Archive for the ‘Política’ Category

Federalistes, sobiranistes, independentistes

Dimecres, juliol 15th, 2009

Desprès de l’acabament feliç de les negociacions sobre finançament, Ferran Mascarell ha escrit un article a l´Avui que reprodueix Nou Cicle-L´HORA, La llarga marxa , del que extraiem el passatge següent:

“Això és el que cal fer ara: deixar-se anar, compartir responsabilitats, lluitar per l´Estatut, aferrissar-se a obtenir més Estat, retornar la política a la gent, engrandir la força cívica i posar al dia un catalanisme d´idees i d´acció. Tot plegat és la pedra de toc que determinarà el futur immediat de Catalunya. És el calidoscopi que hauria d´obligar de manera conjunta federalistes, sobiranistes i independentistes”.

Ã’bviament aquestes mesures estan lluny de ser vàlides pel País Valencià que està en la pols. La situació al País Valencià no és ni de lluny la de Catalunya però, encara que en proporcions més modestes, no falten federalistes, sobiranistes i independentistes a casa nostra. I el problema no és que siguem pocs -condició sempre circumstancial- el problema és que som mal avinguts. I no hi ha cap excusa per perpetuar la situació de confusió en que ens trobem.

No es poden fer miracles però és possible proposar un objectiu accessible. Un objectiu no massa ambiciós però que seria un primer pas imprescindible en el camí del nostre retrobament. Un pas que podria treure la societat valenciana de la confusió en la que l´han submergit la colla de neocons que ens governen.

Els “federalistes, sobiranistes i independentistes” hauríem de centrar tots els nostres esforços, al País Valencià, en tirar una ratlla rotunda, visible, definitiva, entre els valencianistes que som i… els altres, el seu conservadurime i el seu espanyolisme. Compte, que no és cap pecat no tindre una concepció clara del nostre país i acontentar-se en ser un apèndix de la España eterna; tenen perfectament el dret a voler ser un dels puntals d’una certa concepció d’Espanya. El que no tenen dret és de prendre el pel a la gent fingint uns “amors” que no tenen. I no podem comptar amb ells per aclarir conceptes i obrir els ulls a la gent, ens toca fer-ho a nosaltres.

El valencianisme és polític o no és res, inclús la valenciania comença on comença el respecte, la utilització i la promoció de l´ús social de la nostra llengua i això és incompatible en no parlar-la, en menysprear-la, en suscitar el secessionisme i en insultar i entorpir lligams amb els veïns que la comparteixen, fins al punt de trencar relacions, ajornar la promoció d’infraestructures comunes i posar en perill el propi desenvolupament econòmic! És tan elemental el que dic que fa vergonya haver-ho de dir. Però el cinisme de l´adversari és tan gran que no queda més remei. Necessitem baixar d’inútils pedestals i actuar arran de terra.

M´ha agradat la terminologia de Mascarell “federalistes, sobiranistes i independentistes” perquè estalvia explicacions i perquè engloba tot un món que, al País Valencià, només pot ser d´esquerres.

Car no és concebible, a la societat valenciana actual, un sobiranista o un independentista de dretes. I s´ho hauria de fer mirar un ciutadà valencià que es pretén d´esquerres que no es considere com a mínim federalista i no actue com a tal.

Pels de sempre, el poder és sagrat

Dimarts, juliol 7th, 2009

A Honduras el president Manuel Zelaya “les salió rana”. Les mesures que anava prenent indisposaven els estaments de dreta del país. El passat 28 de Juny, militars a les ordres del Cap d´Estat Major el van arrestar al seu domicili, i amb un avió militar el van expulsar del país. L´Organizació dels Estats Americans (OEA), l´opinió internacional i els mateixos Estats Units han condemnat el que no deixa de ser un colp d´Estat.

Davant d´aquesta situació s´aixeca una veu que no podia ser altra que la del cardenal Oscar Rodríguez (del que es va parlar per a Papa a la mort de Juan Pablo II) acusant per endavant al president deposat, de les eventuals morts que es poguessin produir si tornava al país i que han acabat produint-se tot i no haver deixat aterrar l’avió del president!

