D'un temps, d'un pais

L’auto del jutge Garzón pel que s’hinibeix a favor del tribunal Superior de la Comunitat Valenciana per què continue les investigacions sobre la trama de corrupció en l’entorn del PP inclou a Francisco Camps i Ricardo Costa en la existència de delictes.

La història dels vestits del President de la Comunidad Valenciana, el secretari general del PP al País Valencià i alts càrrecs, és un dels fils conductors d’aquesta trama de finançament del Partit Popular i d´enriquiment personal. Alguns poden pensar que la quantitat de 30.000 euros en vestits són -dintre del món d´aquesta gent- relativament modesta. Probablement, si no se´n pot sortir, és el que el PP intentarà difondre per desviar l´atenció del nus central del finançament -i de fet Esperanza Aguirre, la presidenta de l’altra Comunidad insignia del PP on també campa la corrupció, ja ha començat a fer-ho. I en el cas que la Justícia no pogués anar més lluny pel que fa a la implicació d’aquests personatges -cosa que no sembla provable- és util recordar que:

– L´ètica no es mesura pel preu en que un accepta vendre´s

– El PP va fer sang de Pilar Mirò quan aquesta va confondre el cost dels seus vestits amb despeses de representació

– L´audiència Provincial de Sevilla acaba de condemnar un empresari a tres anys i nou mesos de presó per presentar a cobrament factures falses per treballs no realitzats, i a quatre anys i tres mesos un càrrec del PSOE de l´Ajuntament de Sevilla -que hagué d´abandonar immediatament aquest partit- per acceptar pagar-les. El total de treballs pagats no realitzats i que els condemnats hauran de tornar a l´ajuntament, suma 5.901 euros.

Com no ens cansem de repetir, per sort o per desgràcia en el capítol de la corrupció, uns són amateurs i altres excelsos professionals; i aquests, quan per casualitat els descobreixen, tenen mitjans de sobra per burlar la Justícia! Si no, que li ho pregunten a Zaplana que desprès d’enganxar-lo confessant per telèfon que estava en política per “forrarse“ encara va ser President de la Comunidad i Ministre d’Aznar.

El diari Levante-EMV publica unes declaracions de Rita Barberà, alcaldessa de València que posen els pels de punta als qui tenim alguns anys. Aquest descontrol i desmesura, aquesta ràbia desenfrenada, són signes inequívocs del tarannà d´aquesta gent. És una fugida en avant de qui està disposat a salvar-se com sigui, començant per intentar desprestigiar l´Estat de Dret i intimidar els ciutadans. Està clar que amb aquesta actitud suïcida pensen que ells mai tindran res a perdre.

De les declaracions de Rita Barberà cadascú en traurà les conclusions que cregui convenient. Les meves són aquestes:

En aquest país, qui aplaudeix a Baltazar Garzon quan engarjola càrrecs d´altres partits i el denigren quan imputa als seus, són sempre els mateixos, són els dirigents del Partit Popular.

Qui intenta fer “saltar el Estado de derecho” no és la Justícia amb la “cacería más abominable contra cargos políticos del PP”, són les declaracions rabioses i desbocades de Rita Barberà i les de tots els liders del PP començant per Esperanza Aguirre. Un sol dirigent del PP té un comportament democràtic, Alberto Ruiz-Gallardón: sense estridències, enquesta i sanciona el que ha pogut passar de reprovable al seu ajuntament.

Encara no es coneixen oficialment les imputacions (el que se sap són infiltracions periodístiques que sempre han existit i em temo que sempre existiran) i Rita Barberà s’exclama: “lo que empezó como una gran trama de corrupción del Partido Popular, día a día se desmorona y se demuestra que no hay ninguna trama de financiación del PP sino que es una trama, como dijo Rajoy, contra el PP”. És a dir el mateix que ja deien a les poques hores de descubrir-se la trama.

Jo no sé si Francisco Camps té alguna cosa que veure amb una de les trames corruptes actuals del PP, això la Justícia ho dirà. Jo em vaig indignar com a valencià quan vaig veure el seu nom a les primeres pàgines dels diaris, però no per les mateixes raons que Barberà.

Em vaig indignar, primerament, per si el president del meu país resulta ser un corrupte; ara bé, que ho sigui o no, acusant-lo, potser s´ataqui “al gobierno de la Comunitat” però mai “a la propia Comunidad”. No faltaria més! Els ciutadans no en tenim cap culpa del comportament dels nostres polítics. En tenim si ens en desentenem i girem el cap cap un altre costat!

I en segon lloc perquè culpable o no culpable, no és que el tracte rebut no tingui “parangón en ningún país democrático”, és que fins ara ningú s´ha atrevit a tractar el president d´una Comunitat com s´està tractant el de la valenciana. I això és indignant però no pels motius esgrimits per Rita Barberà que fan riure d´enveja a una “Comunidad Valenciana, ejemplo de progreso, dinamismo y modernidad” sinó per tot el contrari justament.

