D'un temps, d'un pais

Lluny de mi la idea de negar els mèrits personals que pot tenir -i els té- Adolfo Suárez sobre e final  de la dictadura.

Però ja està bé de manipular la gent i enlloc de parlar d’una persona i de les seues llums com fan interessadament tots els mitjans de comunicació, prefereixo parlar  d’allò del que no parla ningú, de la ideologia política, social i religiosa de l’Estat espanyol, que es pot permetre el luxe de quant en quant, quan li convé,  de carregar-se per les armes els drets dels seus ciutadans, i ací no passa res…

I el millor exemple el tenim justament servit pel fraquisme el qual, a la llum del falangisme ajudat per l’hitlerisme alllemany,  el fascisme Italià i el nacional catolicisme autòcton, instaura una dictadura de quaranta anys . I a la mort del dictador”borron i cuenta nueva”, i encara gràcies! El restabliment de les llibertats no es deu als esforços dels vençuts i a les seues renúncies i generositat  sinó que els mèrits són dels vencedors!

I resulta que desaparegut Franco, la inevitable democràcia encara la devem a la mateixa gent que durant anys ha viscut del poder, assegurant-se just avant l’esdeveniment de la democràcia, la impunitat  a l’ombra de les metralletes.

No conec la capacitat  de les cotxeres De Sants però l’aforament era complert a la convocatòria dels grups socialistes catalanistes.

La primera intervenció  va acabar amb el vell crit de “Visca, Visca, Catalunya socialista”!.

Tanmateix cal reconèixer  que varem poder escoltar en els paraules demanades,  des de “ moriré PSC” fins qui volia que es creés una nova eina deslligada totalmente d’un PSC desprestigiat als ulls de la ciutadania pels errors polítics que s’estaven produint.

Els tres diput@ts represalia@ts per mantenir-se fidels al programa electoral amb el que varen ser elegits i  elegides  es rafirmaren, sota els aplaudiments dels passistents, en que mantindrien l’acta de diput@ts.

Un dels més encertats r al meu entendre fou Jordi  Soler que indicà que el PSC es va al·liar amb el socialisme espanyol quan aquest era marxista i partidari de l’autodeterminació de les nacions!

Això em va fer pensar que al final del franquisme la societat catalana amb les diferents associacions que havia creat i sobretot l’Assemblea de Cataluna va donar un impuls i va forçar el camí cap a la democràcia. I avui   tenim personalment el convenciment que la societat  catalana tornarà a mostrar a una opinió desorientada devant la crisi  social i identitaria, un cop més la sortida.

He seguit en directe per Internet l’Ofrena de les Falleres Infantils. Quins uins conceptes, quins comentaris, i quin llenguate més pobre…

I per si fora poc, totes les falleres sense  la senyera valenciana, totes  amb la bandera d’Espanya ! Quina tristor.

Tanmateix, deixeu-me repartir les culpes començant pels més responsables, per l’Església, omnipotentent també a les falles , i continuarem pel Partit al poder, el Partit Popular, i a la part que li correspon l’esquerra cobarde quan manava, i acabarem amb qui menys culpa té, el poble, el nostre poble.

Però no ens enganyem:  El poeta  EN LA NIT DESÈRTICA ja descrivia el poble que ens ha tocat! Angeli castanyer:

Ai Val’encia, València!

La de la rora fina?

La dela col rumbosa!

Femella i gran femella.

,femella esmaperduda en la borda entel·lequia

d’un etern desficaci.

Ai València, València…

El corn de l’abundància?

El jou de la vergonya que un tall de Cids Campeadors impúdics impúdics han près per badolera.

València enforfoguiga, València  abofegada de gorja i de rialles

baix la pota brusenta de la yegua bravía,

Oh l’imperi fal·loric del capdill immutable,

eixe capdill de sempre, sempre el mateix

i sempre adorat dels mateixos…

Estampa ruquerola d’una potència absurda,

la salvatge potència d’un poble que s’enlaira de folla egolatria

entre els versets insípids de l’AucaFalaguera.

equació insuperable d’una ciència inoida

I el poble? Pobre poble!

