D'un temps, d'un pais

Si fem memòria, primer va ser Eduardo Zaplana el qui va reeixir escapolir-se de la Justícia per un formalisme: la gravació on confessava que estava en política “per forrar-se” s’havia obtingut de retruc, sense autorització judicial.

D’esprès ha estat el president de la Diputació de Castelló, l’inefable Carlos Fabara acusat de tràfec d’influències i de delicte fiscal. Des de fa més de cinc anys, manté la Justícia en escac i mat; durant aquest temps, pel jutjat n.1 de Nules hi han passat quatre jutges i el sumari no s’acaba d’instruir!

I ara li toca el torn, ni res més ni gens menys que al President de la Generalitat Valenciana, el Molt ben bé vestit Francisco Camps. Contràriament a Madrid, a València, la defensa dels inculpats del cas Gürtel -el president, el secretari general dels populars valencians, Ricardo Costa, l’ex vicepresident de la Generalitat, Víctor Campos i l’ex cap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret– ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) la nul·litat de les actuacions realitzades fins a la data pel jutge Baltazar Garzón. Segons els experts, amb poques probabilitats de ser acceptada ja que el Tribunal Superior s’ha declarat competent. Però de moment aquesta maniobra retarda la citació dels quatre implicats que d’aquesta manera -seguint la tàctica de Fabra- guanyen temps.

Sempre he pensat que en democràcia cada país té els dirigents que es mereix. Però voleu dir que els valencians ens mereixem això? Quin mal haurem fet -com diem al meu poble- per haver de suportar dirigents que, a més de ser acusats de corruptes. no tenen la dignitat de fer “mutis pel foro” i es presten a tripijocs degradants? Ja veurem el que passarà en aquest cas també. De moment, el cap del tribunal, Juan Luis de la Rúa és un bon amic del president.

Si la cohort de delinqüents tinguessin tan bons advocats o tanta influència en el món judicial com demostra tenir aquesta gent presumtament corrupta del PP, tot seria diferent.

La Justícia seria més igualitària i, a sobre, s’estalviaríem les presons!

–

–

–

Que qualifique Francisco Camps unes gravacions policials autoritzades per un jutge de “muntatge”, denota que el president de la Generalitat Valenciana ha perdut el nord i va a la deriva.

A Tengo una pregunta para usted, l’emissió de TVE on intervenien Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió, Cayo Lara de Izquierda Unida i Joan Ridao d’Esquerra Republicana de Catalunya, no hi podia faltar la qüestió de la llengua. I la pregunta se li va fer a Ridao, com no podia ser altrament per un valencià, obsessionats que estan alguns contra el català i Catalunya.

A aquest ciutadà de Torrent no li sembla normal que un metge castellanoparlant, per entrar a l’Administració catalana, puga topar amb l’inconvenient de la llengua mentre un catalanoparlant pot presentar-se a les dues Administracions, a la castellana i a la catalana, gaudint d’aquesta manera, segons ell, d’un privilegi i sent això una injustícia.

Deixant de costat el fet de que si un disposa d’aquesta doble possibilitat, principalment, és per ser bilingüe, vull creure que aquest senyor -altres no!- era sincer.

En un cert tipus de gent, el deixar de raonar passa -al meu entendre- per ser incapaços, en quest tema i en qualsevol altre, de posar-se en el lloc dels altres. Pense que una de les diferències entre la gent de dreta i la gent d’esquerres és precisament que aquests darrers són més propensos a posar-se en el lloc dels altres. Com crec també que uns nacionalismes són més civilitzats per aquesta raó. I quan això no passa, quan no ho són de civilitzats, i són incapaços de posar-se al lloc dels altres, tenim ETA o el franquisme. Sense oblidar que deixar de posar-se en el lloc dels altres també li pot passar a un govern democràtic.