“Sé que usted ama la vida, sé que usted respeta la vida, hasta el día de hoy no ha muerto un solo hondureño, por favor medite porque después sería demasiado tarde”.

A més, no té el menor inconvenient en mostrar la poca consideració que li mereixen les urnes:

“Si el sistema interamericano se limita a proteger la democracia en las urnas pero no le da seguimiento a un buen gobierno, a la prevención de las crisis políticas, económica y sociales, de nada servirá reaccionar tardiamente frente a ellas”.

I per acabar, els colpistes, magnànimes, “ofereixen” noves eleccions!

No us recorda res tot això? Totes proporcions guardades, a la Comunidad de Madrid també va passar quelcom de semblant. L´exèrcit no va intervenir (ho va poder fer en altres èpoques) però aquesta mateixa gent compraren dos infausts personatges, organitzaren noves eleccions, i Esparanza Aguirre i el PP encara hi són.

Polítiques

Diumenge, juliol 5th, 2009

A l´anterior escrit feia unes preguntes de sentit comú sobre economia que volien demostrar que les mesures econòmiques que aplica un govern determinen si la política que fa és de dretes o d’esquerres. Karl Marx ja va descobrir la relació, però en fi…

En El País-Catalunya de dissabte passat Joan Majó es fa una pregunta: ¿Subir (o bajar) impuestos? que situa com a titular d´un article on defineix amb claredat -sense ser el seu propòsit- què és una política de dreta o d´esquerra. L´ex ministre Majó no sempre m´ha convençut però en aquesta ocasió trobo que resulta molt entenedor.

Amb menors ingressos i més despeses degut a la crisi, els governs -considera- s´han d´endeutar -això sí, fins a uns límits- i la única solució que queda amb la moneda única on no valen devaluacions, és la pujada d´impostos. El problema no és doncs, com ens vol fer creure Rajoy, si impostos sí o impostos no, la qüestió és “quins impostos pujar i a qui”. I ens recorda Majó, molt a propòsit, la raó de ser dels impostos que sovint la gent vol ignorar: “permetre que existeixin serveis públics (escoles, hospitals, carreteres, policies, jutjats…). Però a més, també ens recorda una altra finalitat importantíssima: “disminuir les desigualtats gravant més als que més guanyen i transferint rendes o serveis gratuïts als que menys”.

I desprès de dir això, reblada el clau constatant que “els anys de precrisi han permès enriquiments importants en amplis sectors (…) amb un impost molt baix degut a l´invent de la doble escala per a les plusvàlues.” I dona xifres: un salari mig arriba a pagar entre un 25% i un 35 % mentre una plusvàlua “fruit de comprar avui i de vendre més car la setmana següent” no paga mai més del 18%!
Això pel que fa a Espanya; arreu ha de ser igual o pitjor. Quan es parla de sistema financer mundial, i que cal posar-hi ordre i afavorir la economia productiva sobre la especulativa, una de les primeres mesures la tenim doncs a l´abast de la ma.

Un país sol, probablement, no la pugui aplicar -sinó és que vulgui provocar una fugida de capitals- però només caldria harmonitzar els sistemes fiscals entre els diferents països començant per la Unió Europea i els Estats-Units, de manera a afavorir l´economia productiva (capital i treball!) sobre la especulativa. Pot no ser la única, però ja seria una bona mesura, clara precisa, concreta i, si es fiem del que existeix… revolucionària! De moment però, Europa ha revalidad la seva majoria conservadora!

Ara bé, si no es fa, com a mínim, que se´n parli i que se´ns expliqui perquè no es fa. Potser que hi ha raons tècniques que se’ns escapen…

Economia

Dissabte, juliol 4th, 2009

Es parla molt de reordenar el sistema financer mundial. Pels que no entenem massa d´economia solament entenem que no s’entra al fons de les qüestions i es diuen moltes vaguetats.

Sens dubte s´ha d´establir el seu control però el sistema financer mundial és molt sistema! Ara bé, per què no començar a legislar sobre el control de les empreses, un tema al meu entendre més abordable? Per què no, en el camí d’establir més justícia social, no es comença a atacar el sacrosant secret empresarial? En l´aspecte tècnic és evident que les empreses necessiten preservar els seus secrets i en l´econòmic, en certa mesura també. Però posats a voler crear sistemes de controls financers mundials per què no començar per l’empresarial que té un caràcter més domèstic i més concret.

