D'un temps, d'un pais

L’Organització per  la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha  avaluat el nivell educatiu dels estudiants de 15 anys en  65 països i acaba d’entregar el seu informe.  Espanya en el seu conjunt, es situa  per sota de la mitjana de la OCDE en les tres matèries que comporta l’ avaluació , comprensió lectora,  competència matemàtica i competència científica. Catalunya supera  la mitjana en cada un dels els tres cassos i pel que fa a comprensió lectora  ocupa la tercera posició en el conjunt de les  comunitats de l’Estat. Per cert desconeixem  per què no hi figuren les dades del País Valencià. Estan més preocupats en sabotejar Educació per la ciutadania  impartint-la en angles  que de participar en aquesta avaluació internacional.

D’aquestes dades   el diari ELPaís també destaca  que Catalunya supera  la mitja espanyola i iguala els resultats de la OCDE situant-se just darrere països com Alemanya, Suècia o  EUA però però davant  Irlanda França o Dinamarca.  Nosaltres només senyalarem un fet molt important a Catalunya  . L’informe Pisa demostra   -cosa que no fa la premsa- que la immersió lingüística no solament no penalitza els alumnes a Catalunya   sinó que la pràctica de les dues llengües pot constituir àdhuc un plus. Aquells ciutadans o partits contraris  a la immersió  només ho poden  justificar pel seu dret de conquesta sobre el territori català. El seu nacionalisme espanyol els impedeix valorar que la seva llengua no corre cap perill, al contrari del català que solament amb la imersió a l’escola   es pot defensar i evitar de desaparèixer.

Però  a la veritat és que cansa a aquestes alçades el haver d’estar defensant-se de constants atacs a a la llengua i d’una infinitat de d’actituds de la societat i la premsa espspanyola en general amb detalls insignificants tan intranscendents  com la pilota d’or a Xavi o a   Iniesta. la societat catalana  cada cop n’és més conscient i  poc disposada a continuar aguantar-ho . L’explicació dels resultats de les darreres eleccions autonòmiques pot ser fruit d’aquest cansament que no han sabut o pogut veure els dirigents d’un partit com el PSC més atents a comptar els vots dels militants a les seves agrupacions que escoltar la evolució que es constata en els seus votants.

He rebut d’una corresponsal un correu amb un comunicat titulat Good Bye PSOE que ha publicat Angel Gimeno Marín, autoproclamat candidat per la FSM per a competir amb Tomás Gómes i Trinidad Jiménez a la candidatura a les autonòmiques madrilenyes, però que no va obtenir els avals necessàris.

Aquesta és la meva resposta al seu correu de  la meva corresponsal, simpatitzant del PP.

Benvolguda amiga, suposo que deus aplaudir  el comunicat que m’envies i que circula per la xarxa. No ho dic per tu, però pel que veig  el treball de  propaganda i militància de les dretes li dona cent tombs al de les d’esquerres que al seu costat són uns escolanets. Com canvien els temps!  No tinc el gust de conèixer  aqueste señor Gimeno Marín però pel que veig està que molt emprenyat amb els seus companys socialistes madrilenys de no haver pogut presentar-se coma candidat  a les eleccions a la Comunitat de Madrid.

pel que diu sobre els francmaçons “En la peor crisis económica el PSOE se ha dedicado a desarrollar un programa económico impuesto por los mercados financieros, que ha complementado con un programa social y de cambio de nuestras costumbres calcado del Libro Blanco del Gran Oriente Francés, imagino que ha de ser un socialista catòlic (n’hi han) que paradoxalment   pretén enyorar, indistintivament ,  comunisme i lanarquisme! Aquest senyor sembla, com el PP, que acabi de descubrir les manifestacions! “Hace falta salir a todas las calles en manifestaciones pacíficas a lo Gandhi, con un fin claro: acabar con métodos democráticos con el Sistema Político que nos dimos en la Transición y empezar de nuevo a Regenerar España.  El Sistema Político Español no puede sostenerse al haber entrado en quiebra todas y cada una de sus instituciones. Nos hemos cargado el modelo productivo (suposo que parla de la cultura del totxo!)así como  el Estado de las Autonomías,y  la educación tiene perfiles tercermundistas (aquí segurament enyora l’ensenyament d’aquells temps del franquisme confiat a  la professionalitat pedagógica  de mogetes i capellans. Allò si que era educació,  universal i i gens sectària!).  Però això no és tot; diu també que”el Estado del Bienestar corre serio peligro amb Zapatero, como  el Sistema Político que nos dimos en la Transición y habrá que empezar de nuevo a Regenerar España.La partitocracia se ha convertido en el peor enemigo de los españoles.

(Com Franco que solia dir: faci com jo, no es fiqui en política! I va suprimir els partits!) . Ell també va voler regenerar Espanya i ens va costar una guerra civil i 70 anys de dictadura!  I no continuarem  citant més el comunicat d’aquest senyor per  no fer-li més propaganda.  L’escàndol no és el que diu, és pensar que aquesta persona  hagi pogut  militar trenta anys al partit socialista  espanyol amb  les idees que demostra tenir.

Des de Catalunya estant cada vegada estic més convençut de que Espanya no té remei!

Però tranquila,  benvolgua amiga , que ara vé el Partit Popular i ho arregla tot!  S’afrontarà als mercats financers i  a la corrupció a  les Illes Balears, a Murcia, Alacant, Canaries i al Gürtel de Madrid i València, i posarà ordre  a les Institucions començant per la renovació per fi dels magistrats del TC que fa temps  té  bloquejada.

EL ROTO

En un article de reflexions sobre la Sagrada Família , Oriol Bohigas arribava l’altre dia a la conclusió que l’obra de gaudí deu ser l’església més voluminosa construïda al llarg de l’últim segle. Però  també moltes esglésies més discretes que ofereixen immensos espais construïts que no s’acaben mai d’omplir. I deplora que mentre l’ús massiu de les esglésies va disminuint per manca d’assistents, cada vegada hi ha més construccions de gran capacitat sense usos continus i significants. Pensa que algun dia caldrà fixar uns criteris de reutilització d’aquests espais, i resulta que hi ha al món una tendència a fer-los servir de sales de concerts o de reunions, d’instal·lacions museístiques d’entitats tan hibrides com les oficines d’informació turística, les discoteques, els centres de joventut, etc. Però Bohigas va més lluny i pensa en plans més radicals com llocs residencials i assistencials, llocs de producció, tallers d’artesania, centres d’integració social, ampliacions escolars i universitàries  tal com ja s’ha plantejat en algun país nòrdic on s’han reutilitzat molts temples,  capelles i capelletes que ara acullen altes activitats. Bohigas considera que per raons culturals,  socials i econòmiques cal  flexibilitzar els grans espais ja siguin moderns o antics.

Vist sota aquest angle, per la meva part deixaria de considerar  absurd que encara s’estiguessm construint catedrals en plè segle XXI sota el pretext d’acabar una obra impossible de continuar desprès de la mort del mestre Gaudí per,  tal com diu Bohigas dificultats operatives i en la impossibilitat de fidelitat  a un gaudinisme que no era implícit en els documents de què es disposava.