Aquell senyor de la tele, de tota evidència, no s’ha parat mai a considerar que de la mateixa manera que ell té una llengua materna, l’altre -per sort o per desgràcia- també en té una i que quan la raó s’ha pogut per fi imposar a la testerona i les armes -ell sembla que encara en vulga treure profit- s’ha arribat a una solució justament raonable: declarar oficials les dues llengües que es parlaven en els territoris.

I això què implica? Res de l’altre món: entre altres coses -i com a mínim- que el ciutadà puga adreçar-se a la seva Administració amb una de les dues llengües oficials.

I com s’aconsegueix això? Doncs que els funcionaris que han d’atendre els ciutadans, tinguen el coneixement suficient de les dues llengües. Tan difícil és comprendre una cosa tan simple, i tan civilitzada?

Deixeu-vos, senyor de Torrent, de fer-vos mala sang i d’equivocar-vos d’opressors.

Personalment les llengües que parle i considere meues són -per ordre d’aprenentatge- la dels meus pares, el valencià; la segona -per una raó de guerra civil i exili des de molt petit- el francès, i finalment el castellà.

Voleu saber quina és la realitat?

A Barcelona, on visc ara, els castellanoparlants poden fer vida en castellà i jo la puc fer en català, la meua llengua materna; quan vaig al País Valencià -ha costat!- però també puc viure en valencià al meu poble. On no puc viure en valencià és a set kilòmetres d’on vaig nàixer, a València ciutat, la capital del Reino.

I vostè que viviu a Torrent i aneu pel món perseguint les injustícies dels altres, i sense adonar-vos de les que teniu al costat!

Si aneu a Metallenguatges polítics de Ferran Mascarell, podreu llegir l´article íntegrament. Per la meva part no em resistixc a extreure´n aquest paràgraf:

“Acabem amb l´ambigüitat del socialisme català. O bé és federalista plurinacional o no és res. Acabem amb la indefinició dels sobiranistes sobre el model d´Estat. Acabem amb la frivolitat de la independència amb data fixa. Acabem amb la instrumentalització partidista del concepte d´unitat. Enllestim la idea que l´espanyolisme és cosa de vells reflexos franquistes; acceptem que el nou espanyolisme reflecteix interessos també legítims i ha nascut en democràcia. Abandonem la tesi que som els millors i els més avançats. Reconeguem que no hem sabut idear una Espanya que serveixi, també, als interessos dels catalans. Acabem amb l´aberració que els federalistes, els sobiranistes i independentistes són políticament antagònics. Acabem amb els postulats fanàtics. Acceptem la transversalitat ideològica. Deixem de posar etiquetes banals a la gent que rebutja els partidismes. Liquidem el caïnisme de baixa intensitat que domina la política. Abandonem la idea que els principals enemics polítics dels catalans són els altres catalans que pensen diferent. Deixem de donar corda als principals adversaris de la Catalunya d´avui: els espanyolistes que interpreten que Espanya és una nació única, la seva. Abandonem definitivament la idea que els principals culpables dels nostres mals són els altres. Reconeguem les nostres incapacitats. Reconeguem que hem passat molt de temps sense pensar. Construïm un marc de referència compartit. Actuem plegats. Això és el catalanisme”.

Si aquesta presa de consciència es considera necessària a una Catalunya amb un PP residual, què no serà per un País Valencià, amb una dreta triomfant i encantada d´haver-se conegut!

No ja el Partit Popular -aquests no tenen remei, ni al País Valencià ni enlloc!- però sí la resta de partits valencians i la mateixa societat valenciana haurien de prendre exemple del Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE) i del Bloc nacionalista balear -tots dos al govern- així com de la mateixa societat illenca.

