D'un temps, d'un pais

Crec no revelar cap secret dient la immensa varietat de pensaments existents i de maneres de ser del gènere humà. Tot i així per mi el món es divideix en dos grups com en electricitat hi ha el pol positiu i el pol negatiu i en el camp, la collita i les males herbes. Si, ja ho sé, pot resultar simplista, però què hi farem?

Al món hi ha -per nombrar-los d´alguna manera- els uns i els altres. Els uns diuen jo amb els demés; els altres, com en la cançó però al revés, diuen jo i jo i solament jo!

Aquests en general són conservadors volen conservar. Cosa lògica si tenen quelcom digne de conservar. Però la gran majoria volen conservar el que no tenen, i es passen la vida intentant d´adquirir allò que no tenen però que volen conservar. I no s´adonen que per voler entrar en el club conservador estan tirant la seva vida per la borda.

A aquesta gent no els parlis de que el món no s´acaba amb ells i que els demés també existeixen i tenen dret a ser tan feliços com ho intenten ser ells per camins que no els condueixen enlloc. No els parlis d´altruisme, de solidaritat, d´harmonia, de compartir penes i glories, de buscar la felicitat sense necessitat d´atropellar els altres. Tot això són ximpleries que consideren devaluades.

La gran majoria dels uns, aquells que diuen “jo amb els demés” els trobem en el camp -per nomenar-lo d´alguna manera- progressista.

Ara bé, la única cosa real i verdadera, en un camp com en l´altre, és que no és suficient dir-se conservador o progressista per ser-ho. Hi ha que es creuen conservadors sense ser-ho, com hi ha que es diuen progressistes per inèrcia.

José Antonio Millan, un expert en cultura digital -aquest és el títol que apareix sota el seu nom en un article a El País- denuncia els avatars del pobre consumidor que ha d´afrontar la seva relació amb bancs, companyies elèctriques, telefòniques o proveïdores d´Internet, a través del telèfon.

Es queixa amb raó del penós que és per l´usuari, desprès de sortejar tota una sèrie de menús xifrats, arribar a connectar amb un ser humà i descobrir que la seva capacitat d´acció és realment escassa, perquè les empreses “estan substituint personal de alta qualificació i pròxim al client per un altre de menor formació, localitzat en indrets més econòmics i recolzat en manuals de procediments”.

Ah! I no intentes demanar parlar amb un superior o algú que realment sàpiga del tema perquè no ho aconseguiràs. Ni desplaçant-te com ho vaig fer jo, a la seu de Telefònica de Barcelona, un enorme edifici de l´avinguda de Roma on no vaig poder passar de la porta. A totes les meves preguntes, la responsable de seguretat només tenia una resposta: adrecis al 1004!

A l´article esmentat, desprès d´enumerar tota una sèries de fets que tots hem patit, l´autor acaba concloent: “Sí, podríem dedicar la nostra vida a denunciar cada un d´aquests abusos o infraccions, però molts creiem que els poders públics haurien de protegir efectivament els seus ciutadans d´aquestes constants, desgastadores y abusives pràctiques”.

Estem totalment d´acord. Tanmateix com més val riure que plorar, acabem amb una nota humorística i molt reveladora de que això de que la sacrosanta “competència” tot ho solucionaria és una altra de les moltes fal·làcies amb les que ens han volgut fer combregar. He patit els canvis tècnics del proveïdor d´Internet ONO durant mesos. Al final excedit justament per la manca d´explicacions del que estava passant, he acabat per donar-me’n de baixa. Just passat a Telefònica, em trobo amb el meu veí d´escala que em pregunta:

– Tu, quin proveïdor d´Internet tens?

– Fins ahir tenia ONO, per què?

– Perquè estic, fins al monyo de Telefònica, i vull canviar!

Durant anys, els «servidors» de la Justícia d´aquest país han viscut més o menys discretament. Un proverbi francès diu: “Pour vivre heureux, vivons cachés”. I és el que han fet els nostres jutges i magistrats durant anys de democràcia; han viscut sense fer parlar massa d´ells; per utilitzar la paraula francesa, han viscut més o menys “ocults”. De manera que si el proverbi gal és cert, es normal pensar que vivien feliços en mig del caos organitzat.

Tot d´un cop el drama de l´assassinat de la petita Mari Luz a conseqüència de la desídia flagrant d´un dels seus, el jutge Tirado, trenca la placidesa regnant i els jutges en primer lloc descobreixen que el desordre en el sistema judicial prové d´una falta de mitjans que fins la data havien preferit no reclamar; en tot cas no amb la fermesa que els exigeixen avui.

Per experiència podem assegurar que les piles d´expedients damunt les taules són el resultat d´una acumulació de treball no portat al dia, podent-ho fer. En tindríem la prova solament calculant, per una banda, el temps necessari per tipus d´expedient i nombre d´expedients (la càrrega de trball) i d’altra banda, les hores de treball disponibles; tot, generosament calculat, doblant i triplicant els marges per assegurar els imponderables i sense explotar el personal. Però aquest mínim control demana planificació, dons de direcció i d’organització que no tenen tots els responsables i els qui en tenen, els apliquen en empreses o gabinets propis.

