D'un temps, d'un pais

Anuncia la premsa que el Govern espanyol, desprès de llargues conversacions amb la Unió Europea (UE) ha obtingut l’acord de que els ciutadans podran utilitzar el català, el basc i el gallec quan es dirigeixin per escrit al Tribunal de Justícia de la UE. El conveni és similar al que ja s’aplica a la Comissió Europea, el Consell de ministres de la UE, el Parlament Europeu i el Comitè de les Regions. Ã’bviament, els representants catalans, a l’excepció dels del PP i amb els diputats i diputades socialistes al seu front, estan darrere d’aquestes decisions.

Està previst que el Govern Central torni a intentar que els eurodiputats puguin utilitzar el català també durant els debats de l’Eurocambra, proposta que va ser rebutjada una primera vegada.

He de confessar que aquest tipus de notícies, abans em produïen una sensació estranya i crec haver-ho escrit. Com som capaços de reclamar drets a Europa que no tenim a l’Estat Espanyol? Ho comparava a reclamar -tot i estant-hi d’acord- l’extradició del dictador Pinochet quan teníem els morts a les cunetes i el territori infectat de vestigis franquistes.

Hi han dues maneres de fer política, la orientada a gesticular i intentar pescar vots i la que construeix pedra a pedra. En el cas que ens ocupa, interpreto que tan sols plantejar el tema aquí, tal com està el pati, seria fer-li un gran favor al PP de “l’Espanya profunda”. Mentre que resoldre el tema utilitzant el forum desapasionat d’Estrasburg no és una mala solució.

D’aquesta manera l’opinió pública espanyola s’adonarà de que la normalitat lingüística és el pluralisme que accepta Europa i l’anòmala les fòbies que es tenen aquí. Així s’haurà guanyat la partida sense necessitat de lliurar batalles incertes.

Potser que siguin els anys, però cada cop més -no sempre!- m’agrada aquesta manera de fer política.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA 29/04/2009

Sota el titular un poc diferent d’Europa no es de izquierdas, José Ignacio Torreblanca, un professor d’Universitat publica un article a El País on ens assabentem que una companyia marítima finlandesa ha creat una filial a Estònia, hi ha matriculat un dels seus transbordadors, ha enviat a l’atur els seus empleats finlandesos i contractat a estonians amb salaris més baixos.

La reacció dels empleats de l’empresa no s’ha fet esperar: han denunciat el cas a la Federació Internacional de Sindicats i han fet vaga per obligar l’empresa a introduir en el conveni col·lectiu el manteniment dels sous encara que contracti a treballadors estonians. L’empresa, per la seva part, s’ha adreçat al Tribunal de Justícia Europeu a Luxemburg que ha dictaminat -segons les lleis actuals- que “les mesures de pressió de la federació de sindicats i la vaga és una coacció a la llibertat d’establiment”(!)

És evident que aquest cas no és un cas isolat i que si les lleis ho permeten les empreses aplicaran aquestes pràctiques sempre que els sigui possible, i Europa haurà contribuït a orientar la globalització en el sentit més conservador. I això és així per dues raons:

– perquè estructuralment Europa té un evident biaix liberal

– i circumstancialment perquè la majoria actual està en mans de partits liberals i conservadors.

I, ens diu J.I. Torreblanca, “les polítiques alliberadores del mercat avancen sense entrebancs pel sistema de majories qualificades mentre que les polítiques correctores de mercat o de caràcter redistributiu han estat excloses explícitament de la construcció europea o han anat al pas de tortuga marcat per la regla de la unanimitat”. I la única manera de canviar aquesta situació està en la capacitat d’Europa d’elaborar lleis, “lleis que primin sobre el dret nacional i d’efecte directe sense necessitat de ser traslladades a l’àmbit nacional, lleis que puguin protegir als treballadors, als consumidors, als ciutadans o al medi ambient”.

Car hem de saber que actualment, i més encara si s’aprova el Tractat de Lisboa, el Parlament Europeu tindrà l’última paraula -per sobre la Comissió o els Estats membres- en la legislació que afectarà amb profunditat les vides dels ciutadans. A partir d’aquí, no cal ser molt savi per deduir la importància del Parlament Europeu i de les properes eleccions europees.

Els resultats no aturaran la marxa ineludible cap a una societat globalitzada. La globalització es produirà de totes formes, anant a votar, sense anar a votar, amb Europa o sense Europa.

Ara bé, poques possibilitats tindrà la globalització de prendre un camí més favorable al món del treball i no del capital, sense comptar la comunitat mundial amb una Europa forta i majories progressistes.

I és per això que el Parlament Europeu i les properes eleccions són tan importants; i l’opció més lògica pels interessos de la immensa majoria radica en anar a votar per barrar el pas als partits conservadors, aportant el seu vot a les formacions progressistes.

Transcric i faig meu el final de la carta d’una lectora, Ma. Elena Muñoz, a El País: “Si creiem en el progrés i en l’assoliment de metes socials, tenim el deure de votar el 7 de juny. Que ningú sumi a causa de la nostra abstenció”.

Una cosa és el que els altres saben o pensen que has errat i una altra cosa que ho confesses.

Se sabia que Artur Mas va pactar a la baixa l´Estatut amb Rodríguez Zapatero contra la promesa de respectar mútuament a les eleccions “les forces guanyadores per liderar Espanya o Catalunya”. Això tan increïble, fa uns dies ho va reconèixer el mateix Felip Puig. I ho ho va fer probablement creient desgastar Zapatero acusant-lo de no tenir paraula o de no tenir lideratge per imposar-la; a triar.

Amb “nacionalistes” com Mas i Puig no és d´estranyar que Catalunya estigui on està. Anem a veure; pactar la Generalitat amb el president del Govern espanyol i Primer secretari del PSOE contra la rebaixa de l´Estatut es mereix, com a mínim, tres observacions:

Primer: Significa que el nacionalista Artur Mas no té escrúpols al considerar que la Generalitat ben bé val un Estatut retallat com per a Henri IV “París bé valia una missa”, frase que se li atribueix al convertir-se al catolicisme per poder accedir al tron de França.

Segon: Significa també que els líders convergents han acabat per creure´s el seu propi eslògan electoralista de que el PSOE i el PSC són una mateixa cosa.

I tercer: En el pitjor dels casos per Catalunya -i el millor per CiU si això fos realitat- no pensar que el lider del PSOE podia jugar amb dues cartes -si li convenia, deia que s´havia imposat al PSC i si no li interessava declarava que el PSC és un altre partit- denota fins on arriba la capacitat estratègica dels que pretenen encarnar els destins de Catalunya!