El Consell Social de la Llengua Catalana és un organisme assessor del Govern balear i acaba de proposar unes 1000 idees per enfortir la presència de la llengua del País a la societat i l´Administració. Aquestes idees han estat avalades per 60 representants institucionals i de col·lectius socials. Als debats a porta tancada en el Parlament hi van prendre part des de directives de col·legis religiosos fins presidents de federacions esportives. El representant del PP balear -com no- es va oposar al projecte i va esmenar a la totalitat el text, abandonant el Consell després de la votació. Els resultats foren presentats a la premsa per la consellera d´Educació del PSIB i la directora de Política Lingüística del Bloc.

No esmentarem les 1000 propostes del Pla de Normalització Lingüística; solament cal saber que una de les mesures és que els envasos i prospectes de medicaments -entre d´altres productes- hauran de ser en català; igualment que en educació serà un dret i garantía que el català “sigua la llengua pròpia del sistema educatiu, així com llengua vehicular habitual en la docència com en les activitats no docents, extraescolars i complementàries”. I pensant en la gent gran es preveu que l´alfabetització d´adults i la megafonia dels geriàtrics ha de ser en català. Entre els objectius figura també augmentar l´ús del català en tots els mitjans de comunicació i “concretar mecanismes de control entre els mitjans patrocinats” per les institucions. Publicar i emetre en català serà un requisit per rebre subvencions públiques, i en general, les ajudes institucionals tant per l´esport com per les entitats socials; la condició serà usar la llengua en les relacions, actes i edicions de mitjans. També hi ha l´objectiu d´arribar a que tot el personal de l´Administració que treballe de cara al públic “tingui el coneixement suficient de les dues llengües i utilitzi normalment el català com a llengua de treball”. O siga: a les Illes pretenen tot el contrari del que està perpetrant el PP al País Valencià en el tema de la llengua!

És evident que els resultats no s´esperen d´un dia per l´altre i el projecte “és un pla obert, sense mesures coercitives, impositives”. Però el que també és evident és que les esquerres balears, nacionalistes i no nacionalistes tenen ben clar el que volen; volen ser ells mateixos i no un succedani d´espanyols. Tant cert com que el PP és la dreta pura i dura i la dreta, entre moltes coses, és per essència nacional”¦ espanyola. I seria desitjable que aquells ciutadans que s´estableixen en territoris amb llengua pròpia i no fan el menor esforç per parlar-la tenint-ne´n la capacitat -i no parlem ja dels natius!- foren conscients que el que fan és emparar-se amb la llei del més fort, en aquest cas la de l´Estat.

Al segle XXI, la globalització serà cada vegada més una realitat. Tanmateix, quan més ens acostarem a la necessària governació a nivell global, més protagonisme prendran les identitats. Quan la defensa dels interessos no dependrà de l´existència de fronteres, més valor i respecte adquiriran les identitats diferenciades. Ho estem ja constatant avui: Europa, segons com, és més comprensiva amb les reivindicacions dels drets de les nacions sense Estat que els mateixos Estats, en particular l´espanyol; i això és així, simplement, perquè Europa no té res a perdre i sí molt a guanyar amb la diversitat; Espanya també, però no se´n vol adonar. Aquelles nacions que hauran resistit i sobreviscut a la imposició d´Estats unitaris, podran continuar existint i desenvolupar-se amb normalitat.

Quan això passi, si les esquerres valencianes no han reaccionat i alguns continuen anant a remolc i emmirallant-se amb l´adversari, molt em temo que els valencians haurem desaparegut com a poble, i el País Valencià haurà recuperat, en plenitud, l´estat tan enyorat pels mateixos de sempre, de “provincia levantina”.

Tot i sent legítim que alguns tinguen aquesta aspiració, cal reconèixer que hi han altres ambicions més nobles i molt més interessants pel País Valencià.

He rebut una Proposta no de llei en defensa de la cultura valenciana i, especialment, dels grups i solistes que fan música en la nostra llengua, que el BLOC ha presentat a les Corts Valencianes i que el Partit Popular acaba de tombar.

El meu reflex primer ha estat de difondre el document com demana el correu rebut. A la reflexió he pensat que calia prescindir-ne per dues raons que intentaré explicar.