Avui, un dels grans arguments que avancen per justificar la vaga insensata que preparen és la manca de mitjans informàtics en els jutjats.

I els mitjans d´informació se´n fan àmpliament ressò; però el que no diuen aquests mitjans és que per informatitzar una empresa o una administració no és suficient fer inversions en ordinadors, programes i aplicacions.

Per portar a bon terme la informatització d’una organització es requereix la implicació i un esforç considerable -si bé limitat en el temps- de tot el personal, però en primer lloc dels responsables i dirigents. Car val a dir, també per experiència, que no són els treballadors de la funció pública els responsables de les mancances constatades, sinó els seus caps, l’enquadrament que en general no compleix la seva tasca. Als funcionaris de base se´ls hi pot aplicar, sense por a equivocar-se, la famosa frase: “Que buen vasallo sería si tuviera buen señor”.

A la sortida del franquisme, a l´Administració Local la proximitat a la ciutadania va fer que els polítics elegits (alcaldes i regidors) poguessin pressionar “los cuerpos nacionales” (secretaris, interventors…) i les dificultats van poder ser superades malgrat les reticències inicials.

No ha estat així a l´Administració Central més allunyada del ciutadà. La Seguretat Social és un cas a part, probablement perquè els responsables s´hi van implicar amb la intensitat que calia, però avui en dia el Padró d´Habitants i el Sens Electoral, per exemple, si bé estan informatitzats, el Sens Electoral encara no és informàticament el que hauria de ser, un subproducte del Padró. Coninuen actualitzant-se per separat com quan s’havien de realitzar manualment, amb els conseqüents errors que el procediment genera i que tothom constata cada quate anys, a les eleccions. I això és així perquè fusionar els dos padrons és un treball que no pot ser totalment automàtic i necesita una intervenció manual important que fins a la data no s’ha fet. I això per no parlar del Cadastre.

La informatitzacó de la Justícia és essencialment una gestió d´expedients, amb uns circuits i funcions que analistes externs, sense un suport, una implicació i un esforç del personal qualificat de Justícia, no poden dissenyar correctament. Una informatització no reeixida en aquest tipus de treball, produeix més contratemps que una correcta gestió manual.

I és aquesta implicació i aquest esforç que han mancat; i probablement no tant els recursos! I d´això cal ser-ne molt conscients perquè si ara s´assignen tots els recursos que teòricament facin falta, sense la garantia de que l’enquadrament i el personal de Justícia s´implicaran i faran els esforços que fins ara no han fet, podem estar segurs que dintre d´un temps n’haurem de tornar a parlar. Si no, temps al temps.

Cada vegada més aprecio l’estil del veterà periodista Arturo San Agustin. Donant compte en El Periódico del llibre que acaba de publicar el seu amic i monjo benedictí Hilari Ragué titulat Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat, cita una anècdota que va tenir lloc en un refectori. Com al text del periodista no li sobra ni li falta una coma, ens limitarem a citar-lo textualment:

“Els monjos, ja saben, mengen en silenci i no poden demanar mai res, ni per senyes, ni per si mateixos. Per caritat fraterna només poden demanar alguna cosa per al proïsme. Per això, quan cert monjo va observar que al seu plat de sopa havia caigut una inoportuna mosca, es va limitar a senyalar el plat del monjo veí i dir-li al monjo encarregat del servei: “Aquest germà no té mosca”.

La resposta desproporcionada d´Israel als coets llançats per Hamàs, t´omple encara de més horror i menyspreu quan constates que la motivació de l´escalada bèl·lica dels dirigents de les forces polítiques israelianes tenen a veure amb la recerca de vots a les properes eleccions previstes pròximament al país!

Es necessita fortes conviccions -fruit de l´experiència de tota una vida- per no desenganyar-te, a vegades, de la política i dels polítics. Perquè, de la mateixa manera que constates que la democràcia és el pitjor dels sistemes a l´excepció de tots els altres (no és una simple frase), t´adones que és indispensable l´existència de la política i dels polítics. Si no es vol caure en una injustícia més gran, són tan necessaris a l´organització de la societat els uns com és indispensable l´altra.

I un motiu més per no dimitir de la presència de cadascú de nosaltres en el concert de veus d´una societat és que, ben mirat, els polítics són el reflex de la societat que els elegeix, i que la solució no està a les seves mans sinó a les nostres.

Són els polítics que potser es venen per uns vots però és la societat la qui disposa d´aquests mateixos vots. Malauradament, en la gestió política del dia a dia, la gent no se´n adona; solament en pren consciència en ocasions importants i comptades, com en motiu de tragèdies com aquesta o com la guerra d´Iraq per exemple.

Seran a temps els israelians de reflexionar cap on els porten les seves pors, per raonades que hagin pogut ser?