El desprestigi del govern i el seu president, i el poc respecte i consideració que se´ls hi té, s´ho han guanyat a pols. Amb la batalla -feliçment superada- de l´intent de segregació de la llengua, oposant-se per interessos polítics, als criteris científics dels especialistes en llengües romàniques de les Universitats d´arreu del món, i més recentment, amb el ridícul espantós de boicot a la matèria de la Ciutadania decretant impartir-la en anglès, i que han hagut de rectificar. Per no citar la política mediambiental que ha estat objecte de reprovació per part de la Unió Europea, o les traves posades, a l´època de la TDT, a la recepció d´unes cadenes de televisió amb la mateixa llengua que es parla d’un costat i l’altres de l’Ebre! I per acabar-ho d’adobar, Carlos Fabra amb cinc judicis pendents, posant la ma al foc per Camps!

És evident que el ridícul no mata però un no s´ha d´estranyar que no inspiri el respecte que les funcions que exerceix es mereixen.

Ens és grat reproduir pel seu interès aquest text de Miquel Notari publicat a Nou Cicle-L’HORA

El treball que vaig obrir a l´Ajuntament de Vila-real pel reconeixement del valencianisme de la República ha estat per a mi una aventura personal i política”¦ Ha esta una qüestió que no he pogut deixar de costat i que m´ha fet aprofundir en les arrels més fondes del nostre moviment polític”¦

D´una banda, he de dir també que el treball des dels partits, de vegades, és força desagraït o difícil”¦ Així, no em costa gens reconèixer que jo mateix he estat molt molest amb les decisions que han pres regidors i càrrecs de la meua organització. El seguit de pactes a què ha arribat el meu partit amb el PP a diferents localitats, sobretot de la comarca de la Marina, m´ha “cremat” prou. El pacte a Calp (on definitivament han aprovat el nom únic Calp i no Calpe”¦), el pacte a Xàbia, el recent pacte a Salem (la Vall d´Albaida)”¦ Tot són situacions pròpies d´un país desficaciat”¦ I sent dir-ho, símptomes que no auguren res de bo per al nacionalisme progressista valencià.

D´altra banda, també reconec que la política als ajuntaments del País Valencià és realment difícil, atès que allò que anomenaríem “dreta” forma un “magma informe” on no pots destriar els elements del tipus “liberal” amb alguns tinys fins i tot “social-liberals”, dels altres elements purament “conservadors”, els quals, estranyament quan cal “conservar” la llengua o cal conservar un espai natural, elements del patrimoni o el paisatge, s´espanten prou”¦ Per a això no són conservadors? I finalment, hi ha els altres elements que serien “totalitaris” amb un fort biaix cap a la destrucció de la pluralitat democràtica, amb tinys clarament “feixistitzants”. Així, aquests tres elements es troben aixoplugats davall un mateix paraigües (PP) que els fan indestriables. Aquesta anomalia democràtica fa que els elements més liberals, amb els quals és possible arribar a acords, queden contaminats per la seua submissió i resulten invàlids per a la negociació política. Aquest és un dels drames del País Valencià, l´absència d´una dreta civilitzada. Açò, vulguem o no, acaba influint sobre els partits d´esquerra i progressistes del país.

Així, quan a un sistema de partits, li falla la “pota” dreta, mal la “pota” esquerra podrà equilibrar el desficaci. I ací ve l´embolic amb el PSPV-PSOE, que en ser part “fundadora” de l´Estatut i de l´actual règim d´autonomia valenciana, ara té molt difícil desdir-se´n de tot el que ha signat”¦ I això al País Valencià significa que l´Estatut i tot el sistema autonòmic encaixen, com un guant, “a la perfecció” amb el model ideològic i marc de referències del PP. Si cal dur a la mà la “blavera” a tot hora, els peperos la porten “perfectíssimament””¦ Ara, al PSOE tot això grinyola més. Si cal cantar el “Per ofrenar”, passa idènticament i igual succeeix amb el nom del País, ara dit “Comunidad”. Així, el PSPV ha acabat presoner d´aquestes incongruències”¦ perquè un país és la seua gent, però també els símbols als quals la gent atorga valors i representació.

Enmig d´aquesta bugaderia s´han perdut molts llençols!! NO ÉS POSSIBLE QUE ELS SÍMBOLS D´UN PAÍS SIGUEN SEGRESTATS PER UNA PART DEL PAÍS PER A TIRAR-LI´LS AL CAP DE L´ALTRA PART! Si són els símbols oficials HAN DE SER DE TOTS I TOTES. Ja hi ha prou de fer demagògia amb açò! I ens hem quedat en això que deia Angelí Castanyer: “Ai València”¦ València! / La de la rosa fina? / La de la col rumbosa” QUÈ BEN DIT ESTÀ AIXÃ’! De veritat que quan vaig conéixer eixe text, escrit a l´exili, vaig comentar a amics que treballen en la “normalització lingüística” que eixe poema havia de ser d´estudi obligatori al batxillerat, pel contingut, la forma i el moment històric que travessaren els nostres autors. VALÈNCIA, ARA L´ANY 2009, ÉS AIXÃ’: UNA COL !

