cantants cubans, Pablo Milanés i Zenaida Romeu han obtingut permís del Departament d’Estat per actuar als Estats Units. No podem més que felicitar-nos perquè els intercanvis comportaran sense cap dubte, efectes positius en tots els ordres per la població de l’illa.

Ara bé, malgrat tots els guanys indispensables que comportarà la nova situació, em permeto formular una pregunta, no sé si políticament correcta a aquestes alçades. Passarà a Cuba el que va passar a l’extingida Unió Soviètica? En lloc de conservar els actius de l’antic règim (sanitat i educació garantides, una relativa igualtat -dintre de la penúria, és cert- etc…), i guanyar en democràcia, van llençar -com se sol dir- el nadó amb l’aigua bruta del bany. Amb més rapidesa que canta un gall sorgiren clans d’acaparadors i mafiosos als límits o sobrepassant la legalitat, tal com permet el capitalisme en nom de la llibertat. En poc de temps les disparitats s’accentuaren fins a límits inadmissibles: fortunes immenses per una banda i grups socials desvalguts per una altra. S’ emportarà l’adquirit el vendaval de llibertat també a Cuba?

Quina és la solució? Confesso que no en veig gaires; col·lectivament, solament poder elevar barreres de contenció als abusos del capitalisme; és el rol assignat a les esquerres. A títol individual, potser intentar salvar la pròpia ànima i com fa la religió, predicar.

Això sí, a ser possible, amb l’exemple!

Més enllà de les opinions que es puguin tenir sobre el futur de Catalunya (autonòmica, federada o separada d’Espanya) la consulta d’Arenys de Munt evidencia que la batalla plantejada és la que enfronta els partidaris impertèrrits -sincers o no- de la Constitució i els que pensen que una consulta popular –incloent-hi el dret a l’autodeterminació- mai s’hauria de poder prohibir en un sistema democràtic.

I si la Constitució s’oposa a una consulta, s’ha de canviar la Constitució! I la resta és -per part de tots, tant a Espanya com a Catalunya!- anar trampejant el temporal o jugar amb foc. La posició del PP en defensa de la España Una ja la coneixem. El PSOE hauria d’anar-s’ho pensant.

La possibilitat actual d’una Comunitat “d’autodeterminar-se” a través d’una consulta a nivell de l’Estat fa temps que no val -per no dir que mai ha valgut. Mai un tot permetrà la separació d’una part. Al moment de la redacció de la Constitució va ser la trampa, un gol en pròpia porta compensat –en part- per la inclusió de la definició “regions o nacionalitats” que deixaven una porta entreoberta. Una modificació respectuosa amb la Constitució i l’esperit democràtic, pels temps que vivim, hauria de permetre a aquelles comunitats que es consideren i es defineixen com a “nacions” als seus estatuts –no ho oblidem, ratificats per les Corts- la possibilitat d’expressar-se sobre el seu futur amb tota normalitat democràtica. Aquest hauria de ser l’objectiu comú de tots els partits democràtics a Espanya i a Catalunya i òbviament dels catalanistes i independentistes. La resta, tant allà com aquí, és tactisme i politiqueria…

Laia Bonet, Secretària de Desenvolupament Estatutari a la Comissió Executiva Nacional del PSC, recorda a l’ocasió del veredicte del Constitucional sobre l’Estatut, el que representa Catalunya, subratllant que el president de la Generalitat José Montilla “és el 128 que ocupa aquesta tan alta responsabilitat. Els seus immediats antecessors van ser Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys i Francesc Macià. ¿No els diuen res tots aquests noms? Solament de pronunciar-los, amb tot el seu llegat històric evocador i commovedor, es comprèn la dimensió del repte en què ens trobem.”

I també afegeix dues reflexions a propòsit de la defensa de l’Estatut que es poden aplicar o acabaran aplicant-se al procés que s’està posant en marxa –no ens enganyem- del dret a l’autodeterminació:

“- El tribunal no hauria d’obrir una crisi política d’incalculables conseqüències que signifiqués no tant el final de la transició, com alguns analistes vaticinen, sinó el final de l’esperit constitucional de l’Espanya democràtica.”

“- Catalunya no renunciarà a res del que els seus ciutadans han votat. Així ha estat sempre al llarg de la història.”

Seguint l’exemple d’Arenys de Munt seixanta municipis més de Catalunya es preparen a organitzar una consulta. Enfront d’aquesta voluntat democràtica trobem –com no!- el falangisme de l’ultra dreta i el Partit Popular. I per recordar altres temps a Catalunya, la consulta es realitza sota l’aixopluc d’un local parroquial!

Els socialistes espanyols ho haurien de meditar i pensar que com ha dit algú “la Constitució no fa la democràcia; són els ciutadans que fan la democràcia”.

Com tampoc haurien d’oblidar -la consulta d’Arenys de Munt és una magnífica ocasió per recordar-ho- que la República es va proclamar arran dels resultats d’unes eleccions… municipals!

La solució mai ha estat posar portes al camp.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA 14/09/09