Que jo sàpiga en la gestió d´una empresa entren tres elements principals: la remuneració del capital, la remuneració del treball i els fons d´inversió per assegurar la continuïtat i l´expansió amb fons propis o endeutament. Es coneixen els percentatges idonis entre aquests elements per assegurar el bon funcionament de les empreses? Es podrien fixar límits raonables entre aquests tres elements, per arribar a més justícia social sense posar en perill les empreses? Es podria controlar la veracitat de les declaracions obligatòries dels percentatges d´aquests elements que apliquen les empreses?

Es possible que estigui descobrint la sopa en all i que sobre el paper -donat que de la necessària transparència empresarial ja se´n parlava el Maig del 68- la netedat probablement existeix i es coneixen les dades i no hi ha abusos.

Si es coneixen les dades com si no, és d´això que ens haurien de parlar els experts i els periodistes. Segur que els ciutadans comprendríem millor de què es tracta quan es parla de política i qui defensa qui i què.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA . 01/07/2009

El cartell més emblemàtic de la República

Dimecres, juliol 1st, 2009

Hi ha gent que sempre té interès en repartir faltes i bones a tots els camps, el famós “tots són iguals”. A la nostra Guerra Civil, per exemple, es van cometre assassinats als dos bàndols, i en alguns casos de manera igualment execrable. La, o les diferències, tanmateix, són fonamentals.

Els qui primers van tirar la primera pedra foren uns, els sublevats. I no val a dir, en un règim democràtic com fou la República, que la situació havia arribat a un punt d´exasperació que legitimara una intervenció militar que sols té justificació -i encara, per ordre del govern legal de l’Estat- per repel·lir una agressió estrangera.

L´altra diferència fonamental entre els dos adversaris de la contesa és que els crims que es van cometre en el territori republicà, no foren les autoritats que els cometeren, foren actes d´incontrolats, dels excloses de sempre de la vida, mentre en el camp dels sublevats fou tota una màquina repressiva que procedia a les matances amb salvadors de pàtries, comandaments militars, escamots d´execució i redemptors d´ànimes inclosos.

I, fins i tot en el capítol de la propaganda, les actituds no són les mateixes. On hem vist la dreta invitar al poble a obrir els ulls, sense més consigna que simplement la d’instruir-se? Una consigna emblemàtica de l’esperit de la República, inclús en temps de guerra.

I em direu, a que ve tot això a aquestes alçades?

Doncs perquè he vist aquests dies a El País el cartell del pintor valencià Vicente Vila Gimeno “Wila” que acaba de morir als 101 anys, perquè encara avui hi ha gent que entreté dubtes, que no es resigna a condemnar aquest passat franquista i que per poc que les circumstàncies semblessin justificar-ho, tornarien a les mateixes.

I perquè per desgràcia, hi ha massa ciutadans que voten a aquesta gent!

Unitat

Dijous, juny 25th, 2009

El nacionalisme de la preguerra que es desprèn dels escrits i la correspondència de valencianistes com els germans Angelí i Josep Castanyer, i òbviament el nacionalisme de Sanchis Guarner i Enric Valor, com el de Joan Fuster i els seus seguidors durant el franquisme, contràriament al que pretenen alguns, representen una línia històrica de continuïtat.

Allò que més defineix aquesta línia és el seu valencianisme indiscutible i la voluntat de fer del País Valencià un país equiparable als més moderns en tots els aspectes. El valencianisme republicà i Fuster van tenir el mateix objectiu: situar el País Valencià al capdavant de les idees avançades de la seua època; el nacionalisme republicà enganxant el valencianisme al republicanisme i al progressisme de l’Espanya federal que s’estava configurant. Fuster, durant el franquisme, fonamentant les bases culturals i una visió de país en consonància amb el segle XX i XXI.