Equació insuperable d’una ciencia inoïda

que fa escut a tothora

de sa brusa hortolana,

amb un posat ingenu

que rebenta les pedres;

amb un badòc mig-riure

Que crema les entranyes ;

sempre immers, de bon grat, sota la boira cínica

d’una cultura pràctica

d’una ignorància  útil…

I mentres tant, oh gloria,

oh Gloria inverosímil dels fautes troglodites!

oh la culta, la docta, malva poesia

de la flor fredolenca,

de la flor consentida sobre el vell cementeri,

La flameta grogusa de la nit calculada:

Sotanes infallibles

I smokings impecables´

en una rumba seria

d’estirpe ordenadora…

Ai València, València… La Moma t’enverina…

i laVerge t’ampara.

Sant Josep crea l’obra,

Sant Vicent fa el miracle;

I la creu I l’espasa –pensat I fet? Oh gloria!

Completa el sortilegi:

Sortilegi implacable de l’etern Matamoros…

I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.

Que la patria, que diuen

Ja no és més i només que una inmensa

Contrada delitosa

On el pare fal·loria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

Enfila amb tot silenci

Son ventre a ras de terra…

I mesura i sospesa

Amb furia de golafre

La fresca encarnadura

De la col poderosa.

De la col poderosa…

i de la rosa fina, la càndida assutzena´

El gesmil i la murta, el llorer i l’alfàbega…

Rajoy diu  que no pot autoritzar la consulta d’una part dels Espanyols perquè considera  la sobirania  com un bé “de todos los españoles”. Si fora així, Rajoy, cap del govern tindria raó.

Allò que no diu  Rajoy i no dirà mai  és que en 300 anys aquest Estat seu no ha estat capaç de fer la a seva unitat.

Des de la  victòria sobre  el regne de València el 1707 i Catalunya el 1714  -per parlar solament del problema  actual vigent que té plantejat Espanya, la Història espayola s’ha caracteritzat per oprimir els seus pobles  i   les seves llengües i cultures que haurien de ser  des del  punt de vista  del nacionalismeespanyol tan “espanyoles” com  les  castellanes.

l sense anar més  lluny, encara al segle XX, aquest Estat  ha tornat a imposar-se les armes a la mà “a todos los españoles” amb una altra victòria militar i una dictadura franquista de que ha durat 40 anys!

 A partir  de la transició democràtica , desprès de 25 anys el president Pasqual Maragall va considerar que Catalunya   necessitava un nou Estatut que respongués a l’esperit de la Constitució  del 1977, estatut votat com tothom sap pel Parlament  català, pel Congrès a Madrid i votat amb referèndum pel poble català.

La resposta del Partit Popular fou organitzar  immediatament per tota Espanya una campanya de signatures en contra,  un boicot als productes catalans i posar un recurs davant el Tribunal Constitucional. Un TC devaluat pel no cumpliment de la renovació dels seus membres va suprimir del nou Estatut (“cepillado” segons l’expressió d’Alfonso Guerra) uns articles que posteriorment foren copiats per d’altres autonomies en els seus estatuts avui vigents.

  La reacció de dignitat de la ciutadania de Catalunya -que no la classe política-  al veredicte  del TC  ha estat la que coneixem. Demanant ser consultada sobre el que vol ser en el futur ha guanyat de cara a l’opinoó internacional una batalla democràtica -que no la guerra-. I a l’Estat només li ha quedat l’agument de la “legalitat” oposant la legalitat a la democràcia , jugant  al  joc de què és primer, l’ou o la gallina? O què és primer la democràcia  o la legalitat?

i la resposta que   primer va la democràcia abans  de la “legalitat”  la tenim des de la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat , la qual,  gràcies a l’acció  del poble català i la fermesa del president  Tarradellas fou anterior a la Constitució.

una Constució en la que els seus redactors,  considerant precisament  Catalunya i el fet que Espanya és un Estat multinacional  deixaren una porta oberta  a la seva evolució parlant de “naciones i regiones”.

I la darrera contradicció d’un cap del Govern espanyol immobil per justificar el seu refús  a no consultar  la ciutadania catalana: dir que no sap quanta  la gent  ho demana!

Cada cop estic més convençut que el problema,  més que de Catalunya és d’Espanya, que ecessita  agafar d’una vegada per totes el veritable camí democràtic que no ha agafat mai, ni quan votà la Constitució amb totes les institucions franquistes encara instal·lades  sota la vigilància de l’exèrcit, ni fins i tot   quan va entrar a Europa.

I la conclusió que s’imposa demoocràticament és que quan més aviat els deixarem  sols, millor!Els ajudarem des de fora a fer allò  que no hem pogut obtenir  des de dintre, Que canvien !

