D'un temps, d'un pais

A Honduras el president Manuel Zelaya “les salió rana”. Les mesures que anava prenent indisposaven els estaments de dreta del país. El passat 28 de Juny, militars a les ordres del Cap d´Estat Major el van arrestar al seu domicili, i amb un avió militar el van expulsar del país. L´Organizació dels Estats Americans (OEA), l´opinió internacional i els mateixos Estats Units han condemnat el que no deixa de ser un colp d´Estat.

Davant d´aquesta situació s´aixeca una veu que no podia ser altra que la del cardenal Oscar Rodríguez (del que es va parlar per a Papa a la mort de Juan Pablo II) acusant per endavant al president deposat, de les eventuals morts que es poguessin produir si tornava al país i que han acabat produint-se tot i no haver deixat aterrar l’avió del president!

“Sé que usted ama la vida, sé que usted respeta la vida, hasta el día de hoy no ha muerto un solo hondureño, por favor medite porque después sería demasiado tarde”.

A més, no té el menor inconvenient en mostrar la poca consideració que li mereixen les urnes:

“Si el sistema interamericano se limita a proteger la democracia en las urnas pero no le da seguimiento a un buen gobierno, a la prevención de las crisis políticas, económica y sociales, de nada servirá reaccionar tardiamente frente a ellas”.

I per acabar, els colpistes, magnànimes, “ofereixen” noves eleccions!

No us recorda res tot això? Totes proporcions guardades, a la Comunidad de Madrid també va passar quelcom de semblant. L´exèrcit no va intervenir (ho va poder fer en altres èpoques) però aquesta mateixa gent compraren dos infausts personatges, organitzaren noves eleccions, i Esparanza Aguirre i el PP encara hi són.

A l´anterior escrit feia unes preguntes de sentit comú sobre economia que volien demostrar que les mesures econòmiques que aplica un govern determinen si la política que fa és de dretes o d’esquerres. Karl Marx ja va descobrir la relació, però en fi…

En El País-Catalunya de dissabte passat Joan Majó es fa una pregunta: ¿Subir (o bajar) impuestos? que situa com a titular d´un article on defineix amb claredat -sense ser el seu propòsit- què és una política de dreta o d´esquerra. L´ex ministre Majó no sempre m´ha convençut però en aquesta ocasió trobo que resulta molt entenedor.

Amb menors ingressos i més despeses degut a la crisi, els governs -considera- s´han d´endeutar -això sí, fins a uns límits- i la única solució que queda amb la moneda única on no valen devaluacions, és la pujada d´impostos. El problema no és doncs, com ens vol fer creure Rajoy, si impostos sí o impostos no, la qüestió és “quins impostos pujar i a qui”. I ens recorda Majó, molt a propòsit, la raó de ser dels impostos que sovint la gent vol ignorar: “permetre que existeixin serveis públics (escoles, hospitals, carreteres, policies, jutjats…). Però a més, també ens recorda una altra finalitat importantíssima: “disminuir les desigualtats gravant més als que més guanyen i transferint rendes o serveis gratuïts als que menys”.

I desprès de dir això, reblada el clau constatant que “els anys de precrisi han permès enriquiments importants en amplis sectors (…) amb un impost molt baix degut a l´invent de la doble escala per a les plusvàlues.” I dona xifres: un salari mig arriba a pagar entre un 25% i un 35 % mentre una plusvàlua “fruit de comprar avui i de vendre més car la setmana següent” no paga mai més del 18%!
Això pel que fa a Espanya; arreu ha de ser igual o pitjor. Quan es parla de sistema financer mundial, i que cal posar-hi ordre i afavorir la economia productiva sobre la especulativa, una de les primeres mesures la tenim doncs a l´abast de la ma.

Un país sol, probablement, no la pugui aplicar -sinó és que vulgui provocar una fugida de capitals- però només caldria harmonitzar els sistemes fiscals entre els diferents països començant per la Unió Europea i els Estats-Units, de manera a afavorir l´economia productiva (capital i treball!) sobre la especulativa. Pot no ser la única, però ja seria una bona mesura, clara precisa, concreta i, si es fiem del que existeix… revolucionària! De moment però, Europa ha revalidad la seva majoria conservadora!

Ara bé, si no es fa, com a mínim, que se´n parli i que se´ns expliqui perquè no es fa. Potser que hi ha raons tècniques que se’ns escapen…

Es parla molt de reordenar el sistema financer mundial. Pels que no entenem massa d´economia solament entenem que no s’entra al fons de les qüestions i es diuen moltes vaguetats.