Els uns i els altres conscients que un país isolat, desarrelat, renegant per ignorància dels seus orígens i fonaments, és una presa fàcil per un espanyolisme, més que conservador, reaccionari. I tots ells van ser víctimes dels mateixos adversaris. Car la finalitat que han perseguit i persegueixen el blaverisme i la dreta valenciana del Partit Popular, per molt que es disfressin de “valenciania”, és la mateixa que va perseguir el franquisme. Tota la seva acció -a més de la defensa dels seus privilegis- consisteix en podar les arrels i branques del país per no deixar-lo surar. I la seua potencialitat de mitjans -començant pels mediatics- els permet guanyar molta gent, a més d’aquells que es volen deixar enganyar.

En aquestes condicions, tot el que contribueixi a la dispersió de forces en l’ampli camp del progressisme i del valencianisme polític, tot el que no siga apropar tota l’esquerra al nacionalisme valencià en sentit ample i aquest a l’esquerra, és fer objectivament el joc dels adversaris del País Valencià i del progrés.

L’esquerra majoritària valenciana no pot deixar de contribuir a fer país, i si per voluntat pròpia es queda al marge, cal fer tot el possible per incorporar-la! L’interès general de país, l’interès de tots -hi comprés el seu- radica en que es desmarque amb claredat de l’Espanya centralista i uniformadora de la dreta espanyola i faci del seu federalisme proclamat, una realitat.

I mentre no haurem comprès això els uns i els altres, partits polítics, moviments nacionalistes i moviments socials, mentre no anem tots a una, mentre la ciutadania vegi els seus autèntics representants embarcats en batalletes estèrils per intentar disputar-se la molta o poca -per desgràcia- influència que puguen tindre, la dreta continuarà assolint els seus propòsits: ocupar el poder i “desvalencianitzar” inexorablement el país.

El barri marítim

Dijous, juny 11th, 2009

Fa temps havia pensat, probablement com tothom, que la rivalitat i la fòbia que es podia constatar en una part substancial de valencians contra els catalans tenia un caràcter tribal com sol passar generalment entre veïns. I en part, abans devia ser així. Petites enveges esportives, petites vanitats culturals, paisatgistes, arquitectòniques, etc. Tot plegat res de tràgic, al contrari, segons com, podia ser estimulant.

Però des del final del franquisme i des de la transició ençà, no podem desentendre´ns del caire que ha donat el blaverisme a les relacions entre les dues societats, la catalana i la valenciana. Hauria de quedar clar a la gran massa de valencians el que està en joc veritablement darrera aquesta violència blavera. I només així podríem escollir els valencians amb total llibertat el nostre camp sense ser víctimes de manipulacions fins al punt de que molts prenen posicions contràries als seus veritables sentiments valencianistes i a la seva manera de ser. Potser estiga pecant d´ingenu i algú em podria retreure que el qui no se´n assabenta és perquè no vol. Potser sí, però continue.

El que està en joc no és, com pretén aquesta gent, la salvaguarda del País Valencià, ells en diuen Comunidad, amenaçat de desaparició en la seva essència i existència per una Catalunya insaciable.

No, la veritat és molt diferent. Ells han fet un descobriment importantíssim que malauradament la majoria de valencians encara no han fet.

I és que la millor manera que té el País Valencià de ser culturalment i politica ell mateix -no “catalanitzat”, ni castellanitzat, sinó ell mateix– és mantenint relacions amb tothom i especialment amb el seu veí del nord. I és exclusivament per això, per què el País Valencià no puga tornar a ser ell mateix -cosa que no admeten- és pel que no dubten en arribar al ridícul (i a fer-nos-el fer) de dificultar al màxim les relacions, de posar portes al camp en ple segle XXI, a l´era d´Internet i de la televisió mundial, obstaculitzant la recepció de canals veïns. I el més greu, en alguns casos, a emparar-se impunement amb la violència!

Aquesta fòbia anticatalana inculta que suscita el blaverisme i en la que malauradament cauen massa valencians, no té per objectiu lliurar el País Valencià de l´inexistent “perill català”. Aquesta gent que d´azul en sap un rato llarg, l´única ambició que té per la seva Comunidad és que no deixe de ser un pilar de la concepció que tenen d’Espanya, i per tot horitzó, que siga sent el “barri marítim” de Madrid!