Abans de rascar-se les vestidures  com fan alguns, el més trist  de la història .és que podria ser real!

Hem d’exigir la desclassificació dels papers del cop d’Estat i saber la veritat  sobre la història. Seria molt iillustratiu saber també com vam pviure cadascú aquells esdeveniments. 

  Aquella nit del 23.F recordo que la varem passar Romà Planas  i jo amb amb Francessc Martí i Jusmet al seu despatx de President de la Diputació de Barcelona, aleshores encara ubicat al Palau de la Generalitat i donant al Saló Sant Jordi.  Durant els dies següents al cop d’Estat va ser  manifesta entre els polítics la por que havien passat,  però principalment  i òbviament,  em va marcar l’actitud’un diputat comunista que havia estat condemnat a mort i indultat. Recordo que tan el Romà Planas com jo no varem tenir por,  i que  comentant-ho aleshores   ho  atribuirem  al fet  que tots dos haviem passat aquella època a  França i que “no haviem viscut” el franquisme, que l’haviem viscut  d’una altra manera. Però aprofito per recordar que,  un polític que sí que havia viscut el franquisme i en primera línia, constatant que la clase política estava seqüestrada al Congrès,  agafà,  no sé si amb por o sense por el pont aeri i i es presentà a Madrid, a la seu socialista!  Aquest polític era  Raimon Obiols amb qui “els revolucionaris” del seu partit han tingut el comportament que conèixem. Està clar que cadascú és com és.

Tornant a l’emissió d’Évole, personalment n’he tret adues conclusións que en el debat que ha seguit  Évole ha deixat a cadascú de nosaltres provablement que les treièssim.

1- Per la meva part, La meva primera conclusió és, com hem dit, que la història és emencial però  creïble,  perquè Espanya és un Estat “de pandereta”, incapaç de fer la unitat dels seus pobles i ue s’ha caracteritzat al llarg de la seva Història per oprimir -los i burlar-se de la seva gent.

Cada cop estic més convençut que el problema,  més que de Catalunya és d’Espanya, que ecessitat el famós ªxoc de trens” per agafar d’una vegada el veritable camí democràtic que no ha agafat mai, ni quan votà la Constitució amb totes les institucions franquistes encara instal·lades  i sota la vigilància de l’exèrcit, ni fins i tot  tampoc quan va entrar a Europa, solament de manera formal.

I la segona conclusió meva que se’n desprèn és la seguent

Quan més aviat els deixarem  sols, millor!Els ajudarem des de fora a canviar!

 Quan em vaig proposar obrir un Blog i un compte a Facebook  pensava, per això de l’eficàcia, no sé si ben entesa, fer- ho en francès o en castellà. Sortosament vaig triar la meua llengua materna i com el meu propòsit era que en la meva  llegua , em llegira el més gran nombre possible,  vaig  declarar  públic el Blog i a facebook vaig aceptar tots els que m’oferien la seua amistat, i en particular tota la gent del meu poble, Foios,  i de manera transversal, independentment  del seu nivell de formació o de la seua procedència familiar, i si eren de dretes o d’esquerra.

 De la mateix manera, resident a Barcelona  des de feia més de trenta anys, membre del Club Emprius  i militant al Partit dels Socialistes també vaig aceptar molts companys,  avui amics i excompanys. I si a tot això afegim joves valencianistes que han anat incorporant-se i alguns menys joves,  l’exilat a Barcelona,come ll mateix es defineix, Francesc Viadel i el meu veí de Meliana o Massalfassar, Toni Mollà, resulta que avui tenim constituïda una xarxa social en la  llengua que compartim i engloba i posa en contacte vàries  societats, la valenciana, la catalana i la de les Illes principalment, i en certa mesura suplim  la manca  de convivència i d’intercanvi  informatiu que les autoritats del Principat per negligència i el govern valencià  i Balear i l’oposició socialista valenciana majoritària a conciencia s’esforcen a mantenir allunyades les unes  des altres.

I ara, em permetreu  que aprofite l’ocasió per fer una crida a  a tots els diaris i revistes  amb la nostra llengua per auspiciar  i elaborar un catàleg  en les seves pàgines de totes xarxes socials i tots els blogs escrits en la Nostra llengua, que es reclamen  dels valors democràtics  i que fomenten la identitat de cada una  i la convivència de les nostres societats. Seran eaquests  mitjans de comunicació professionals els primers beneficiaris.

