D'un temps, d'un pais

No, no és la foto del casament de la filla de José Maria Aznar a El Escorial; és el de la filla de Felix Millet al Palau de la Música, el 22 de setembre del 2000!

Cada matí, el primer treball que faig és llegir-me la premsa. No recordo haver vist aquesta foto. En tot cas, si en el seu moment es va parlar del banquet del casament es va fer sense escandalitzar-se’n i amb una discreció sorprenent. I si és així, on estaven aquells periodistes superbiosos, paladins de la seva independència i defensors de la deontologia professional que tractaven bé el govern de Jordi Pujol a TV3 i continuen tractant bé… l’oposició d’Artur Mas? A cas una ocupació del Palau, a més d’indeguda “‘hortera”, no era “notícia”? Què feien?

Segurament tapar-se el nas -els més delicats- i mirant cap un altre costat tots; vellant pel seu estatus com molta més gent de la “bona” societat.

Cada dia que passa ens assabentem d’una indecència més de l’il·lustre Fèlix Millet. El fet, no més important monetàriament parlant però sí el més significatiu èticament, és el de la subscripció popular que aquest individuo organitzà per la restauració de l’orgue del Palau. En aquest cas ha estat capaç d’embutxacar-se 126.000 euros de les aportacions de 50 euros, una xifra probablement important per alguns dels amants de la musica que hi van contribuir.

Poc a poc es descobreix que el que passava al Palau era un secret de Polichinella. Segons els diaris, una veterana especialista musical va afirmar: “No vaig participar mai en res del Palau perquè tothom sabia que (Millet) era un corrupte”; i un destacat expert diu: “Tothom sabia com actuava Millet des de feia anys, fins i tot els polítics. Si ningú va parlar és perquè estava protegit per molta gent.”

I aquest és el tema; aquestes coses poden passar més o menys en determinats contexts. I en aquest cas el context vé de lluny. És obvi que el pecat dels pares no el poden pagar els fills; ni al revés, el dels pares els fills. Però no em puc resistir a reproduir una carta del malaguanyat Romà Planas responent, com a secretari dels Jocs Florals de l’exili celebrats a París el 1965, a Miquel Guinart, delegat del patronat dels Jocs a França. Guinart li havia fet part de la inquietud manifestada per “significats catalans” a propòsit dels premis de temàtica nacionalista patrocinats i finançats per Jordi Arquer, antic militant del P.O.U.M. Planas li va exposar sense embuts el fons del seu pensament:

“Ja pensava que els premis Arquer devien fer tremolar tot els tèrbols traficants de la terra catalana. M’ho confirmeu. Quina mala consciència tenen tots plegats… Això de “significats” ho deuen ésser per llur domesticitat davant el diner. I avui, naturalment el diner el tenen els excombatents de Burgos: l’Opus Dei –m’he equivocat- volia apuntar “l’Omnium Cultural” dels Millets i demés oficials de Franco.

M’agrada ésser franc: poc m’importa que s’esvaeixin els recels de certa gent contra el jurat d’enguany. Si haguéssim, com diuen, estat confabulats amb Jordi Arquer, també us ho diria francament. Car sapigueu que, personalment, de la gent que els premis Jordi Arquer feien tremolar, val més i prefereixo ésser criticat que elogiat. També ho prefereixo per part dels falsos nacionalistes catalans que per raons partidistes sabotegen uns Jocs Florals.

És aquesta actitud nostra la que provocà l’èxit de la Festa. El poble, exiliat o no, mai no s’equivoca en conjunt. Per primera vegada, el poble català exiliat es desplaçà per uns Jocs Florals car no hi trobà els habituals “significats catalans” i demés “personalitats” inoperants que no li mereixen la més mínima confiança, ans el contrari: tots plegats representen pel món obrer català l’adversari de classe.

Res més sobre aquest tema. Si calia, crec haver-vos aclarit quin és el meu pensament sobre els que un dia lluitaren contra la Cultura Catalana i llurs lacais, de París i de Barcelona, sense oblidar els d’Anglaterra que també s’han mostrat, gràcies siguin donades a aquests Jocs Florals… Les caretes van caient… (…)

També vull esmentar a part, la presència a la Sorbona de Josep Rovira. Disminuït físicament, Josep Rovira, un dels pocs homes valents de Catalunya, s’arrastrà més que no vingué a la Sorbona i allí el vaig veure plorar.