Bé, vaig acabant. He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦ Sí, bé, véiem (jo vaig conéxir personalment) Enric Valor, un home de principis i gran home de lletres que recollí la tradició oral de les rondalles”¦ Visqué la República a Alacant”¦ i patí prou durant el franquisme”¦ Si em feien anar una miqueta més arrere ja només veia les “Normes de Castelló” (1932), una cosa boirosa que sí, que sabies que gent de trellat havia aconseguit per fer del valencià un idioma útil, pràctic, coherent i alhora no escindit del tronc comú del català general”¦ Prou, res més. Aleshores ja havies de pensar en Almansa, 1707 (l´altra gran desfeta) i més arrere un poc d´Ausiàs March, Joanot Martorell”¦ i el “pare”, En Jaume I. Així no podíem (podem) anar bé. ON EREN ELS POLÍTICS?

Un país que quan es reconeix, no connecta amb la “modernitat” no pot anar avant. Perquè hem fet això: Des de l´actual autonomia, eliminem tot rastre de vida política fins que no arriba Almansa i clar allò que fou greu, correspon a l´Antic Règim. I LA MODERNITAT??? I ELS MOVIMENTS OBRERS?? I EL VALENCIANISME D´ESQUERRA?? DONCS TOT AIXÃ’ ENS HO VAN BORRAR DE LA MEMÃ’RIA”¦ EXTIRPAT AMB SADISME. I sabeu? Sense conèixer ben bé aquests referents, moltes persones INTUÏEM que teníem un passat digne, que el nostre valencianisme responia a factors de modernitat i de progrés social i QUE ABANS DE NOSALTRES JA N´HI HAVIEN HAGUT ALTRES QUE HAVIEN TREBALLAT PEL MATEIX. PERÃ’ NO ELS VÉIEM!!

Aquest és el mal que ens ve d´aquella guerra civil: Ser “cegos” davant de nosaltres mateixos. Orfes. Amb les arrels tallades. Així que quan vaig conéixer tot el cas del PARTIT VALENCIANISTA D´ESQUERRA el cor em va fer un tomb. PERQUÈ VAIG VORE EL QUE JO JA “SABIA” DINS MEU QUE SÍ QUE EXISTIA”¦ Em compreneu? Açò va més enllà de la política de cada dia.

Miquel Notari

Lo dels “blaveros” valencians “El partit dels valencians que defèn els nostres interessos” no té remei; és patològic! Fixeu-vos en el nivell dels arguments electorals que es pot llegir al pannel d’anuncis del meu poble, i en castellà, per descomptat:

Invito a tots els que en tinguin l´ocasió, a anar a veure Iuventus Day, un thriller episcopal, obra de la companyia Teatre Micalet de València que tenia previst baixar el teló el 18 de gener i prorroga les representacions fins a febrer.

M´havien arribat excel·lents crítiques del muntatge però he de confessar que em temia malgrat tot el pitjor, que no fos una obra tècnicament deficient i de contingut insípid, del nivell que reina en molts àmbits actualment a la “Comunidad”. Però la Societat El Micalet i la seva companyia és tota una garantia de qualitat i solvència -és un reducte en territori comanxe- i ho demostra en aquesta obra escrita i dirigida per Joan Peris i Xavi Castillo que aporta una bufada intel·ligent d´aire fresc.

És una comèdia àcida i irreverent que ens mostra la societat valenciana actual a través d’una crítica sense contemplacions a la gerarquia de l’Església catòlica, als mitjans televisius que degraden els telespectadors, i a l´estil caciquil d´una família de Castelló que tota semblança amb el president de la Diputació Carlos Fabra seria pura coincidència o fruit d´una ment malaltissa.

El ritme de l´obra és trepidant, sense el menor temps mort i els intèrprets -excel·lents- es transformen, es multipliquen, canten, ballen, entren i surten de l´escenari, donant la sensació de ser una multitud i no els sis actors i actrius del repartiment. No m´estranyaria que un dia algú portés l’obra a Barcelona; el públic barcelonès es mereix conèixer el que es fa de bo al País Valencià que és molt fora dels circuits oficials.

És cert que pel que fa a l´aspecte religiós aquesta obra només es pot concebre al País Valencià on la religió ho envaeix tot i és omnipresent a les diferents cadenes de televisió autonòmiques i algunes de privades, ja sigui en debats en directe, com en pel·lícules malíssimes on no falta mai la presència de la bona monja i del bon capellà com a la millor època franquista. L´obra no és cap atac, l´atac l´està fent cada dia al País Valencià la jerarquia eclesiàstica i el poder del PP; és una resposta, es podria dir de legítima defensa, en consonància a la situació viscuda.

Amb la diferència, que per molt d´èxit que tingui, l´obra no la veuran més que uns centenars o milers d´espectadors en el millor dels casos, i Canal 9, TMV i canals privats concedides pel PP, tirant a poc, centenars de milers.