D'un temps, d'un pais

No sé si ser gran és un defecte o un privilegi però em ve de gust contar una anècdota dels temps en que era estudiant, una anècdota que denota un esperit diferent al de l´actitud bel·ligerant de la jerarquia eclesiàstica espanyola de sempre.

Per allà l´any 1958, a la residència universitària de Bouffémont prop de París, en plena guerra d´Argèlia, en oposició al grup d´extrema dreta existia una al·liança amistosa entre l´esquerra i el mossèn de la residència que venia a les xerrades que organitzàvem el grup d´esquerres mentre nosaltres assistíem a les seves. A més, com a la residència no hi havia capella i la missa s´havia de celebrar a la sala d´actes, i com el mossèn es trobava prou sol, cada diumenge al matí -no, no li fèiem d´escolanets!- l´ajudàvem a preparar l´altar, “plantar el decorat” com en dèiem nosaltres amistosament. Els d´esquerra ajudàvem el pobre mossèn a ordenar les cadires i a muntar l´altar (una gran taula rectangular ornada d´una creu de fusta desmuntable) mentre que l´extrema dreta assistia a la missa!

És probablement el preu a pagar: una Església pobra i unes relacions entranyables amb el “poble”.

Molt aviat, havia hagut d´entendre què feien els pares a França, i jo amb ells. I òbviament, em vaig trobar amb la Guerra Civil i vaig topar amb”¦ l´Església, com era inevitable. Quan les reunions del mossèn no resultaven prou animades jo li plantejava el paper de l´Església catòlica espanyola en la nostra guerra.

Aquestes intervencions tenien un doble avantatge; el mossèn estava satisfet perquè animaven les seves xerrades i li donaven peu a definir què era i que no havia de ser, segons ell, el cristianisme; i a mi em permetien obtenir, d´una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l´actitud de l´Església espanyola, abans, durant i després de la guerra civil.

Al final del franquisme, el cardenal Tarancón va voler redimir l´Església espanyola dels seus pecats i facilitar la transició. Avui però, sembla que tornem a les andanades i es constata una novetat important: “el canvi d´actitud (de l´Església) respecte a l´Estat aconfessional”. No ho dic jo, ho diu Alberto Oliart, ex ministre d´Adolfo Suarez i Leopoldo Calvo Sotelo en un excel·lent article a El País, Los objetivos de la transición:

“Tres apartados de la nota de la Comisión Ejecutiva de la Conferencia Episcopal del pasado diciembre -el consejo sobre el voto de los católicos, su juicio sobre la unidad de España y el juicio sobre el terrorismo- son de carácter político. Como lo son las declaraciones de algunos cardenales y obispos. Tienen constitucionalmente derecho a hacerlo, como cualquier otro agente político o ciudadano. Pero deben admitir que, al hacerlo, pueden recibir las mismas críticas y descalificaciones que los demás sujetos políticos o ciudadanos, sin que eso suponga un ataque a la Iglesia. Y también que la opinión política pública de un obispo o cardenal tiene el mismo valor que la de cualquier ciudadano. La nuestra es una democracia constitucional de ciudadanos libres e iguales. A mi juicio, ciertas expresiones de condena frente al desarrollo de leyes aprobadas por mayoría en las Cortes debieran ser más medidas (“¦) porque dada la categoría eclesial de los que emiten esas opiniones, pueden dificultar o dañar la necesaria convivencia y el consenso político básico de la democracia constitucional.

La situació en la que es debat en aquests moments el Partit Popular, lluitant alguns, per conservar la línia i la sintonia del seu partit amb l´actitud més radical dels bisbes, fa que aquest toc d´atenció per part d´un home de centre com Oliart, sigui del tot oportú.

Per allà als anys 20 del segle passat, a Álamo, dues germanes mestres regalaren a l´Ajuntament el terreny per edificar unes escoles més tard convertides en una magnífica biblioteca.

Avui és al revés, la Comunidad de Madrid ha decidit privatitzar un col·legi públic que va costar de construir 200 milions i que, explica Almudena Grandes a El País, ha posat a la venda en unes condicions per a que alguns facin un excel·lent negoci.