És la lliçó d’aquests Jocs Florals que dedico a tots els falsos nacionalistes que ens boicotejaren…”

La corrupció és un fenomen transversal. El fet que poden haver individus indesitjables a tot arreu però, no treu que existeixen dos mons: un que se’n avergonyeix, combat i denúncia els indesitjables, i un món –el seu motiu tindrà- que els admira secretament, els encobreix, els empara i els excusa.

El Concert Paz sin Fronteras a Cuba on ha participat un grup de cantants, el colombià Juanes, promotor del concert i els espanyols Miguel Bosé, Luis Eduardo Aute i Victor Manuel, entre d’altres, és, no cal dir-ho, una excel·lent notícia. Corren, com diuen els diaris, vents d’obertura; i això sempre és bo.

I l’obertura va en els dos sentits. Cantants cubans, Pablo Milanés i Zenaida Romeu han obtingut permís del Departament d’Estat per actuar als Estats Units. No podem més que felicitar-nos perquè els intercanvis comportaran sense cap dubte, efectes positius en tots els ordres per la població de l’illa.

Ara bé, malgrat tots els guanys indispensables que comportarà la nova situació, em permeto formular una pregunta, no sé si políticament correcta a aquestes alçades. Passarà a Cuba el que va passar a l’extingida Unió Soviètica? En lloc de conservar els actius de l’antic règim (sanitat i educació garantides, una relativa igualtat -dintre de la penúria, és cert- etc…), i guanyar en democràcia, van llençar -com se sol dir- el nadó amb l’aigua bruta del bany. Amb més rapidesa que canta un gall sorgiren clans d’acaparadors i mafiosos als límits o sobrepassant la legalitat, tal com permet el capitalisme en nom de la llibertat. En poc de temps les disparitats s’accentuaren fins a límits inadmissibles: fortunes immenses per una banda i grups socials desvalguts per una altra. S’ emportarà l’adquirit el vendaval de llibertat també a Cuba?

Quina és la solució? Confesso que no en veig gaires; col·lectivament, solament poder elevar barreres de contenció als abusos del capitalisme; és el rol assignat a les esquerres. A títol individual, potser intentar salvar la pròpia ànima i com fa la religió, predicar.

Això sí, a ser possible, amb l’exemple!

Més enllà de les opinions que es puguin tenir sobre el futur de Catalunya (autonòmica, federada o separada d’Espanya) la consulta d’Arenys de Munt evidencia que la batalla plantejada és la que enfronta els partidaris impertèrrits -sincers o no- de la Constitució i els que pensen que una consulta popular –incloent-hi el dret a l’autodeterminació- mai s’hauria de poder prohibir en un sistema democràtic.

I si la Constitució s’oposa a una consulta, s’ha de canviar la Constitució! I la resta és -per part de tots, tant a Espanya com a Catalunya!- anar trampejant el temporal o jugar amb foc. La posició del PP en defensa de la España Una ja la coneixem. El PSOE hauria d’anar-s’ho pensant.

La possibilitat actual d’una Comunitat “d’autodeterminar-se” a través d’una consulta a nivell de l’Estat fa temps que no val -per no dir que mai ha valgut. Mai un tot permetrà la separació d’una part. Al moment de la redacció de la Constitució va ser la trampa, un gol en pròpia porta compensat –en part- per la inclusió de la definició “regions o nacionalitats” que deixaven una porta entreoberta. Una modificació respectuosa amb la Constitució i l’esperit democràtic, pels temps que vivim, hauria de permetre a aquelles comunitats que es consideren i es defineixen com a “nacions” als seus estatuts –no ho oblidem, ratificats per les Corts- la possibilitat d’expressar-se sobre el seu futur amb tota normalitat democràtica. Aquest hauria de ser l’objectiu comú de tots els partits democràtics a Espanya i a Catalunya i òbviament dels catalanistes i independentistes. La resta, tant allà com aquí, és tactisme i politiqueria…

Laia Bonet, Secretària de Desenvolupament Estatutari a la Comissió Executiva Nacional del PSC, recorda a l’ocasió del veredicte del Constitucional sobre l’Estatut, el que representa Catalunya, subratllant que el president de la Generalitat José Montilla “és el 128 que ocupa aquesta tan alta responsabilitat. Els seus immediats antecessors van ser Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys i Francesc Macià. ¿No els diuen res tots aquests noms? Solament de pronunciar-los, amb tot el seu llegat històric evocador i commovedor, es comprèn la dimensió del repte en què ens trobem.”