Sens dubte s´ha d´establir el seu control però el sistema financer mundial és molt sistema! Ara bé, per què no començar a legislar sobre el control de les empreses, un tema al meu entendre més abordable? Per què no, en el camí d’establir més justícia social, no es comença a atacar el sacrosant secret empresarial? En l´aspecte tècnic és evident que les empreses necessiten preservar els seus secrets i en l´econòmic, en certa mesura també. Però posats a voler crear sistemes de controls financers mundials per què no començar per l’empresarial que té un caràcter més domèstic i més concret.

Que jo sàpiga en la gestió d´una empresa entren tres elements principals: la remuneració del capital, la remuneració del treball i els fons d´inversió per assegurar la continuïtat i l´expansió amb fons propis o endeutament. Es coneixen els percentatges idonis entre aquests elements per assegurar el bon funcionament de les empreses? Es podrien fixar límits raonables entre aquests tres elements, per arribar a més justícia social sense posar en perill les empreses? Es podria controlar la veracitat de les declaracions obligatòries dels percentatges d´aquests elements que apliquen les empreses?

Es possible que estigui descobrint la sopa en all i que sobre el paper -donat que de la necessària transparència empresarial ja se´n parlava el Maig del 68- la netedat probablement existeix i es coneixen les dades i no hi ha abusos.

Si es coneixen les dades com si no, és d´això que ens haurien de parlar els experts i els periodistes. Segur que els ciutadans comprendríem millor de què es tracta quan es parla de política i qui defensa qui i què.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA . 01/07/2009

Els objectius de la dreta, tant en el camp econòmic com en el dels drets individuals i col·lectius, són restrictius per als interessos de la immensa majoria de la ciutadania i òbviament el PP sap que electoralment són negatius, contràriament als de l´esquerra. És per això que els seus trucs per tergiversar i ocultar els seus objectius reeals sempre han estat presents en el seu discurs. I és evident que la dreta juga amb el fet que la gent, en la seva vida quotidiana, té altres coses millors a fer que passar el temps a descobrir les seves martingales. I estem condemnats, com Sísif, a un etern recomençament.

Intentarem desmuntar aquestes martingales amb l´exemple -n´hi ha infinitat- d´unes declaracions del candidat del PP Jaime Mayor Oreja a les Eleccions Europees del dia 7.

Desprès d´un colp d´Estat militar que va acabar en Guerra Civil i desprès de quaranta anys d’una dictadura que ni el senyor Mayor Oreja ni els seus correligionaris encara avui no han condemnat, és de justícia i el deure de tot governant en democràcia restablir l´equilibri necessari recuperant el respecte a la forma de pensar i els drets del sector de la ciutadania que va ser vençuda de manera iniqua. I recórrer aquest camí és fa forçosament en sentit contrari; i la democràcia necessita més temps per desfer el camí anteriorment recorregut per un Cop d’Estat i un règim dictatorial de quatre dècades de durada. O no ha votat el PP, en nom de les personals conviccions de la seva gent -aquí i a Europa- en contra de pràcticament totes les lleis que ampliaven els drets -que no obligacions!- del conjunt de la ciutadania?

A la reparació de les injustícies de les víctimes del franquisme per exemple o al restabliment -que no imposició, insistim!- de drets individuals i col·lectius, Mayor Oreja -que tot el que estem dient ho sap tan bé com vostè i jo- oposa: “La Constitución, la idea de que no hay dos Españas enfrentadas, es nuestra principal aportación en el ámbito de derechos y libertades. Ustedes hacen el recorrido contrario.” Elemental, Mr. Watson! I vostès l´intent de mantenir el statu quo franquista en tots els àmbits des del primer dia de la transició.

Totes les llengües espanyoles, diferents del castellà, no és que foren maltractades, és que foren prohibides, i avui quan no hi ha un sol ciutadà indefens davant la llei, Mayor Oreja i els seus es despengen amb “Nos corresponde defender la libertad real: la de los comerciantes para que rotulen como quieran, la de educar a los hijos en la lengua que se quiera, la libertad de conciencia de farmacéuticos y médicos… La libertad es el principal valor.”

Jo no sé vostès, però davant d´aquestes actituds he esgotat tots els qualificatius i només em queda aquest bloc i el meu vot per intentar barrar el pas a tanta ignomíniosa hipocresia.