Almudena estableix un paral·lelisme entre la situació d´avui en que la Comunidad d´Esperanza Aguirre entrega aquests 200 milions d´euros de diner públic, és a dir un diner de tots, i la compara amb aquell país que va “experimentar un impulso tan formidable de fe en el progreso, que edificó colegios públicos con donaciones privadas”.

I ens invita a treure´n les nostres pròpies conclusions.

I unes altres conclusions són les que podem també treure de la brutal reacció clerical a un cercavila a Toledo de la companyia Moravia basat en la dansa de la mort del segle XV, i de la imposició dies més tard del Corpus Christi envaint els carrers de Toledo que va recórrer el cardenal Cañizares en processó.

Ells poden creure i pretenen impedir que d’altres puguin no creure. I a més, probablement avantçant-se a l’anunci d’una possible reforma de la llei de Llibertat Religiosa de 1980, tenen la irresponsabilitat de fer crides com aquestes:

“Necesitamos libertad religiosa. Son muchos insultos, los agravios y las ofensas que está recibiendo la Iglesia, y ante la pasividad de tantos no puede continuar esta situación”.

Si els seus seguidors fan cas a la crida i abandonen la “pasividad” a la que al·ludeix monsenyor Cañizares o segueixen a Rouco Varela que de moment declara “la muerte de Diós” a l´espera d´alguna més per compensar, haurem de ser tots els altres els que ens haurem d´armar de paciència i “resar” per tots plegats.

Felipe González i Juan Luís Cebrián, junt amb destacats dirigents polítics i intel·lectuals latinoamericans fa uns dies van debatre en el marc d´un congrés organitzat en memòria de Jesús de Polanco pel Departament d´Estudis Hiapànics de la Universitat de Brown de la qual Polanco era doctor honoris causa.

I el que m´ha sorprès és constatar en la ressenya que en feia El País que el posicionament de l´empresari i periodista, conseller delegat del Grupo Prisa apareix curiosament més d´esquerres que el de l´expresident del govern socialista. El que significaria que, per bé o per mal, el passatge pel poder no deixa indemne a ningú.

A la bateria de preguntes de Cebrian:

“¿No te parece que es un cinismo que se critique la conexión entre religión y política en el mundo islámico, cuando en España, por ejemplo, los próximos ministros van a jurar su cargo con un crucifijo al lado? ¿Te parece racional que la escuela pública enseñe religión? ¿Se tiene ahora que enseñar religión islámica además de la católica? ¿No sería más racional que no se enseñara ninguna?”

La resposta de González és sorprenent:

“El culto a la razón de Juan Luis Cebrián és superior al mio. Lo admito. Creo que és más racional, pero que no es incompatible con la definición laica de la enseñanza”.

Tanmateix van coincidir en que el Govern hauria de denunciar els acords amb la Santa Seu dels quals González pensa que són preconstitucionals: “A mí no me estorbaron porque nadie me pidió que violentara la Constitución en nombre de esos acuerdos. Pero eso ha cambiado drasticamente en los últimos cuatro años” referint-sa a la posició de l´Església.

Els dos van convenir que el problema sobre la relació entre la religió i la política no és actualment exclusivament espanyol i que és un assumpte que està al cor del conflicte internacional desencadenat pels atacs de l´11 setembre de 2001.

González desviant més la mirada sembla cap al món islàmic opina que “La religión introduce en la política el factor del valor absoluto. Con eso se puede tener incluso la legitimidad de matarte para salvar tu alma, para sacarte de tu error”. I Cebrián, més directe, centrant-se amb la situació de la religió en els nostres països que tenim més aprop es va referir a Sarkosy que “está poniendo en duda que la laicidad sea uno de los pilares del régimen moderno” i va opinar que la religió és un dels signes d´identitat, com l´ètnia o la raça que es presenten avui perillosament com alternativa o en contra dels valors de la Il·lustració. “En nombre de esa identidad se establece la objeción de conciencia frente a leyes votadas en un Parlamento democrático” remata l´acadèmic y periodista Cebrián referint-se a la Llei de l’educació per la ciutadanía.