I també afegeix dues reflexions a propòsit de la defensa de l’Estatut que es poden aplicar o acabaran aplicant-se al procés que s’està posant en marxa –no ens enganyem- del dret a l’autodeterminació:

“- El tribunal no hauria d’obrir una crisi política d’incalculables conseqüències que signifiqués no tant el final de la transició, com alguns analistes vaticinen, sinó el final de l’esperit constitucional de l’Espanya democràtica.”

“- Catalunya no renunciarà a res del que els seus ciutadans han votat. Així ha estat sempre al llarg de la història.”

Seguint l’exemple d’Arenys de Munt seixanta municipis més de Catalunya es preparen a organitzar una consulta. Enfront d’aquesta voluntat democràtica trobem –com no!- el falangisme de l’ultra dreta i el Partit Popular. I per recordar altres temps a Catalunya, la consulta es realitza sota l’aixopluc d’un local parroquial!

Els socialistes espanyols ho haurien de meditar i pensar que com ha dit algú “la Constitució no fa la democràcia; són els ciutadans que fan la democràcia”.

Com tampoc haurien d’oblidar -la consulta d’Arenys de Munt és una magnífica ocasió per recordar-ho- que la República es va proclamar arran dels resultats d’unes eleccions… municipals!

La solució mai ha estat posar portes al camp.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA 14/09/09

“Ha vençut Sunyer. Però no Obiols: puix que no hi ha combat. Obiols és la mateixa catalanitat. Obiols és el “no espanyol” (no l’antiespanyol, puix que en ell no hi ha hagut presa de possessió). Obiols com a home i com a artista és tan estrany a Espanya com ho és un holandès. No és un fet de diferenciació sinó d’irreductibilitat. Mentre hi haurà un Obiols, hi haurà plantejat un problema davant Espanya. Per raó d’irreductibilitat. (En Miró per raó del seu antiesnobisme: en mi mateix descobreixo sovint idèntics motius de diferenciació. Tota la força de l’art i de la literatura modernes a Catalunya radica precisament en la seva sinceritat, en el seu coratjós antiesnobisme, en la radical acceptació de les dades noves com a problema a resoldre sense tardança).”

Els més atents ho hauran descobert. No es tracta del polític Raimon Obiols sinó del seu pare, el pintor Josep Obiols! El text és un extracte d’un article que el poeta J.V. Foix publicà a La Publicitat el 1934 i reproduït a la web dedicada al pintor. Una web que fa descobrir una gran persona i un gran artista i on es pot llegir igualment en un text de Jaume Pla: “Per a mi, fou l’exemple més intel·ligent de l’autèntica modèstia, i la sabia expressar molt bé: “Jo no sóc tan ase—deia—per creure que allò que faig no val res. Si ho cregués, plegaria. Però en el món de la pintura s’han fet coses tan bones que tenir pretensions sobre la pròpia obra em sembla que és senzillament ridícul”.

Pilar Vélez, per la seva part, diu de Josep Obiols que “és un dels pocs artistes que, formats ja dins de la cultura noucentista, la porta al més alt grau d’expressió i l’allarga fins a la seva mort, i ens demostra com realment el noucentisme no va ser només un moviment artístic, lietrari o cultural, sinó un moment d’embranzida de tot un país, mogut per la il·lusió col·lectiva d’anar endavant. Obiols ha estat un treballador incansable, que ens ha deixat una copiosa obra a l’abast de tots: la seva cabdal labor gràfica i la pintura mural, majoritàriament pública, amb l’infant com a protagonista principal, en són el millor testimoni. Recordem sinó una expressió que es féu popular quan algú veia un nen amb trets semblants als que ell havia immortalitzat: “Sembla un Obiols”, deien. Res millor per a l’artista.” (Text inclòs a Centenari Josep Obiols, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1994)

Us invito a entrar a la web Josep Obiols on trobareu aquests texts amb tota la seva extensió i on descobrireu la persona i l’obra pictòrica d’un gran noucentista oblidat com tantes figures de la Catalunya republicana.

La dreta fingeix escandalitzar-se de veure les socialistes Leire Pajin i Bibiana Aído fent el salut socialista o comunista puny en alt, i el compara al salut feixista. Assimilen tots dos símbols al totalitarisme, i per la seva part, la “demòcrata” de tota la vida Esperanza Aguirre “lluitarà per evitar que aquesta ideologia s’imposi”; per ella comunisme i socialisme són una mateixa cosa i el feixisme connais pas!