Perdonin, acabo d’adonar-me que no havia esgotat del tot els qualificatius, encara em quedava aquesta darrera expressió!

“Catalunya ha de superar amb bon peu el final d´època que ara vivim, provocat per tres esdeveniments:

1) la crisi econòmica descabdellada per la fallida del sistema financer,

2) l´evidència que el consum creixent de petroli i primeres matèries, no és una solució viable per a un món amb més de 6000 milions de persones amb dret a una vida digna, i

3) la constatació que l´impacte en el medi ambient del creixement econòmic anterior a la crisi, no és sostenible.”

Així comença Una societat emprenedora per superar la crisi, la tribuna coordinada per Àngel Pes que publica Catalunya Causa Comuna a Nou Cicle-l´HORA.

He conegut Àngel Pes fa molts anys, del temps d´Emprius Club d´Opinió, un grup que liderava el diputat socialista Romà Planas. E.C.O agrupava a les dècades dels 80 i 90 gent molt ben preparada, caracteritzada per una gran vocació de servei públic des dels llocs que ocupaven a la Universitat com Josep M. Bricall o a l´empresa privada. I tots des de posicions progressistes coincidien amb una idea clara del que havia de ser la política i principalment la política catalana i el lloc que devia ocupar Catalunya a Espanya i al món. Àngel Pes, autor de varis llibres, Catalunya a l´aldea global. Cap a un capitalisme transnacional (edicions Thassàlia), Necessitem governants (edicions Mina), és doctor en economia, professor titular en excedència de la Universitat de Barcelona i alt executiu d´una destacada entitat financera.

Per a la vella esquerra, “patró”, “empresari”, eren termes -sobretot el primer- que arrossegàvem del segle XIX i eren sinònim d´explotador. El nou terme d´emprenedor reflexa una altra realitat, ni tan sols la del segle XX, sinó la del XXI. I fa bé Pes en utilitzar-lo.

Molta gent solament percebem de la política els seus instruments, les seves manifestacions més visibles, els partits, els seus representants, les eleccions. Manifestacions no sempre edificants, amb els seus errors, les seves contradiccions, les seves febleses com en totes les activitats humanes. El fenomen curiós és que la societat està predisposada a perdonar aquestes desviacions a tothom menys als polítics. I fa bé; és l´actitud exigent que cal tenir amb aquells que es reclamen i parlen en nom de principis i de la veritat, veritat relativa com la política, o “absoluta” amb la religió. I aquí el tòpic és dir que “tots els polítics són iguals”. Potser si, però una cosa és evident, els conservadors que s´omplen la boca de principis morals i religiosos són implacables amb l´adversari i permissius amb els seus, mentre la gent progressista no perdona un mancament als principis ètics; i més que a ningú als seus. Una realitat a meditar.

Si volem entendre una mica el que passa al nostre voltant, hem de fer un mínim esforç d´informació i intentar esbrinar què està en joc, detectar en els discursos la demagògia, saber triar el gra de la palla. I els treballs d´Àngel Pes ens hi ajuden i us invito, sobretot a la joventut, a entrar en aquest text que recull Catalunya Causa Comuna. Hi trobareu idees com les que reproduïm a continuació:”- “¦construir una societat emprenedora en l´àmbit econòmic i social, recolzada en una administració pública eficaç i eficient. – “¦El futur el construïm, i la intenció amb què s´actua li dóna forma. Per això treballar per una societat emprenedora, és a dir, compromesa amb la llibertat i la igualtat d´oportunitats, enllaça amb la nostra tradició progressista i respon als reptes del nostre temps – “¦Mesures polítiques que potenciïn la capacitat de crear empreses noves. El teixit empresarial sortirà profundament canviat de la crisi o sigui que la creació de llocs de treball dependrà en bona part del naixement de noves empreses. – “¦ incentivar les relacions universitat-empresa. Entre els factors que contribueixen a la creació d´empreses, sobretot les que empren les noves tecnologies, destaca la implicació de les universitats. – “¦Una societat cohesionada dóna oportunitats per desenvolupar-se als ciutadans que la composen, perquè és capaç de bastir una política efectiva per evitar l´exclusió social. – “¦Els desafiaments econòmics, socials i mediambientals del nostre temps fan la innovació més necessària que mai per trobar les estratègies per superar-los. Hem d´aprendre a facilitar el treball dels innovadors, sobretot dels emprenedors socials. Per exemple la filantropia o la responsabilitat social corporativa s´han d´orientar cap a una estratègia d´inversió social, mantenint els criteris d´eficiència i recuperació de la inversió que fonamenten l´activitat empresarial. – “¦avui dia les societats desenvolupades, com ara la catalana, volen limitar l´impacte de l´acció humana en el medi ambient, una exigència incompatible amb el creixement del PIB a qualsevol preu. – “¦ l´economia espanyola pot prosperar respectant les exigències d´un creixement sostenible, si aposta amb decisió per les tecnologies de la informació i de les comunicacions, (TIC), i pel desenvolupament de les energies netes; activitats en què la posició actual és prometedora. – “¦La producció d´energia neta pot esdevenir l´altre pilar del creixement sostenible, i al mateix temps contribuir a pal·liar tres debilitats cròniques de l´economia espanyola: la dependència energètica, l´escassa innovació i la dificultat en crear llocs de treball de qualitat. – “¦Entre els factors que contribueixen al desenvolupament de les persones es fa present cada vegada amb més força la qualitat de les institucions que regulen la societat.”