 Estic seguint el que escriuen sobre el tema de la unitat de la nostra llengua i l’actuació de l’Acadèmia L’AVL, Toni Mollà i Francesc Viadel que com a periodistes i escriptors no solament han seguit el tema  pràcticament des de que es va plantejar sinó que l’han estudiat . De Viadel m’ha agradat i retinc  l’expressió hispanovalencianisme amb el que qualifica el Partit Popular i en general els anticatalanistes. Considere l’expressió  una excel·lent definitinició que delimita  molt més precisament la frontera que divideix actualment la societat valenciana, que la que fa referència  a estar en contra, de Catalunya. Més que el terme blavers que fa intervenir la senyera de la ciutat.

 Als dos amics els faré un mateix retret: al meu entendre parlen massa del que fan els nostres adversaris i massa poc del que fem o ens convindria fer als defensors i utilitzadors de la nostra llengua per mantener-la i expandir-la.  Ara mateix onsidere  que val la pena   defensar l’AVL però no per llegir-ho explícitamente en els seus escrits, sinó per intuïció política.

Actualment ens trobem amb l’existència de dos organismes sobre la llengua, l’Institut  Ramon Llul per una part i l¡AVL per altra part. És evident que la situación política, sent actualmente la que és, seria il·lusori plantejar un treball en comú de les dues entitats -a menys de fer-ho clandestinament!- i encara menys una fusíó. Però això no ens hauria de limitar  plantejar el futur, un futur que en el pitjor dels casos, els països que compartim lamateixa llengua, Principat, País Valencià, Balears Andorra, Catalunya Nord i Alguer) hauriem de saber si és convenient tècnicament i positiu, quan les circumstàncies polítiques ho permetin, disposar d’una sola i única institució  on hi haurien epresentants d’aquests  diferents països.

 Ara mateix no sé si és desitjable o  una aberració. Il els que en saben, els filòlegs i escriptors com els que hem parlat guarden un silenci reservat. Es comporten com fan els polítics però sense l’excusa que ells que no tenen necessitat d’anar a la caça dels vots, i no tenen per què mostrar-se tan prudents!

Llibres com No mos fareu catalans de l’amic Francesc Viadel són més necessàris que mai i invite els escriptors i intel·lectuals a publicar-ne  però també a fer articles adreçats al poble  com fa el mateix Viadel i el també escriptor cToni Mollà, per poder repartir-los els joves com en els temps del franquisme entre els qui no volen prendre conciencia, tan a dreta com a esquerra, que, amb el que estem veient, arribem a uns extrems  que més que una qüestió ideològica resulta ser  una  qüesitió  de dignitat de País.

El valencianisme vé de lluny i amb l’estil de l’època, dos nacionalistes republicans, els germans Josep i Angeli Castanyer  escrivien  el 1945 des de l’exili: “la generació actual del valencianisme polític es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui la comprenga, d’acord amb els principis inalterables de la llibertat pel progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria. Volen reprendre de bell nou l’estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme.”  I  la frase acaba amb quests mots:  “ Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes.  I ·a qui li agrade aspirar l’atmosfera tèrbola del “vent de ponent, bon viatge: Ancha es Castilla.”

Un frase malauradament, avui més que mai, encara aplicable, per vergonya de tots plegats tan a la dreta com a l’esquerra majoritària! 

Sempre he sintonitzat més les televisions “dels separadors” que TV3, “la tele dels independentistes”. Des de fa un temps, davant l’ofensiva brutal i ridícula de les teles “separadores” que s’esforcen per fer creure, ignorant la societat catalana i mentint , que són els polítics que fan de piromans i no la societat que vol ser democràticament consultada,  estic inversant la tendència com telespectador.
Els qui a vegades segueixen el que escric coneixen la meva opinió sobre la burgesa Convergència i els seus dirigents dels que sempre he dubtat -i encara dubto- que vulguin la independència. Tanmateix, no tinc cap inconvenient en afirmar  honestament que en el cara a cara organitzat l’altre dia per Jordi Évole entre Artur Mas i Felipe González,  Mas es va menjar el socialista mancat d’arguments i refugiant-se en la sola “legalitat” d’una Constitució votada a la sortida de la dictadura, a l’ombra encara de les baïonetes  i amb com contrapartida  i premi la transició democràtica, i per si no fora poc un Felipe acudint a Europa per evocar un suposat “terror” de les seves democràcies a la independència de Catalunya.

