D'un temps, d'un pais

Gregorio Peces Barba(ponent del  Constitucional: “Catalunya és una nació per drets culturals i lingüístics. No és una nació sobirana però és una nació.

Antoni CastelllsConseller d’Economia: “Hi ha la necessitat que tots els partits catalans -també el PSC- tinguin “veu pròpia” al Congrès dels Diputats”.

El País del 2 /3/2010 publica  un article de Josep Ramoneda sobre la immigració :Vivir juntos, que us invitem a llegir i del qual reproduim ací mateix uns paragrafs significatius:

…”los inmigrantes piden reconocimiento, que es el punto de partida mínimo para poder hablar de convivencia. Por eso son tan nefastas expresiones como “En Cataluña no cabemos todos”, que vuelven cada vez que se acercan unas elecciones. Una palabra inclusiva -todos, los que estamos aquí- se convierte en exclusiva -algunos sobran. ¿Quiénes sobran? Aquellos a los que se niega el reconocimiento.

La principal tarea de las sociedades actuales es el aprendizaje de vivir juntos gente diferente. Es una saludable necesidad. Necesidad, porque las sociedades homogéneas, que hemos creído que eran las nuestras, contra toda evidencia, ya no regresarán nunca más, ni siquiera como apariencia. Por tanto, hay que aprender vivir en contextos más complejos, en los que, por lo menos, durante el periodo de aprendizaje, se tendrá que negociar permanentemente para defender los espacios de convivencia. Saludable, porque vamos a descubrir que las diferencias son menos grandes de lo que parece, sobre todo si somos capaces de buscar acuerdos en defendernos conjuntamente del mal -utilizando el mecanismo más eficiente contra el abuso de poder, la democracia- en vez de empeñarnos en pelear por el bien. Para ello, lo primero es detectar, conjuntamente, los problemas que nos perjudican a todos. Ésta me parece que es la vía escogida por la alcaldesa de Salt, Iolanda Pineda. Hay dos tipos de políticos: los que dicen lo que tienen que decir y los que dicen lo que creen que la gente quiere oír. Por desgracia, a menudo, ganan éstos porque en política la única evaluación que cuenta son los resultados electorales. Pero, a la larga, se acaba sabiendo quién habló con responsabilidad y quién se corrompió a sí mismo diciendo no lo que creía que tenía que decir, sino lo que pensaba que la gente quería oír.

En el siglo XVI, precisamente coincidiendo en el tiempo con la primera ilustración europea, la de Maquiavelo, Montaigne y La Boètie, para el emperador mogol Akbar de la India, como explica Amartya Sen, “la búsqueda de la razón (en lugar de lo que él llamaba “la tierra fangosa de la tradición”) era el camino para afrontar los problemas de conducta y los retos de construir una sociedad justa”. Hay que empezar a entender que Occidente no tiene el monopolio de la modernidad. Y acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen el mismo reconocimiento.

Salt es un verdadero laboratorio para el aprendizaje de vivir juntos, un pequeño contenedor de todos los problemas del mundo. La alcaldesa de Salt busca que la gente hable. Por ahí se empieza. Por supuesto, al hablar se han producido diferencias y polémicas entre y dentro de los diversos colectivos. El próximo paso es que los jóvenes recién llegados vayan descubriendo que tienen más en común con la gente de su edad que lleva tiempo aquí, que con algunos de sus mayores. Y que se vayan trenzando las relaciones que hacen a una sociedad fuerte: las que no se guían por criterios étnicos o identitarios simples (religión, origen, etc.), sino por las libres opciones personales. Es éste un proceso largo, dificultado obviamente por las circunstancias económicas, en que muchos de los protagonistas se ven el trance del paro. Por eso, es bueno que se vaya construyendo acuerdos con objetivos comunes: por ejemplo, que la delincuencia es un problema para todos, los nuevos y los viejos, como han proclamado estos días algunas asociaciones de inmigrantes. Pero, para ello, es necesaria la reciprocidad: que estemos todos de acuerdo en que la discriminación y el racismo son inaceptables, y que una persona no puede ser interpelada reiteradamente si los únicos indicios que hay contra ella es que es joven y de otro color o de otras facciones. Es un trabajo más laborioso. Pero hay que saber que no todo se resuelve aumentando el número de policías o modificando por enésima vez el código penal, que va camino de convertir a España en el país con la legislación más dura de Occidente. La convivencia no mejora fomentando el odio -señalando la maldad intrínseca de los ilegales- sino comprometiendo a todos, a través del reconocimiento, en las soluciones. Es decir, hablando de problemas sociales, que conciernen a todos, y no de problemas de inmigración que es el modo de señalar de entrada a los culpables, los que sobran, para el que dice que no cabemos todos.”