La primera és d´ordre pràctic. Si començava a difondre els papers d´un partit hauria de fer-ho per tots, òbviament tots els que s´ho mereixessin des del meu punt de vista, pel seu treball en pro dels interessos del poble valencià. O sigua que m´embarcaria en un treball quan no em sobra temps! Però en realitat aquesta no ha estat la verdadera raó del meu desistiment perquè no hi ha treball que valga quan la causa és justa. No, les raons són unes altres i la principal és la següent:

Estem al País Valencià “en la pols” com diuen al meu poble. Estem tan avall que la noble, democràtica i necessària militància partidista serveix de poc en la nostra situació de domini absolut d´una dreta sense escrúpols. Només ens pot salvar una presa de consciència col·lectiva -és a dir un miracle- que fes que deixéssim tots, començant pels partits d´esquerra, valencianistes i no valencianistes, les nostres capelletes particulars i les nostres petites comoditats i inèrcies i comencéssim a teixir un treball unitari.

Ha arribat l´hora d´oblidar-se del poder -quina aberració acabo de dir des del punt de vista dels cànons de la política!- per intentar establir uns mínims definitoris, una espècie de programa comú que posarien en marxa les forces esmentades l´endemà d´una hipotètica victòria electoral. Haurien de ser quatre mesures concretes -no més de quatre!- les que aplicarien conjuntament per fomentar l’ús de la llengua i en millorar l’educació, la sanitat, els serveis socials, territori, cultura, sosteniment i algun altre aspecte més que se’m puga escapar. Podria ser fins i tot una simple declaració conjunta d’intencions. Deixariem per temps millors els punts que ens separen.

Què és difícil? Ho sé. Poc realista? D’acord! Pràcticament impossible? També! Però la salvació està a aquest preu. Si m´arribés un paper signat per aquestes forces m´hi bolcaria -i com jo, molts ciutadans sens dubte. Tota la resta, en la situació actual, és marejar la perdiu.

O com deia aquell “qui dies passa, anys empeny”.

Valencians pel Calvi i la Universitat de València acaben d´editar en la col·lecció Quaderns d´Orientació Valencianista, PAÍS VALENCIÀ, SEGLE XXI. Vint-i-una reflexions crítiques.

Direm d´entrada que és un llibre que tot aquell que s´interessi a la política i a la política del País Valencià en particular, ha de llegir. Les vint-i-una reflexions de gent solvent presenten, amb ajustades pinzellades, un panorama ampli del que ha passat aquestes dècades al P.V. I ho fan tots des de la perspectiva crítica d´una “construcció moderna de país”. Des d´un “impuls modernitzador, la voluntat de regeneració, el desig de superar la subalternitat en el context espanyol i europeu i el combat contra els tòpics i contra l´autoengany”, com escriu amb accent fusterià l´escriptor i periodista Adolf Beltran.

Gustau Muñoz, de la Universitat de València i cap de redacció de L´Espill -que firma la presentació del llibre junt amb Antoni Furió, catedràtic d´Història Medieval de la Universitat de València, director de PUV i Pau Viciano, historiador també de la Universitat de València- fa una crítica implacable del model econòmic implantat a Espanya especialment durant el període conservador del PP, amb unes “febleses generals de l´economia espanyola” que al P.V. durant l´era Zaplana i Camps “s´exagera fins a límits grotescs”. I l´escriptor i periodista Francesc Viadel, valencianista i home autènticament d´esquerres, denúncia la violència física per part de l´extrema dreta que ha regnat impunement al P.V. durant la transició i el “flirteig” de la “bona societat catalana” amb l´intent d´establir unes relacions institucionals normals amb el “Molt Honorable” Camps, capaç, sent conseller de Cultura, de fer el ridícul autoritzant la investigació d´unes pedres suposadament d´època ibera per tal de demostrar que el valencià era anterior a l´arribada de Jaume I! El també escriptor, periodista i polític Francesc Burguera, posa l´accent sobre la necessitat de que “cal anar al replantejament del projecte de País” i parafrasejant a Joan Fuster “el País Valencià serà d´esquerres o no serà” pensa que “el País Valencià el faran els mestres o no serà”. Dona unes estadístiques del CIS de 1980 que tancaven un llibre seu publicat a finals dels 80 en les que: “2% de ciutadans es consideraven solament valencians i un 12% més valencians que espanyols”, 19% se sentia solament espanyol, 12% més espanyol que valencià, i tan espanyol com valencià 52%”. I la seva pregunta és: “Com es pot fer canviar el sentiment nacional del 83% dels ciutadans d´un país que tenen assumida fermament una nacionalitat -l´espanyola- i convertir-los en nacionalistes valencians?” abans de concloure, pensant que una enquesta avui no cambiaria massa els resultats: “En tot cas, tenim el país que tenim.” .