I Mas, habilment reclamant entesa i argumentant els orígens del canvi l’ en l’opinió de la societat Catalana arran de la sentència d’un devaluat  Tribunal Constitucional.  Un Tribunal que va suprimir del nou Estatut català uns articles onsiderats inconstitucionals desprès d’haver estat votats pel Parlament català , el Congrés espanyol i i referendat pels ciutadans de Catalunya;  uns articles com va reconèixer González , incorporats posteriorment i avui vigents en Estatuts d’altres Autonomies!  En aquestes condicions a Artur Mas li va ser fàcil parlar, més que d’interès econòmic, de dignitat!

D’aquell cara a cara, l’inexistent argumentari del socialista  González i la seva irrenunciable oposició va demostrar incontestablement  que, o bé per l’interès econòmic o bé per un sentiment  nacionalista irrenunciable, l’independència de Catalunya,  pels espanyols, és inacceptable i deixen entendre que estan disposats a tot per evitar-la;  no volen reconèixer, ni es poden permetre -tant a esquerra com  a dreta, consultar l’opinió dels ciutadans de Catalunya sobre el futur que democràticament aquests volen, perquè consideren -amb raó- que si permetessin la consulta haurien perdut no solament una una batalla, sinó a terme la guerra. I ho saben.

La ressaca d’aquest de Nadal  m’ha fet elucubrar  sobre  els misteris de l’univers! Sí, ni més ni menys, L’Univers! Jo no em fique sovint en temes tan transcedentals però quan em pose m’hi pose i sobretot en un somni cuvant el cava!

Aquells de vosaltres que teniu la atenció de seguir  el que puc escriure no us sorprendreu que la meua incredulitat congènita em va portar a considerar en el meu somni, però també a la vida real per cert, que l’univers respon a la llei de la física i no tè res de creació divina, i que la evolució durant milions d’anys llum ha  donat com a   resultat que de la infinitat d’estels i planetes més o menys coneguts, un  sol, la nostraTerra, reuneix les condicions de ser habitada i disposar de vegetació i de sers vius de vàries espècies que s’hi passegen i que no troben altra manera de subsistir (una primera incoherència del sistema) que menjant-se els uns als altres, els més grossos  o els més astuts menjant-se els més febles. l entre les diferents  espècies  una és més intel·ligent  de llarg que les altres, però sobretot té  la facultat   de la que no semblen provistes les altres, la de tenir consciència d’ella mateixa i del món que la rodeja. Aquesta espècie arriva a entendre la evolució de l’univers , però, incapaç de trobar  una explicación raonable del punt de partida de tot el tiglado ha acabat per trobar la solució resumint el mistèri en una paraula, DÉU. Es podia haver quedat aquí, però no, es construeix un relat  i es crea una Estructura que s’instrumentalitza com a  a mitjà de poder.  L’Estructura promet als pobres humans esmaperduds recompenses i càstics en funció del grau d’obediència als  manaments dictats per per ella en nom de Déu. Avui, sobre la terra solament queden les recompeses, és a dir prebendes i honors, i qui ho dubti  que ho demani a la gent de l’Opus i a la jerarqui de la Estructura!   Gràcies a les lluites dels adversaris de la Estructura els castics  que fa uns segles també s’administreven des de la terra en forma de tortures i de mort, ara han tornat en gran part al cel, o millor dit a l’infern!  

Per la meua part d’incrèdul he arribat a la conclusió que la necessitat de creure és tan gran , que les incoherències del relat i els abusos de la Estructura vnecessiten ser ignorats pels pobres humans .  No es tracta ara ací de detallar a incoherències  del relat,  solament en el meu somni aparegueren  les més classiques, la virginitat de Maria, el paper de Josep suplantat per l’Esperit Sant en forma de paloma, i la història d’Adam i Eva de la qual s’ha de deduir que tota la humaniat  decendeix d’una sola i única  parella !

Per desgràcia,  quan Eva anava a mossegar per primera vegada la poma em vaig despertar! I qui sap? Al pas que anava prenent el somni, allò podia haver acabat amb una orgia, o trobant finalment  -ves a saber!- la solució a la gran Qüestió, la del nostre orígen i on i com començà tot!  

Comptava en la ressaca de Cap d’Any per descubrir-ho,  però  no desconfie d’arribar-hi en una altra ocasió.

I podeu estar tranquils, si mai en una altra ressaca descobreixo el Misteri de saber d’on venim i el per què, no patiu, sereu els primers a assabentar-vos-en!