Si tot aquell valencià que diu sincerament estimar la seva terra i la seva llengua i que vol veure el seu país ocupar el lloc que li correspon en la economia globalitzada comprengués el que està veritablement en joc, que no és el perill de catalanització com diuen, sinó que el que persegueixen és impossibilitar la recuperació de la personalitat valenciana, el problema fa temps que estaria resolt.

I en aquesta tasca pedagògica l´esquerra majoritària valenciana té molt a dir i ha d´intervenir-hi; això sí, començant probablement per les seues pròpies files.

Les martingales dialèctiques de la dreta

Dimecres, juny 3rd, 2009

Els objectius de la dreta, tant en el camp econòmic com en el dels drets individuals i col·lectius, són restrictius per als interessos de la immensa majoria de la ciutadania i òbviament el PP sap que electoralment són negatius, contràriament als de l´esquerra. És per això que els seus trucs per tergiversar i ocultar els seus objectius reeals sempre han estat presents en el seu discurs. I és evident que la dreta juga amb el fet que la gent, en la seva vida quotidiana, té altres coses millors a fer que passar el temps a descobrir les seves martingales. I estem condemnats, com Sísif, a un etern recomençament.

Intentarem desmuntar aquestes martingales amb l´exemple -n´hi ha infinitat- d´unes declaracions del candidat del PP Jaime Mayor Oreja a les Eleccions Europees del dia 7.

Desprès d´un colp d´Estat militar que va acabar en Guerra Civil i desprès de quaranta anys d’una dictadura que ni el senyor Mayor Oreja ni els seus correligionaris encara avui no han condemnat, és de justícia i el deure de tot governant en democràcia restablir l´equilibri necessari recuperant el respecte a la forma de pensar i els drets del sector de la ciutadania que va ser vençuda de manera iniqua. I recórrer aquest camí és fa forçosament en sentit contrari; i la democràcia necessita més temps per desfer el camí anteriorment recorregut per un Cop d’Estat i un règim dictatorial de quatre dècades de durada. O no ha votat el PP, en nom de les personals conviccions de la seva gent -aquí i a Europa- en contra de pràcticament totes les lleis que ampliaven els drets -que no obligacions!- del conjunt de la ciutadania?

A la reparació de les injustícies de les víctimes del franquisme per exemple o al restabliment -que no imposició, insistim!- de drets individuals i col·lectius, Mayor Oreja -que tot el que estem dient ho sap tan bé com vostè i jo- oposa: “La Constitución, la idea de que no hay dos Españas enfrentadas, es nuestra principal aportación en el ámbito de derechos y libertades. Ustedes hacen el recorrido contrario.” Elemental, Mr. Watson! I vostès l´intent de mantenir el statu quo franquista en tots els àmbits des del primer dia de la transició.

Totes les llengües espanyoles, diferents del castellà, no és que foren maltractades, és que foren prohibides, i avui quan no hi ha un sol ciutadà indefens davant la llei, Mayor Oreja i els seus es despengen amb “Nos corresponde defender la libertad real: la de los comerciantes para que rotulen como quieran, la de educar a los hijos en la lengua que se quiera, la libertad de conciencia de farmacéuticos y médicos… La libertad es el principal valor.”

Jo no sé vostès, però davant d´aquestes actituds he esgotat tots els qualificatius i només em queda aquest bloc i el meu vot per intentar barrar el pas a tanta ignomíniosa hipocresia.

Perdonin, acabo d’adonar-me que no havia esgotat del tot els qualificatius, encara em quedava aquesta darrera expressió!

Política

Dijous, maig 28th, 2009

“Catalunya ha de superar amb bon peu el final d´època que ara vivim, provocat per tres esdeveniments:

1) la crisi econòmica descabdellada per la fallida del sistema financer,

2) l´evidència que el consum creixent de petroli i primeres matèries, no és una solució viable per a un món amb més de 6000 milions de persones amb dret a una vida digna, i

3) la constatació que l´impacte en el medi ambient del creixement econòmic anterior a la crisi, no és sostenible.”

Així comença Una societat emprenedora per superar la crisi, la tribuna coordinada per Àngel Pes que publica Catalunya Causa Comuna a Nou Cicle-l´HORA.