Ara bé, molts dels autors del llibre quan volen defensar el llegat de Joan Fuster -que no ho necessita car es defensa sol- al meu entendre, cauen en l´error sistemàtic no sé si voluntari de comparar-lo no al valencianisme republicà dels anys 30 sinó amb una espècie de caricatura on sempre surt a la palestra el folklorisme de l´època o el llorentisme anterior. Antoni Furió, per exemple també hi cau en certa mesura però descriu magistralment el que ell anomena “una poderosa narrativa nacional d´Espanya” i considera molt justament que l´alternativa no és “una altra narrativa nacional de signe contrari. (“¦) L´alternativa a la història dels Pelayos i els Alfonsos, del Cid i el Gran Capitan, no pot ser la dels Jaumes i els Borrells, la dels almogàvers i Roger De Flor”, ens diu.

Però és que resulta que l´alternativa ja la tenien gent com els valencianistes Emili Gómez Nadal, Francesc Bosc i Morata, primer Conseller de Cultura de fet del País Valencià el 1937, o els germans Castanyer, més o menys perduts en els meandres de l´exili i de la història. En un dels escassos escrits salvats d´Angelí Castanyer, Sintèsi històrica del valencianisme polític, es poden llegir posicions com aquesta: “Però el fet que marca d´una manera absoluta i contundent la vitalitat nacional i el sentit racial de ciutadania política, és la gloriosa epopeia de les Germanies, la primera manifestació social-revolucionària de contingut veritablement ideològic i que no pogué menys de produir-se en una època de convulsions molt pareguda a la que nosaltres estem ara vivint.” I quan aquesta gent parlava de Teodoro Llorente, no deixava mai de nombrar a Constantí Llombart i els descrivia d´aquesta manera: “Llombart racionalista, obert a tots els camins del pensament lliure; Llorente, poeta reaccionari, d´ideals conservadors. Es que va a entaular-se una lluita de tendències? No; l´època no ho permetix, i al “valencianisme” li manca encara la “valenciania”. La major part del poble havia perdut la consciència de la seva personalitat; desconeixia la història del seu país, les seues tradicions, les seues lleis, inclòs aquelles de més profunda arrel popular; sentia vergonya de parlar la seua pròpia llengua, fora de la llar casolana”¦”.

És molt significatiu que l´amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦”

Tornant al llibre, constituït de petits assajos de 5 a 6 pàgines per autor la seva formula fa que el text tingui una densitat extraordinària i mereixeria ser citat amb la seva integritat, començant per l´epíleg de Joan F. Mira.

Evidentment com això és impensable acabaré per on he començat, per tornar a recomanar la seua lectura i citant una frase pessimista de Burguera: “El País Valencià no és altra cosa que una voluntat dels valencianistes”, frase que jo, que soc optimista, completaré d´aquesta manera: però la voluntat, com la fe, fa moure muntanyes!

I amb això em quede.

A. C. Publicat a Nou Cicle-L’HORA 19/03/2009