COMENÇAR LA CASApPER LA TEULADA

els resultatats de la tercera tanda de consultes sobre la independència no ha assolit els resultats (21% de participació) que els seus promotors esperaven. Davant aquest resultat,el diputat de CiU-per cert  molt discreta aquest cop-, Ramon Tremosa s’ha despenjat amb dues frases  que el menys que es pot dir és que són poc encertades. DiiuTremosa:

1. “Com més integracició econòmica, més desintegració política”. l’obssessió sobre Espanya no permet a aquesta gent veure  que per Europa seria just el contrari del que afirma.”

2. “La independència és la teulada d’un edifici. És un objectiu a llarg termini”.

Home, a bona hora que es reconegui!. No seria més racional començar l’edificipels fonaments i no per la teulada? Per exemple. obtenir el poble catalàconstitucionalment el dret  a decidir, i no entretenint el personal amb simulacres de referendums que sols generen fustra ció?

Però potser que d’això es tracti, d’avant la manca d’un altre discurs, entretenir el personal.

En el molt oportú editorial de L’HORA-Nou Cicle, podem llegir: “Necessitem dels partits la màxima contundència en la lluita contra la corrupció. Que facin política i no electoralisme. Que obrin, facin transparents i revitalitzin les seves organitzacions.”

Desenvolupem el tema aplicant la teoria a un cas pràctic.

La corrupció és un fenomen transversal. Tots ho sabem i carregar les tintes sobre els altres com ho intenten fer sistemàticament i de manera mimètica CiU i el PP és simplement ridícul. Però no m’interessen els altres, m’interessen els “meus”, m’interessa l’esquerra i en el cas actual, el PSC i l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, sigui o no culpable.

Les esquerres sempre han tingut un complex envers els cadells de famílies ben estants i inclús de l’antic règim, que no sabria qualificar. Sembla que quedin meravellades i que no se’n avinguin de poder comptar a les seves files representants de tan il·lustres descendències. Compte! No estic vetant ningú i són immensament més els “trànsfugues de classe” dignes que els indesitjables. Aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que no es tracta de canviar solament de “dintre”; al meu entendre l’adhesió, per ser sincera, s’ha de produir també a “fora”. M’explico: no és suficient declarar-se d’esquerres  i guardar, sobretot exercint un càrrec públic, totes les formes de vida de la dreta més clàssica amb el gust pel luxe inclòs. I quan això passa és un senyal que hauria d’alertar una organització d’esquerres. I en lloc de posar a prova el nou adherent fent-lo militar a la base, succeeix tot el contrari, el fan pujar com l’escuma.

Entenent-nos; no és que el senyor Muñoz no pugui viure a Pedralbes, és que si viu a Pedralbes, no pot ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Tan difícil és entendre això? Que li agradés passar pel camp de golf abans d’incorporar-se a “l’oficina” no és que sigui molt recomanable per un polític d’esquerres però pitjors coses s’han vist. Que baixi però al treball amb el seu cotxe particular de gran luxe, i el deixi a les portes de la ciutat de la qual és alcalde i on el va a buscar un cotxe municipal perquè no s’atreveix a arribar amb el seu fins al despatx, sembla de guió de comèdia del temps del franquisme.

I no em val l’argument de que aquestes figures treuen majories absolutes. Aquests personatges, com sumen els vots dels seus semblants, per poc que n’arrastrin una part del partit que els presenta, ja surten els comptes. L’ex alcalde de Sabadell Antoni Farrés devia beneficiar-se del mateix fenomen, però Antoni Farrés és tot un altre cas, és l’oposat del que ens ocupa, era autènticament d’esquerres, com hem definit, per “dins” i per “fora”.

Està arribant el temps en que s’esgoten les paraules. Falten gestos per no dir actes. A quan les llistes obertes? Estic convençut que un Bartomeu Muñoz, de no presentar-lo un partit -i sense saber el que avui sabem- pocs vots del seu actual partit recolliria. És a dir que les sigles dels partits, indispensables a la sortida del franquisme  i sempre necessàries, poden arribar a distorsionar avui en dia, la representació popular i a desenganyar l’electorat; i això és a la llarga negatiu per la democràcia encara que les organitzacions, momentàniament, en treguin un aparent benefici.