He conegut Àngel Pes fa molts anys, del temps d´Emprius Club d´Opinió, un grup que liderava el diputat socialista Romà Planas. E.C.O agrupava a les dècades dels 80 i 90 gent molt ben preparada, caracteritzada per una gran vocació de servei públic des dels llocs que ocupaven a la Universitat com Josep M. Bricall o a l´empresa privada. I tots des de posicions progressistes coincidien amb una idea clara del que havia de ser la política i principalment la política catalana i el lloc que devia ocupar Catalunya a Espanya i al món. Àngel Pes, autor de varis llibres, Catalunya a l´aldea global. Cap a un capitalisme transnacional (edicions Thassàlia), Necessitem governants (edicions Mina), és doctor en economia, professor titular en excedència de la Universitat de Barcelona i alt executiu d´una destacada entitat financera.

Per a la vella esquerra, “patró”, “empresari”, eren termes -sobretot el primer- que arrossegàvem del segle XIX i eren sinònim d´explotador. El nou terme d´emprenedor reflexa una altra realitat, ni tan sols la del segle XX, sinó la del XXI. I fa bé Pes en utilitzar-lo.

Molta gent solament percebem de la política els seus instruments, les seves manifestacions més visibles, els partits, els seus representants, les eleccions. Manifestacions no sempre edificants, amb els seus errors, les seves contradiccions, les seves febleses com en totes les activitats humanes. El fenomen curiós és que la societat està predisposada a perdonar aquestes desviacions a tothom menys als polítics. I fa bé; és l´actitud exigent que cal tenir amb aquells que es reclamen i parlen en nom de principis i de la veritat, veritat relativa com la política, o “absoluta” amb la religió. I aquí el tòpic és dir que “tots els polítics són iguals”. Potser si, però una cosa és evident, els conservadors que s´omplen la boca de principis morals i religiosos són implacables amb l´adversari i permissius amb els seus, mentre la gent progressista no perdona un mancament als principis ètics; i més que a ningú als seus. Una realitat a meditar.

Si volem entendre una mica el que passa al nostre voltant, hem de fer un mínim esforç d´informació i intentar esbrinar què està en joc, detectar en els discursos la demagògia, saber triar el gra de la palla. I els treballs d´Àngel Pes ens hi ajuden i us invito, sobretot a la joventut, a entrar en aquest text que recull Catalunya Causa Comuna. Hi trobareu idees com les que reproduïm a continuació:”- “¦construir una societat emprenedora en l´àmbit econòmic i social, recolzada en una administració pública eficaç i eficient. – “¦El futur el construïm, i la intenció amb què s´actua li dóna forma. Per això treballar per una societat emprenedora, és a dir, compromesa amb la llibertat i la igualtat d´oportunitats, enllaça amb la nostra tradició progressista i respon als reptes del nostre temps – “¦Mesures polítiques que potenciïn la capacitat de crear empreses noves. El teixit empresarial sortirà profundament canviat de la crisi o sigui que la creació de llocs de treball dependrà en bona part del naixement de noves empreses. – “¦ incentivar les relacions universitat-empresa. Entre els factors que contribueixen a la creació d´empreses, sobretot les que empren les noves tecnologies, destaca la implicació de les universitats. – “¦Una societat cohesionada dóna oportunitats per desenvolupar-se als ciutadans que la composen, perquè és capaç de bastir una política efectiva per evitar l´exclusió social. – “¦Els desafiaments econòmics, socials i mediambientals del nostre temps fan la innovació més necessària que mai per trobar les estratègies per superar-los. Hem d´aprendre a facilitar el treball dels innovadors, sobretot dels emprenedors socials. Per exemple la filantropia o la responsabilitat social corporativa s´han d´orientar cap a una estratègia d´inversió social, mantenint els criteris d´eficiència i recuperació de la inversió que fonamenten l´activitat empresarial. – “¦avui dia les societats desenvolupades, com ara la catalana, volen limitar l´impacte de l´acció humana en el medi ambient, una exigència incompatible amb el creixement del PIB a qualsevol preu. – “¦ l´economia espanyola pot prosperar respectant les exigències d´un creixement sostenible, si aposta amb decisió per les tecnologies de la informació i de les comunicacions, (TIC), i pel desenvolupament de les energies netes; activitats en què la posició actual és prometedora. – “¦La producció d´energia neta pot esdevenir l´altre pilar del creixement sostenible, i al mateix temps contribuir a pal·liar tres debilitats cròniques de l´economia espanyola: la dependència energètica, l´escassa innovació i la dificultat en crear llocs de treball de qualitat. – “¦Entre els factors que contribueixen al desenvolupament de les persones es fa present cada vegada amb més força la qualitat de les institucions que regulen la societat.”