Potser sí que arribats al poder en països determinats i condicions molt concretes, els crims en nom dels dos saluts es poden comparar, però hi ha una diferència fonamental entre els dos que solament la ignorància, la mala fe o la simpatia pel feixisme, es pot permetre ignorar.

La diferència està en els orígens. Masses de gent explotada al segle XIX s’han aixecat amb el puny en alt per reivindicar la llibertat i uns drets democràtics i laborals dels que ara gaudim tots (uns més que d’altres, per cert), afrontant una repressió atroç per part dels estaments al poder. Presó i mort van ser el destí d’aquelles generacions d’obrers i els crims estalinians posteriors no capgiraran aquesta realitat. Qui creu la dreta que pretenen representar la dirigent i la ministra socialistes aixecant el puny?

El significat del bras en alt amb la ma extesa, al contrari, des dels inicis ha estat una reacció contra el que representava el puny en alt, i l’aglutinant d’unes minories violentes que no dubtaven –sovint amb la complicitat del poder- a recórrer al crim. Aquestes minories violentes poc a poc s’han imposat pel terror fins desbancar del poder -amb el seu assentiment- els seus protectors (a Itàlia i Alemanya) o a arribar-hi, participant a un Cop d’Estat militar contra el règim democràtic, com a casa nostra.

I és evident que si tots tinguéssim un mínim de memòria o fóssim honestos, una dreta ultra i inclús una dreta a seques, que ha aixecat el bras però mai un dit per reivindicar les llibertats, no hauria d’obtenir els pocs o molts votants que arriba a tenir en democràcia.

L´Associació de Teòlegs Juan XXIII acaba de celebrar el seu 29è congrés a Madrid organitzat des de 1981 pel seu secretari general, Juan José Tamayo. El lema era El cristianisme front a la crisi mundial. Deixeu-me recollir de la crònica que en fa El País algunes de les coses que s´hi han dit.

– “Denunciem l´apatia i la falta de compromís social de les confessions religioses que es preocupen més per qüestions de poder i privilegi que per denunciar les injustícies d´un sistema que castiga els sectors més necessitats”.

– “La il·lusió del capitalisme pocavergonya es la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues” (Arcadi Oliveres, professor d´Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona).

– “La crisi no és originàriament economico-tècnica, sinó un problema ètic, econòmic i polític. Al seu origen es troba l´actual sistema social i econòmic neoliberal -la gran blasfèmia del nostre temps segons el bisbe Casaldáliga-, que legitima i generalitza la corrupció en les seves diverses modalitats: desfalcs, fraus, extorsions, balafiament, cobdícia, abusos de poder i engany a la ciutadania.” (Juan José Tamayo).

– “Totes aquestes pràctiques tenen el suport de la majoria dels Estats i dels seus governs, també el d´Espanya, a través de polítiques d´alliberament de la economia, que generen empobriment de la majoria de la població i constitueixen un retrocés en la defensa del bé comú i dels drets humans, reduïts al dret de propietat. El neoliberalisme és intrínsicament immoral, ja que genera discriminacions econòmiques, culturals, ètniques, sexistes, injustícies estructurals i violència institucional.” (Juan José Tamayo).

– “L´actitud de la jerarquia està més a prop del capellà i del levita de la paràbola evangèlica, més preocupats per atendre el culte que per atendre a la persona malferida, que la del Bon Samarità, solidari amb el germà que pateix. La jerarquia hauria d´haver-se mobilitzat com institució i haver fet una campanya de conscienciació entre els cristians, i inclús entre la ciutadania, al tractar-se d´un problema que va més enllà de les creences i de les pràctiques religioses”.

– “El responsable de la crisi és el sistema capitalista, que permet que uns pocs s´enriqueixin a costa de l´empobriment de les majories populars, però s´han d´activar les millors tradicions de justícia, igualtat i solidaritat de totes les religions i moviments espirituals”.

Aquest és el verdader esperit religiós, la frontera del qual amb la dels valors de l´esquerra seria a penes perceptible. Malauradament les “Esglésies” s´ocupen de marcar les fronteres i no tots els que es reclamen de l´un o l´altre costat són suficientment conseqüents; solament unes minories.