Alguns hi poden trobar en aquestes directrius alguna similitud puntual amb el discurs liberal a l´hora de generar riquesa, però la imbricació públic/privat que es defensa, la demanda de més Estat racionalitzat i la insistència amb conceptes com cohesió social, exclusió social, preservació del medi ambient, no deixen cap dubte sobre la visó progressista d´Àngel Pes, que considera que “des de l´Estat s´han de garantir uns drets assolits històricament per les revolucions liberals i les lluites obreres”. La seva prioritat i el seu objectiu és posar una economia pròspera al servei de la societat, just el contrari del que sempre ha pretès la dreta -la carca, la moderna o la postmoderna- que és de sotmetre la societat als seus interessos més exclusius i immediats.

I aquest és el veritable repte que la humanitat sempre ha tingut plantejat. I la política no és altra cosa. La resta, són diversions per distreure el personal. I esbrinar les polítiques que van en un sentit o amb un altre, depèn molt de l’interès (amb les dues accepcions del terme) que hi posa cadascú.

Escriu Raimon Obiols al seu article, Barcelona, Brussel·les del sud sobre les eleccions europees: “En molt bona mesura, els resultats d´aquesta elecció determinaran el tipus de sortida que Europa adopti davant la seva doble crisi: l´econòmica i la institucional.”

Això ho sap tot aquell que segueixi mínimament els esdeveniments i la situació mundial que travessem. Malauradament, per ara, no sembla que sigui la majoria.

Aquí algunes formacions polítiques van a aquestes eleccions defensant uns interessos desfasats. Legítims però desfasats. Com diria aquell: “Ara no toca”. Altres, amb el seu afany d’arribar a la Moncloa, les consideren com unes primàries per governar l’Estat, eleccions que tindran lloc d´aquí dos anys! I el que es va a jugar en aquestes eleccions és el funcionament d´Europa i si la sortida de la crisis mundial es farà amb un Parlament europeu dominat -com l´actual- per la ideologia causant de la crisis, o per una ideologia progressista, millor situada per prendre les decisions a nivell mundial que evitin el retorn de pràctiques financeres desastroses. Les properes eleccions només poden ser en clau europea i més que mai -donades les circumstàncies- en clau social.

És molt significatiu el que afirmen els diferents candidats. Maria Badia, del PSC, en nom dels socialistes proclama: “No podem permetre que els qui ens van portar a la crisi continuïn manant”. O ICV que posa als seus cartells: “Crisis de dretes. Solucions d´esquerra”. El candidat d’ERC, per la seva part, ha anunciat que impulsarà “una Directiva europea sobre Energies Renovables”.

En el darrer debat sobre el estado de la nación, Mariano Rajoy demanà a crits la necessitat d´una reforma laboral i el cap del govern l´emplaçà a explicar en què havia de consistir aquesta tan necessària reforma. Doncs bé, tot i que ens la podem imaginar venint de qui ve, encara n’estem esperant l´explicació.

En aquestes circumstàncies, no és gens d´estranyar que el partit conservador i la dreta hagin coincidit còmicament -el ridícul no mata!- en la seva campanya a les properes eleccions al Parlament europeu. Convergència i Unió ha posat als seus cartells el simple i enigmàtic adverbi, ARA; i el Partit Popular un no més explícit AHORA! És cert, en aquest cas, que acompanyat de SOLUCIONES.

O sigui que la dreta ho vol tot: un temps per buidar la caixa i un temps per definir les claus del cofre nou!

Publicat a L’HORA. 24/05/09