Alguns hi poden trobar en aquestes directrius alguna similitud puntual amb el discurs liberal a l´hora de generar riquesa, però la imbricació públic/privat que es defensa, la demanda de més Estat racionalitzat i la insistència amb conceptes com cohesió social, exclusió social, preservació del medi ambient, no deixen cap dubte sobre la visó progressista d´Àngel Pes, que considera que “des de l´Estat s´han de garantir uns drets assolits històricament per les revolucions liberals i les lluites obreres”. La seva prioritat i el seu objectiu és posar una economia pròspera al servei de la societat, just el contrari del que sempre ha pretès la dreta -la carca, la moderna o la postmoderna- que és de sotmetre la societat als seus interessos més exclusius i immediats.

I aquest és el veritable repte que la humanitat sempre ha tingut plantejat. I la política no és altra cosa. La resta, són diversions per distreure el personal. I esbrinar les polítiques que van en un sentit o amb un altre, depèn molt de l’interès (amb les dues accepcions del terme) que hi posa cadascú.

Una Europa per la sortida de la crisis

Dimecres, maig 27th, 2009

Escriu Raimon Obiols al seu article, Barcelona, Brussel·les del sud sobre les eleccions europees: “En molt bona mesura, els resultats d´aquesta elecció determinaran el tipus de sortida que Europa adopti davant la seva doble crisi: l´econòmica i la institucional.”

Això ho sap tot aquell que segueixi mínimament els esdeveniments i la situació mundial que travessem. Malauradament, per ara, no sembla que sigui la majoria.

Aquí algunes formacions polítiques van a aquestes eleccions defensant uns interessos desfasats. Legítims però desfasats. Com diria aquell: “Ara no toca”. Altres, amb el seu afany d’arribar a la Moncloa, les consideren com unes primàries per governar l’Estat, eleccions que tindran lloc d´aquí dos anys! I el que es va a jugar en aquestes eleccions és el funcionament d´Europa i si la sortida de la crisis mundial es farà amb un Parlament europeu dominat -com l´actual- per la ideologia causant de la crisis, o per una ideologia progressista, millor situada per prendre les decisions a nivell mundial que evitin el retorn de pràctiques financeres desastroses. Les properes eleccions només poden ser en clau europea i més que mai -donades les circumstàncies- en clau social.

És molt significatiu el que afirmen els diferents candidats. Maria Badia, del PSC, en nom dels socialistes proclama: “No podem permetre que els qui ens van portar a la crisi continuïn manant”. O ICV que posa als seus cartells: “Crisis de dretes. Solucions d´esquerra”. El candidat d’ERC, per la seva part, ha anunciat que impulsarà “una Directiva europea sobre Energies Renovables”.

En el darrer debat sobre el estado de la nación, Mariano Rajoy demanà a crits la necessitat d´una reforma laboral i el cap del govern l´emplaçà a explicar en què havia de consistir aquesta tan necessària reforma. Doncs bé, tot i que ens la podem imaginar venint de qui ve, encara n’estem esperant l´explicació.

En aquestes circumstàncies, no és gens d´estranyar que el partit conservador i la dreta hagin coincidit còmicament -el ridícul no mata!- en la seva campanya a les properes eleccions al Parlament europeu. Convergència i Unió ha posat als seus cartells el simple i enigmàtic adverbi, ARA; i el Partit Popular un no més explícit AHORA! És cert, en aquest cas, que acompanyat de SOLUCIONES.

O sigui que la dreta ho vol tot: un temps per buidar la caixa i un temps per definir les claus del cofre nou!

Publicat a L’HORA. 24/05/09